Trobades dialògiques en el món virtual

Heràclit: Escrivim des d’una caverna tenebrosa. Heràclit l´obscur plora i de les llàgrimes emanen idees de posts.

Diògenes: “Un pessimista és un optimista amb experiència” (Truffaut).

Heràclit: Vull dir que és difícil fer un mètode paranoicoèpic, una revolució intel·ligida amb el tipus d´energia vitalista que crec que té en ment.

Diògenes: De les crisis surten moments creatius, del caos neix la vida

Heràclit: Demana un crit a la vida. L´èpic paranoic es lamenta de la vida que l’envolta i prova de fugir-ne, arriba a la revolució intel·ligida i sap que va a la mort social, a l´alienació de la societat que odia...

Diògenes: Mètode paranoicoepicohedonista, nova opció. La revolució intel·ligida és el crit dels utòpics, cal denunciar l'estupidesa per crear nova intel·ligència.

Heràclit: Paranoicoepicohedonista deu ser complicat.

Diògenes: El nou home rebutja l'alienació i es refugia en el plaer creador.

Heràclit: Si és nou ha de venir d´una alienació, no?

Diògenes: Però l'ha de superar dialècticament.

Heràclit: Ha de ser com l´Emili de Rousseau?

Diògenes: En quin sentit?

Heràclit: En què per ser "el nou home" ha d´haver estat educat (creat, sorgit) fora de la societat que ha de superar, no?

Diògenes: Això és fàcticament impossible, l'home pur no existeix. Som fills del nostre temps (Hegel). L'estat de natura és una abstracció paranoicolírica.

Heràclit: Sí, és impossible educar fora del context social.

Diògenes: Educar és manipular.

Heràclit: Però no és impossible educar en contra del context social...

Diògenes: Ben vist.

Heràclit: L´educació no dura sempre...

Diògenes: Segur?

Heràclit: Com a manipulació, no.

Diògenes: Rebem estímuls constantment i no som estàtues insensibles.

Heràclit: A mi em manipulen fins que regeixo allò que vull captar.

Diògenes: Cal entendre la manipulació per enfrontar-s'hi.

Heràclit: Sí. I arriba un moment en la vida de tot home en què no només s´entén, sinó que s´accepta. Jo penso en un prototip de fill i l´intento crear per a un millor futur per a ell...

Diògenes: L'acceptació d'un mateix és el pas previ a l'alliberament.

Heràclit: Sí, però miri quina paradoxa... Accepto que em manipulin per ser més lliure???

Diògenes: Entenc la manipulació. Si no l'entenc, m'hi sotmeto.

Heràclit: M´accepto a mi mateix com a ésser manipulat, manllevat d´una naturalesa anàrquica.

Diògenes: M'accepto comprensivament.

Heràclit: M´han conduït pels camins del meu temps, del meu context social i... m´he d´acceptar per alliberar-me?

Diògenes: Acceptar-me no vol dir acomodar-me. És reconèixer-me després de sortir de mi.

Heràclit: O primer he d´acceptar que estic quadriculat i he d´enderrocar els fonaments de tota la meva educació, els dogmes socials que tinc al cap i començar des de l´abisme a construir l´edifici cultural, social i vital que em manca?

Diògenes: Reconèixer-me és saber què vull, per on he de començar després del dur dogmatisme de l'instint de ramat.

Heràclit: Al·leluia! Em reconec i no m´agrado.

Diògenes: Jo tampoc. No sóc el superhome, sinó un humà deseixit, desarrelat.

Heràclit: Vull crear-me ara, en aquest context, a mi mateix. Des del principi. Retornar a l´estat amniòtic, a l’animalitat més natural.

Diògenes: Les forces de la natura, el femení del món.

Heràclit: Sí!

Diògenes: La vulva primigènia.

Heràclit: Però no tinc cap punt de referència i el món es troba fosc. Per on començo?

Diògenes: Per la terra. Jo sóc el sentit de la terra (Nietzsche).

Heràclit: Però la terra no em pertany!

Diògenes: Si m'hi arrelo, sí, i deixo de mirar els reremons, els dogmes.

Heràclit: Si m´hi arrelo jo li pertanyo a ella i aquest és el primer punt de referència, l´acceptació de la norma natural, l´acceptació del més fort. No puc anar en contra de la natura. La natura és el tot.

Diògenes: L'acceptació de la vida. Deus sive Natura.

Heràclit: I jo només una part (i la part...). M´hi associo.

Diògenes: La part que és tot en la seva con-fusió, l'atman que es fon amb el brahman.

Heràclit: Visc d´acord amb les lleis naturals inapel·lables, i a partir d’aquí em culturalitzo.

Diògenes: I convisc amb el determinisme

Heràclit: I em faig social, cultural, polític...

Diògenes: I sóc el que vull ser, sense oblidar l'arrelament.

Heràclit: Sóc el millor que puc ser dintre del que la natura m´ofereix.

Diògenes: Sense edificar ficcions que em condemnen.

Heràclit: Exacte!

Diògenes: Sense prohibicions. Sí a la vida.

Heràclit: Perquè no la puc manipular.

Diògenes: OK.

Heràclit: Hi estem d´acord?

Diògenes: Sí.

Heràclit: Ha ha ha, no m´ho puc creure!!