Aforismes del tripartit

Va passant el temps i la meva teoria sobre els principis del polític va quedant ratificada. He assajat una sèrie d'aforismes per il·lustrar amb reflexions el desori dels darrers dies, mostra inequívoca de l'estat de putrefacció dels polítics nostrats.

1. Maragall constitueix el president de la sortida de to constant i l'errada compulsiva. Un president que no ha manat mai i que ha estat esclau de la seva inoperància.
2. ERC és un partit irracionalista: no es pot construir un país amb un recurs constant a les baixes passions. El cavall negre del Fedre s'assembla a Puigcercós.
3. No és lícit estimar Catalunya només perquè hom estima els seients. El poder escapça el sentit comú.
4. El sí raquític de Maragall, Mas i Saura és un sí a un projecte que ha patit una metamorfosi des de la seva aprovació primera en el Parlament.
5. El no d'ERC és el no de la gent davant els cagadubtes de la direcció, que s'havien compromès a un vot nul polític, reflex de llur nul·litat intel·lectiva.
6. No es pot governar amb una mala llet constant.
7. L'ombra de ZP és allargada. No sé com algú havia cregut que el projecte original tiraria endavant. Il·lusos!
8. L'Estatut de 2006 és millor que el de 1979, aquest és un fet empíric. No satisfà, però, aquells que pensaven que ens en sortiríem. Potser tampoc no és el que Catalunya es mereix. El problema és que els catalans no ens mereixem els polítics que tenim, o potser el problema és que els polítics catalans no es mereixen els ciutadans i les ciutadanes que els voten tot pensant que faran alguna cosa de profit? La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, però continua sent dolent.
9. Em preocupa l'augment exponencial d'irracionalistes que es fan anomenar nacionalistes. Malden per sortir-se per l'extrem i es troben a l'altre costat un home també nacionalista i irracionalista anomenat Aznar.
10. CiU és el pactisme malaltís: pacten fins i tot amb la portera de casa seva, amb l'única condició que sigui espanyola. PSOE o PP? No importa. S'hi adapten perfectament.
11. Saura o el menystingut. No diu res per por a incordiar. I al final acaba sent no-res.
12. El tripartit o les tres potes d'un fracàs anunciat.

Un món de bojos

Avui ens convertim en vídeo i recordem els vells Supertramp amb una cançó magnífica, en directe des de Toronto.



FOOL'S OVERTURE (Roger Hodgson - Rick Davies)
"Even in the quietest moments" (1977)

History recalls how great the fall can be
While everybody's sleeping, the boats put out to sea
Borne on the wings of time
It seemed the answers were so easy to find
"Too late," the prophets cry
The island's sinking, let's take to the sky

Called the man a fool, stripped him of his pride
Everyone was laughing up until the day he died
And though the wound went deep
Still he's calling us out of our sleep
My friends, we're not alone
He waits in silence to lead us all home

So tell me that you find it hard to grow
Well I know, I know, I know
And you tell me that you've many seeds to sow
Well I know, I know, I know

Can you hear what I'm saying
Can you see the parts that I'm playing
"Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie"
So you found your solution
What will be your last contribution?
"Live it up, rip it up, why so lazy?
Give it out, dish it out, let's go crazy,
Yeah!"

Perdut i sense rumb

Recordo que en Ramon Bassas (al qual felicito pel seu bloc) em va aconsellar fa uns mesos que, en comptes de fer una crítica de l’activitat política a través d’un decàleg, realitzés un altre amb una llista de desiderata sobre com hauria de ser l’esmentada activitat. És una promesa que compliré en un dels posts futurs. Alguns dels principis que vaig exposar en aquella primera llista semblen complir-se a la perfecció en aquesta mena de govern dels horrors que Catalunya està patint. Jo vaig ser un dels il·lusos que vaig apostar en el seu moment per un canvi de rumb i per una catarsi que acabés amb el règim instaurat per CiU, tot i que Maragall mai no em va semblar la millor aposta, aquest polític que sembla estar in albis i que de cop i volta etziba una ximpleria indigna del càrrec i que ofereix contínuament oxigen a l’oposició. L’”afer Vendrell” és un altre capítol del despropòsit i de la xuleria que s’ha instal·lat en un dels sectors del tripartit. Un senyor que participa activament en l’enviament de missives amenaçadores a treballadors de la Generalitat –i que està essent investigat- no pot ser, mai de la vida, enlloc del món, el responsable de la conselleria que ha de dur a terme la investigació. És una perversió intolerable. El compliment de l’article 1 (“El polític actual no pensa en el ciutadà, sinó en les properes eleccions”) és clar, així com el 8 (“El polític actual és un expert en partidisme”). Potser caldria afegir-ne l’onzè, que seria aplicable a aquest expert en creació de crisis anomenat Maragall: “El polític actual ha de fer qualsevol cosa, fins i tot el ridícul, per romandre en el poder”. Era molt fàcil dur a terme una remodelació discreta i sense fer soroll, amb bons gestors de noms no comprometedors. Però ell sempre ho fa difícil. És una llàstima que la bona feina que podrien dur a terme quedi eclipsada per la incompetència d’alguns per exercir el seu càrrec. Realment és una decepció per a tots aquells que vam creure que un altre govern era possible i que vam tenir confiança especialment en un dels braços del tripartit, el més radical, creient que això volia dir “anar a l’arrel de les coses” i no quedar totalment desarrelat. I així estic jo, sense partit, sense opcions, enmig del marasme de l’esquerra perduda en la seva pròpia idiòcia.

GRACIES A...

Imagine, el rey nikochan, Toni Ibáñez, Buk, Pere, Anna, Anna Sarsanedas Darnés, Una catalana infiltrada al Barrio de Salamanca de Madritttt, Medea, Invasió subtil, Perejoan, Subal, anna, Roberto Iza Valdés,Ramón B., crom el nòrdic, joaquim t., dersu_, pedra filosofant, pilix forever, ferran, Simona Weil, El de la 13, Jaqme, Täls, Mai9, Gripo y tots els que, sense deixar constància ens llegiu.

Vull agrair, molt especialment, al meu company Diògenes sense el qual aquest projecte mai hagués estat possible. Que els seus posts no s’acabin mai.

Salut i revolució i pensament.

Un any d'existència

L’aventura ontologicoblogològica ha arribat a l’any de vida. Des d’aquest espai modest el company Heràclit i un servidor, el cínic Diògenes, us hem portat els nostres parers, també modestos, sobre l’estat del món. Política, ètica, estètica, antropologia, metafísica, literatura, costums i tantes altres matèries han estat presents al llarg de 90 entrades que han constituït una experiència compartida, fruit d’una conversa offline ja fa dotze mesos. Volíem administrar un bloc diferent, compromès amb el pensament i de tarannà revolucionari. Volíem inaugurar una revolta filosòfica global per anorrear l’estultícia en totes les seves formes. I volem continuar, cada cinc dies, oferint a l’internauta les claus per entendre una mica millor els secrets de la revolució intel·ligida. No hi ha tema prohibit. Tots hi caben en el calaix de sastre del nostre bloc menut. I no hi ha audiència petita. Som conscients de la dificultat de fer-nos un lloc en la catosfera. Cal una forta dosi d’endogàmia i de blogroll per aconseguir-ho. Hem tingut comentaristes de molt alt nivell, tots ells respectuosos. Alguns s’han mantingut fidels malgrat les nostres infidelitats, i és que bloguejar és dur quan el temps es resisteix a expandir-se i els compromisos del món material ens reclamen. Moltes gràcies a tots, als vells i als nous. Ens trobarem de bell nou en l’espai sense matèria.

75 ANIVERSARI

TÍTULO PRELIMINAR
Disposiciones generales.

Artículo 1º. España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.

Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.

La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.

La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.

Artículo 2º. Todos los españoles son iguales ante la ley.

Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.

Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.

Artículo 25º. No podrán ser fundamento de privilegio jurídico: la naturaleza, la filiación, el sexo, la clase social, la riqueza, las ideas políticas ni las creencias religiosas.

El Estado no reconoce distinciones y títulos nobiliarios.

Artículo 26º. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.

El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.

Artículo 34º. Toda persona tiene derecho a emitir libremente sus ideas y opiniones, valiéndose de cualquier medio de difusión, sin sujetarse a la previa censura.

Artículo 39º. Los españoles podrán asociarse o sindicarse libremente para los distintos fines de la vida humana, conforme a las leyes del Estado.

Artículo 40º. Todos los españoles, sin distinción de sexo, son admisibles a los empleos y cargos públicos según su mérito y capacidad, salvo las incompatibilidades que las leyes señalen.

Artículo 48º. El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado, y lo prestará mediante instituciones educativas enlazadas por el sistema de la escuela unificada.

La enseñanza primaria será gratuita y obligatoria.

Los maestros, profesores y catedráticos de la enseñanza oficial son funcionarios públicos. La libertad de cátedra queda reconocida y garantizada.

La República legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados el acceso a todos los grados de enseñanza, a fin de que no se halle condicionado más que por la aptitud y la vocación.

La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana.

Se reconoce a las Iglesias el derecho, sujeto a inspección del Estado, de enseñar sus respectivas doctrinas en sus propios establecimientos.

PERQUÈ ENS LA VAN ROBAR, NO ENS QUEDEM PARATS!

REVOLUCIÓ I PENSAMENT.

SORTIM AL CARRER I RECLAMEM EL QUE ÉS NOSTRE.

VISCA LA REPÚBLICA!

Nostàlgia del fonament

I. Els valors sagrats ja no són respectats. Els fills no segueixen els patrons de conducta dels pares, que fa temps que han perdut la bruíxola del capteniment. A Marbella roben a plaer i col·leccionen tot tipus d'animals. Els governants i els polítics en general assoleixen rècords històrics de mediocritat i ja només ells es prenen amb seriositat llurs eslògans. Calen pensadors revolucionaris en el món actual, ments disposades a sotmetre a dubte el pensament únic neoliberal i postmodern que engoleix les iniciatives i castra la deliberació. El fragment ha substituït la totalitat, el bocí semiòtic desconstruït ha assassinat el fonament. No hi ha lloc per als sistemes en la pàtria dels brètols.

II. Què és la revolució intel·ligida? Produir un discurs lògic que malmeti les esperances dels relativistes i que aposti per alguna cosa sòlida, sense dogmatismes, un discurs partidari d'un universal sense totalitat (el somni de la intel·ligència col·lectiva de la humanitat), fornit per veus diverses que interpreten una mateixa melodia. Un discurs enèrgic contra l'estupidesa en totes les seves formes. És això conservadorisme? Més aviat n'és exactament el contrari.

III. La dispersió em produeix angoixa, la hipervinculació universal és l'asfíxia del discurs. D'un vincle a l'altre perdo la fita i em perdo jo mateix, feix malaltís de percepcions. Recordo els mots gastats de Plató, Descartes o Kant, filòsofs de la unitat i enemics de la multiplicitat irreductible. La substància, el jo i les idees s'han disgregat i han engendrat la postmetafísica blogològica. Res no és unitari en el reialme dels posts. Sento nostàlgia del fonament, la ferma àncora on les passions, emocions i raonaments trobaven repòs i aixopluc. Res no és valuós, Déu ha mort, Nietzsche ha mort i jo no em trobo gaire bé.

INSOMNI

Apa. Ja torno a ser aquí. Com ahir, com cada nit. Estirat entre aquests llençols tan coneguts. La veritat és que avui estic còmode. Estic més còmode que no pas ahir. De totes maneres no puc evitar que els pensaments que tinc des de fa uns dies m’assaltin. Sempre ho fan aquí, al mateix lloc. Venen i PAM! M’envolten com uns bandolers i em desvetllen, em desproveeixen de la son que tinc, cúmul silenciós de cansament, no hi ha treva? Deu ser que no. M’agradaria poder fugir del pensament constant però, ja ho va dir el Mestre, no? “Tal vez se ocultará uno de la luz sensible, pero de la inteligible no se puede. ¿Cómo podria alguien ocultarse de lo que no se pone?” No puc ni tancar els ulls. És com si algú m´aguantés els parpells. Penso. Em sembla que no sóc a l’únic a qui li passa. Començo a agobiar-me, aviat arribarà el nou dia i és necessari descansar. Començo a estar incòmode. Tinc calor, suo, em molesta tanta roba al llit. Envio, d’una puntada, tots els llençols cap a baix. Tinc el cos suat i ara tinc fred. Em torno a tapar i encara suo més, dono mitja volta per canviar de postura. Necessito sortir el més aviat possible d’aquella zona del llit que he deixat suada. Em poso de boca terrosa i espero. Silenci nocturn, sepulcral. Penso en el silenci i de sobte l’antiga nevera arranca a fer soroll... A la nit tothom fa coses útils: uns dormen, la nevera conserva els aliments que prendrem, altres fan feina. La meva àvia diu que al llit sempre hi ha feina... Jo tinc feina, molta feina per dormir. Amb esforços tanco els ulls. JA ESTÀ BÉ! En algun moment em quedaré dormit. Espero. El moment no arriba. Em rendeixo. M’aixeco i vaig al lavabo. Provo a pixar i ni una gota. Car! No vull pixar, vull dormir... em rento la cara i em mullo el clatell, em tiro colònia fresca i torno al llit. Em tapo i espero. Mica en mica m’arriba, tard, el son.

Plató o Aristòtil ? Vida interior o món exterior?

El passat diumenge La Vanguardia feia referència, en les seves pàgines de Cultura, a la publicació del llibre de Peter Watson Ideas. Historia intelectual de la humanidad, un volum extensíssim en què es redueix la història de les idees a la polaritat entre el món interior, representat per la teoria platònica de les formes, i la sortida cap enfora, a través de l’observació i l’experiència, representada per l’actitud científica d’Aristòtil. El titular era prou eloqüent (“Aristóteles contra Platón”) i em va fer reflexionar sobre la certesa d’aquesta asseveració. Watson reivindica el triomf de la ciència davant la religió, però també davant l’art i la filosofia. Típic discurs d’empirista superficial. En el moment de llegir el titular, vaig reaccionar de manera crèdula. És evident que Aristòtil supera Plató en la mesura que analitza el món des del món mateix, no per mitjà d’intermediaris eidètics ultraterrenals, però no és menys evident que en Aristòtil romanen idees clarament platòniques, com l’eidos (traduït en amdós filòsofs per “forma” o “essència”) , i hi ha una certa obscuritat conceptual en la noció d’ousía (traduïda pels escolàstics per “substantia” i més modernament per “entitat”), així com en la matèria primera o l’enteniment agent, autèntiques rèmores d’abstracció en un pensador suposadament “científic” i obert al món. Per no parlar del primer motor immòbil, que mou “com a objecte de l’amor” en tant que se sap bell i és adorat com a causa final (l’amor és el desig d’engendrar en la bellesa, afirmava Plató en el Banquet). No és coherent expulsar Plató de l’Olimp filosòfic basant-se en la seva dèria introspectiva. En l’article es diu que les idees es troben tancades a la ment, falsedat manifesta atesa la seva objectivitat com a entitat extramental, una altra cosa fóra parlar dels conceptes, que sí són construccions mentals que l’enteniment genera amb la vista posada en els paradigmes. També l’autor de l’article reivindica Tomàs d’Aquino i el seu intent per sintetitzar l’Estagirita amb el cristianisme. Quina fotesa! La vàlua del filòsof traci, tot i les reserves exposades, està fora de dubte i no és comparable amb la manipulació que l’escolàstica dugué a terme dels seus conceptes. Els escolàstics són els culpables d’haver malmès Aristòtil per a la posteritat i alhora d’haver perpetrat una forma inintel·ligible de fer filosofia, que “ha de ser llençada a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió” (Hume es desperta amb paraules assenyades). L’oposició entre món exterior (objectivitat, realisme) i món interior (subjectivitat, idealisme, paradigma de la consciència) pot ser fecunda per mirar la història de les idees com un tot, però no rebutjant el patrimoni de la interioritat, que no és només obra dels clàssics grecs i cristians, sinó també dels mestres de la sospita. Nietzsche, per exemple, des de la seva filosofia d’artista i d’esperit lliure, reflexiona com ningú des del perspectivisme, on les veritats s’esmicolen i el sentit es fa via. Watson sosté que cal cercar la veritat a fora, desconeixent que la mateixa veritat és una construcció subjectiva (l’adequació entre l’enteniment i la cosa és factible si hi ha enteniment) i que els artistes i els poetes proclamen una veritat que a voltes és més sonora i contundent que les proposicions feixugues dels tractats científics.

22 MARÇ 2006

MENSAJE DE EUSKADI TA ASKATASUNA AL PUEBLO VASCO

Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.

El objetivo de esta decisión es impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas.

Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro.

Los Estados español y francés deben reconocer los resultados de dicho proceso democrático, sin ningún tipo de limitaciones. La decisión que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberá ser respetada.

Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.

ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión.

Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.

ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y así conseguir una verdadera situación democrática para Euskal Herria, superando el conflicto de largos años y construyendo una paz basada en la justicia.

Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.

La superación del conflicto, aquí y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.

Euskal Herrian, 2006ko martxoan

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A.

MEMÒRIA DE PARAULES:

Hermenèutica (per a interpretar el text). Polítics de talla (el que ens cal). Xantatge (veu de l´AVT).

Cautela i prudència, anys d´horror, procés difícil i llarg, unió de forces polítiques, memòria de les víctimes, solidaritat, esperança, generositat, responsabilitat, satisfacció prudent. El principi del final, recolzament.

“No es lo que más nos hubiera gustado”, disolución de E.T.A. No es pot negociar políticament amb ETA. Preu polític. Aplicar la llei. Forces de l´estat. Recolzament a les víctimes. Preu polític, NO. Preu polític, NO. Preu polític, NO. Preu polític, NO...

Informació. Col·laboració. Prudència, calma. Camí dur i difícil que l´hem de fer tots junts. Propòsits: unitat, final de la violència. Esforç de moltes persones que garanteixen la llibertat i la seguretat. Poble Basc. Confiança plena, responsabilitat.

Futur en pau.

Passat de desconfiança. Present de confiança

EL JOC DELS HOMES

L´altre dia vaig llegir un article petitet sobre el joc. Allà deien que la cultura humana neix del joc, que el joc no rau únicament en la infantesa sinó en tot el conjunt de les manifestacions humanes, que l´home és un animal que ha fet de la seva cultura el seu joc i que està, agradablement, condemnat a jugar.

Tot plegat em va fer reflexionar sobre les coses a les que jo jugava de nen. Em va venir a la ment els jocs propis de la natura que practicava a l´estiu a les càlides nits d´un poblet de Tarragona. Jugava a fet i amagar, a pillar i a totes aquestes coses que fan els animals irracionals per sobreviure, per defugir del perill, dels predadors que els volen enxampar per cruspir-se´ls... jo corria com una gasela perque ningú m´atrapés (feia el que podia, cony!) o m´amagava entre els arbres plens de mosquits perque ningú em veiés...

L´home, de nen, juga com un animal, s´enfronta amb els altres i a vegades hi ha violència, però és una violència animal, no està premeditada. L´home creix i amb ell la racionalitat s´expandeix. L´home s´allunya de la seva “natural animalitat” Perd la innocència de l´infant i canvia el joc. L´home juga a la guerra, a la política. Al company de joc l´humiliem i el degradem, intentem que sembli indigne i així, juguem. La cultura ens afecta en tots els aspectes de la nostra vida. Nens de 9 anys amb telèfon mòbil, nens de tretze anys experts en begudes alcohòliques i un llarg etcètera de manifestacions culturals que son per posar-s´hi a pensar. Deixem que els únics jocs culturals siguin les dames o els escacs. Pot ser ens caldria a tots fer una mirada als orígens...

Jutges (i)lletrats

Els jutges espanyols, tan saberuts i equilibrats, equilibristes del poder i balança de pesos desharmònics, no caldrà que coneguin la llengua d'Espriu per exercir. El coneixement del català esdevindrà, en el nou Estatut (de tan vell que quedarà no sé ja si inclou cap novetat), un mèrit però no un requisit. El català es perpetua com a llengua de segona divisió en la judicatura, amb l'aquiescència dels mediocres polítics nostrats. L'Estatut de màxims camina, des dels mínims assolits, a un Estatut de fireta, de realitat pseudonacional lil·liputenca, per culpa de les tàctiques maquiavèl·liques dels firaires de sempre. I els jutges, tan tocats i posats, els lletrats par excellence, des de llur Espanya intocable, esdevindran illetrats orfes de sensibilitat cultural, aliens al plurinacionalisme real. La justícia romandrà allunyada un cop més de la Catalunya que s'expressa amb una doble veu, la pròpia (la nostra) i l'oficial. Solució injusta perpetrada per aquells que es venen el país per una parcel·la de poder que potser ni tan sols exerciran.

VEIG LA MORT DESDE LA FEINA

Des de la feina veig el cementiri de la ciutat. Sovint penso que la feina que faig no em dignifica i és cert, però també és veritat que em dóna molt de temps per pensar. Mentre ordeno els productes per a ser posseïts recordo les immenses parets de nínxols funeraris i és irremeiable sentir-me a prop de la terra.

Observo uns nínxols massa vells i cansats d´aguantar tantes vides, tantes histories, tantes vivències. Son nínxols plens de passat, de records...

En pensar en la mort em sento con un animal desproveït de qualsevol element cultural. A vegades m´imagino completament nu en un jardí paradisíac que no té olor ni temperatura. No bufa el vent i no tinc cap més sensació que la d´ésser completament tranquil en un líquid amniòtic. Estic de peu, però no sento cap pes al meu cos i de sobte arribo a una cua on una megafonia metafísica s´afanya en dir noms...

Jorge Manrique deia, en las Coplas a la muerte de su padre, allò de:

Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

I és que vulguem o no allà acabarem tots. L´altre dia veia un documental on uns elefants es trobaven el cadàver d´una femella d´elefant i es passaven hores i hores ensumant i removent els ossos. Els tius que feien el documental deien que havien reconegut a la femella morta, que tenien un gran coneixement dels seus congèneres i que sentien tristesa i comprenien la mort i que així agafaven consciència de la finitud de la seva existència.

No sé ben bé perquè escric tot això, ja he dit abans que a la feina tinc molt de temps per pensar i a vegades penso en coses que no sempre tenen un final lògic o una argumentació estructurada, molts cops son records seguits sobre un mateix tema sense que arribi una conclusió... tant se val.

La mort ens esparvera, ens crea sensacions doloroses irremeiables i per un moment l´home baixa de les alçades pretensioses del món actual per tornar a allò que realment ens manca. No sé per què m'agrada mirar-te i veure en el teu rostre l'espurna de vida que em manca. I totes aquestes coses que ja no podré tornar a fer. Sentim nostàlgia de sensacions i no pas béns materials, de moments especials que poc o res tenen a veure amb el que es pot comprar i records que ni tan sols la major riquesa del món podrien fer-me oblidar. Si ens entristim per tot això en arribar la mort... que faig colocant productes per ser posseïts? Lliurant els béns de consum a unes prestatgeries preparades per a facilitar l´adquisició? Magatzem inherent on no hi ha lloc per la vida, només per la feina. L´alienació retomba a cada pas, els companys es fan vells i pot ser demà, al magatzem, recordem una vida.

La bellesa com a sentit del món

"Schön ist das, was ohne Begriff allgemein gefällt."
Immanuel Kant, Kritik der Urteilskraft

El vell Kant va convertir la bellesa en objecte d'un tractat filosòfic. I, molt abans, Plató ja havia definit l'amor com a "desig d'engendrar en la bellesa". L'ésser humà troba en les coses belles la fugida de la quotidianitat, la dimissió de les cabòries i la relaxació de les tensions. La bellesa ens eleva misteriosament vers l'inconegut, la unitat que sura rere la pluralitat, la Idea que s'esmuny rere les aparences. La vida és absurda per definició, res no la sosté i no existeix cap principi transcendent en virtut del qual les coses siguin. Però els ulls de l'estimada, besades invisibles de l'aire i cabdells de llum divina, atansen la mirada vers un món d'harmonia i proporció, faula pitagòrica amb pinzellades de música celestial. Puc percebre la bellesa, ergo em sento ser amb tota la força. "Bell és allò que, sense concepte, plau universalment": la veu de Königsberg ultrapassa les fronteres de l'expressable i neix de bell nou per recordar el delit infinit del qui contempla el món i se sorprèn de les seves meravelles. La remor d'Aristòtil des d'uns textos que Andrònic va col·locar rere la Física és cada cop més sorollosa. La filosofia va néixer en el moment en què els humans van mirar el cosmos i van restar astorats. Qui s'admira reconeix la seva ignorància. No sé per què m'agrada mirar-te i veure en el teu rostre l'espurna de vida que em manca. Sóc un captaire de desigs. El món, que és voluntat i representació, em reserva un raconet de felicitat quan m'enamoro de la teva pell lluminosa. Voldria romandre mil anys en la teva joventut. Però l'ens que sóc es troba arrelat al temps fugisser, que esmicola les esperances de perpetuar la meva utopia. Les arrugues comencen a solcar el meu rostre cínic i la meva bóta és massa vulgar per a nosaltres dos. Voldria regalar-te una pluralitat de mons perquè poguessis omplir de bellesa les seves contrades. Un univers sense conceptes on la teva imatge conservés la claredat dels espais oberts i no patís les inclemències de l'hivern de la vida. Però la mort ens espera a l'altra banda i l'abisme ens separarà per sempre més.

EL MÓN EN QUE VIVIM II: ULTRAMEMIA (DFC II)

Violència, odi, deshumanització, violació dels drets humans, racisme, homofòbia, pederàstia. Humans que causen dolor, terror, pànic. Guerres santes, guerres pel petroli, guerra civil. Refugiats, expulsats, discriminats, torturats, pressionats, esclavitzats...

Jo crec companys, que en el millor dels mons possibles no haurien d´existir aquestes paraules. És insuportable escoltar-les cada dia al telenotícies... Aquest és el món en què vivim.

Vivim, tal com van veure els def con dos* (DFC), a ULTRAMEMIA.

Van publicar el disc al 96. Cançó 1: Ultramemia, cançó 12,13 i 14 Ultramemia també, en galego, català i euskera respectivament. Si, si... com ho sentiu. Us poso la versió en castellà:

No es bueno para tí que preguntes demasiado,
que te alejes de la senda del perfecto ciudadano.
Matrimonio soso, trabajo precario,
y en tu mente la quimera de que te hagan encargado.

Tampoco te conviene darle demasiadas vueltas
a los hechos, que al pensarlos se convierten en problemas.
Deja que el mundo siga su curso
y continúa tu camino en silencio y a lo tuyo.

No cometas el error de alterar las directrices
en que se apoya la gente con quien vives.
Es preferible la injusticia al desorden,
decía el abuelo al abrocharse el uniforme.

Tu conducta inquieta a los vecinos,
te señalan por la calle quienes fueron tus amigos.
Esto ya era así antes de que tú nacieses,
no le des más vueltas, calla y obedece.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia.
Has nacido en Ultramemia
y te morirás de asco bordando con tu tedio su bandera.

No es aconsejable desconfiar del dirigente,
sagrado timonel de tu destino y tu suerte.
Él piensa por tí para que tú no pienses nada:
con un cerebro sobra para toda la manada.

Enturbias con tus dudas la imagen del míster
y encima pretendes que nadie te vigile.
Esto ya era así antes de que tú nacieses,
no le des más vueltas, calla y obedece.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia...

Sigue con los sellos en la estafeta,
mejor ser anónimo que profeta.
Quítate de la cabeza esas tonterías,
tampoco es tan incómodo vivir de rodillas.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia.
Has nacido en Ultramemia...

*Si piqueu a l´enllaç podreu escoltar la cançó desde la pàgina web.

El jo malmès i els àngels del ciberespai

Susan Herring ja havia afirmat que el bloc (o blog, el normatiu Bibiloni dixit) constitueix un nou gènere discursiu, resultat de la combinació entre la pàgina web personal i el fòrum asincrònic. La blogosfera (derivat de blog; si fos de bloc, donaria blocosfera, estranya paraula) és la realitat que sorgeix de les hipervinculacions entre blocs, un univers de significacions que ultrapassa la concreció de cada post singular. El tot és més que la suma de les parts. El vincle és el lligam social feble protagonitzat pels actors virtuals, humans que interactuen amb màquines, que actuen al seu torn oferint una resposta a través del programari. La meva personalitat blògica està constituïda per fragments d'un mi-mateix entotsolat que albira un horitzó de comentaris. No puc atansar-me al tu-mateix des del fil eidètic del ciberespai. El tu que espera a l'altre costat és una corporalitat estranya, una carn ignota, intangible boira de desigs. El tu que mira des de l'altra banda és una res extensa metamorfosada en impuls elèctric. Enclavat en una posició real, el tu que mira defuig la seva pell i vola angèlicament vers l'eternitat de l'enlloc. Els blocs (o blogs, estic paralitzat pel dubte, raonament bibilonià coherent davant l'estètica faisó en què bloc es mostra com a quadern binari) són la dispersió cognoscitiva del jo cartesià, que ja no seu davant l'estufa ni s'obsessiona per la cera. Múltiples subjectivitats interpel·len el software per obtenir reconeixement. Jo sóc moltes coses que pensen, tantes com entrades en la meva representació virtual de la follia blogològica, formigues sinàptiques que són perquè penetren el temps, esbalaïdes. Una lúbrica concubina em mostra el camí, disfressada d'hipertext. Els arxius històrics xiuxiuegen com a fòssils d'una impossible harmonia preestablerta. Emperò, el rellotge virtual no s'atura a desgrat dels pactes mefistofèlics amb l'orbe digital. La contingència del meu ésser material no pot fer res davant l'esperit absolut encarnat en teranyina universal.

EL MÓN EN QUE VIVIM I: UN MATÍ RODÓ

Gracies a tota la gent amable que circula a peu pel carrer. Als conductors experimentats que se salten els semàfors en vermell encara que ja estiguis creuant, a la gent amb ganes de treballar que t´explica les coses amb amabilitat. A l´administració pública i la seva buRRocràcia, a les persones que en ella hi treballen per tenir tant d´amor per la seva feina, a la humanitat que té la gent un divendres qualsevol, a l´amo del bar de preus abusius (remarco abusius)... i ja millor callo tot i que podria seguir... A tots, no us desitjo mai de la vida un mati tan horrorós!

La veritat és que cada cop la gent és menys humana, la maleïda humanitat que tots hauríem de tenir jo no la trobo enlloc. Perquè cada cop m´empenedeixo més de ser humà? Perquè no sóc un animal? Un peix de peixera que només s´ha de preocupar de sintetitzar oxigen de l´aigua?

Senyor President: obligui´ns a prendre un cubata i un porret abans de sortir de casa a veure si així som més empàtics!

Perquè el gènere humà avança cada dia cap a la individualitat absoluta? Al Jo en el meu món lluny de l´altre. Quina paradoxa, no? Cada cop hem de viure més persones en un mateix territori i cada cop volem ser més solitaris... Relacions de parella que es trenquen per foteses, maltractaments, violència de gènere, violència entre amics, violència amb els pares, violència, violència... El mòbil i la play com a única filosofia, el culte al meu melic com a ascètica vital, l´aparença física com a màxima saviesa... APLAUDIMENTS! Perquè hi ha gent que té el cap ple de cucs abans de morir-se?

En quin món vivim companys, en quin món vivim? Hi queda espai enlloc per la revolució intel·ligida? Pel text escrit a mà? Per la discussió meditada sobre temes realment existencials? Us ho demano a vosaltres, no faig qüestions retòriques. La putrefacció del món m´afecta i m´afanyo en cercar respostes. El company Diògenes va dir un cop que el polític no té res a fer en front l´artista, el filòsof o el poeta. Hi ha quelcom a fer enfront l´anunci, el consumisme i les modes?

Sobre llibertats i creences

1. La llibertat d'expressió és un dret universal. Tothom ha de poder expressar-se lliurement, a Dinamarca o a qualsevol altre país.
2. Els drets humans són una conquesta d'Occident universalitzable.
3. La llibertat de culte és un dret universal. Tothom ha de poder professar qualsevol religió i fins i tot no professar-ne cap.
4. La religió és una experiència íntima: en el moment en què ultrapassa el límit de la consciència -gairebé sempre- esdevé l'origen del mal.
5. Els dogmes compartits generen fanatismes.
6. Els països islàmics no constitueixen democràcies. No existeix un règim de llibertats. No està assumit encara el dret a l'ús públic de la pròpia raó.
7. Entendre l'alteritat no implica legitimar els seus valors. El relativisme cultural és un frau.
8. A Occident l'ús pervers de la pròpia raó ha produït monstres.
9. No som millors que els altres.
10. Els Estats Units -versió malaltissa d'Occident- han donat suport a dictadures fent veure que promocionen democràcies.
11. És el mateix ser un fonamentalista cristià que un fonamentalista islàmic. Benet XVI ha emfasitzat l'agressió dels laics als religiosos més que no pas el respecte a les llibertats.
12. En el món islàmic existeixen activistes a favor dels drets humans i fins i tot associacions de feministes.
13. El retorn de Déu és el retrocés de l'ésser humà.
14. Bruno va ser cremat a la foguera per defensar les seves idees. Els botxins eren fonamentalistes cristians.
15. Ens convindria a tots plegats rellegir Nietzsche.

DEF CON DOS

Companys els Def Con Dos tornen! Ens van dir adéu al 1999 amb el disc de recopilacions “dogmatofobia” i van estar parats tot aquest temps fent cadascú una cosa. Jo fa uns dies que em vaig adonar que havien tornat per portar-nos un nou disc, recargando, que no sé encara com és tot i que em sembla que ja porta força (i vull dir un tou) de temps al mercat...

Si companys, els def con dos han tornat. Però, no és pas el retorn d´aquest grup que tanta gràcia em fa el que genera aquest post sinó el record del post que un dia el company Diògenes va publicar i és que els def tenen una cançó que es diu “humano” i la lletra no se la pot perdre ningú, us poso uns fragments:

(. . .)
Me huele a podrido debajo del pelo
y no es por la roña y la caspa que tengo
me huele a podrido debajo del pelo
será por el tiempo que hace que no pienso

Será por lo mucho que ido cambiando
desde que aparqué el cerebro en mi cráneo
y me miro al espejo y no me reconozco
no por el olor, sino porque soy otro

He abandonado las convicciones
por las que luché en tiempos mejores
he dado un giro hacia un mundo extraño
que me ha transformado en un súper villano

(. . .)
A ese mezquino, a ese perverso
a ese verdugo lo llevo yo dentro
soy uno mas de tantos enfermos
y como enfermo paso por bueno

Me he acostumbrado a ser depravado
un ente adyecto y desconfiado
nadie se asombra ante mi carácter
porque soy como son los tipos normales

He traicionado a buenos amigos
he maltratado a seres queridos
he despreciado, he humillado
y la vanidad me ha embelesado

(. . .)
Soy deleznable y desagradable
el alma vacía de un miserable
soy imbecil me disgusto
mea culpa...mal asunto

La veritat és que a vegades un se sent culpable de ser home, és massa difícil suportar, massa increïble, massa irreal pensar que els teus congèneres siguin capaços de fer tal atrocitat o tal altra.
El tema de les caricatures de Mahoma m´ha fet reflexionar força sobre com els humans podem mobilitzar-nos per una cosa divina de la que la seva existència és, si més no, reprovable. No sé companys. Digueu el que us sembli que aquí prima la llibertat d´expressió. La revolució intel·ligida fa molt que va enterrar a déu.

Tolerància, respecte i Voltaire

La crisi que s'ha desfermat arran de la publicació en diferents diaris europeus de les caricatures de Mahoma està prenent un caire perillós, ja que diferents milicians palestins han cridat a la venjança davant el sacrilegi perpetrat per haver gosat representar el profeta. El món islàmic s'ha encès pel que consideren una agressió a les creences més profundes. La por a atacs violents i a atemptats torna a créixer a Europa. La mínima al·lusió als musulmans ha de ser meditada i reflexionada de bell antuvi, atès que la seguretat està en joc. La Unió Europea ha apel·lat al respecte a les creences dels pobles, sense oblidar que la llibertat d'expressió és un dret fonamental en el nostre continent. Els diaris francesos no han trigat a reaccionar, tot defensant les idees republicanes i menystenint les represàlies. A l'editorial de Le Monde ho tenen molt clar:

Pour la France, tout est dit dans l'article premier de la Constitution : "La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l'égalité devant la loi de tous les citoyens sans distinction d'origine, de race ou de religion. Elle respecte toutes les croyances." Les commandements et interdits religieux ne sauraient donc se situer au-dessus des lois républicaines, au risque des pires déviations et inquisitions.

En aquest conflicte se'ns presenta un dilema moral entre el respecte a les creences religioses d'altri i el manteniment sense biaixos de la llibertat d'expressió. El rotatiu francès continua i se situa inequívocament a favor de la segona:

Les religions sont des systèmes de pensée, des constructions de l'esprit, des croyances qui sont respectables mais qui peuvent être librement analysées, critiquées, voire tournées en ridicule. Il en est de même des idéologies politiques. La laïcité républicaine suppose neutralité religieuse et tolérance. Il est donc nécessaire de distinguer les religions et les personnes qui les pratiquent. Celles-ci doivent être protégées contre toute discrimination et contre tout propos injurieux fondé sur l'appartenance religieuse.

I com a defensors de la revolució intel·ligida, del regne del pensament enfront de l'irracional, hem de prendre partit per la tolerància, la virtut que ja exalçà Voltaire durant la il·lustració, l'època de les Llums en què la raó es convertí en l'únic criteri i en què uns homes lliures es van atrevir a saber. Tot i les seves mancances i les perversions que el concepte de raó ha patit en l'era contemporània, i que ha permès als postmoderns i altres pensadors febles diagnosticar la mort de les idees il·lustrades, hem de ser conscients del perill que implica el retorn dels mètodes inquisitorials, però també hem de ser capaços d'escatir que el moment actual potser no és el millor per ferir sensibilitats, més quan aquestes estan a flor de pell per les agressions continuades de Bush i els seus amics, un Bush -paradigma de l'estupidesa- que acaba de reduir els ajuts als més pobres per disminuir el dèficit públic. Un exemple d'integrisme capitalista.

Nota: La imatge és de Voltaire, que de bon grat permetria que un altre opinés el contrari i fins i tot lluitaria perquè ho pogués defensar.