L’altre dia mentres jugava amb el gat, en una de les seves volades em va enganxar i em va trencar la polsera que portava a la mà dreta. Era una polsera feta amb boles de cristall i plàstic. No tenia cap valor ecònomic però me la va fer una persona molt important i d’ençà que la tinc no me la he tret mai. Vaig força enjoïat. M’agraden les polseres i els anells i no me’ls trec per a res. Quan la polsera de boles es va trencar un grapat de boletes van començar a sonar pel terra del menjador. Em va agafar un no sé qué, “tot torna a ser com sempre”. Haviat farà vuit mesos que em vas dir adéu. Cada cop estaves més llunyana, com les boletes que van caure de la polsera, com les que no vaig trobar i va haver d’empassar-se l’aspidador… Avui, un cop més, un nosequé se m’ha enganxat al pit. “Tot tornarà a ser com sempre”, o pot ser per a tu, tot començarà a ser millor….
Cuéntame, dime quién te ha colgado el mar de las pestañas,
y ahora dársena de estiércol se tornó la comisura de los besos.
Sed de limón, cimbrear como las espadañas,
y en el hueco de mi espalda y la pared
cuelga tu nido del revés,
y cada huevo parido es nada,
y cada beso en la boca es nada,
como si no hubiera pasado nada.
[...]
que fuimos, somos y seremos nada
Kutxi Romero Lorente.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada