LECTURES

Un dels meus últims pròposits a ben curt termini. Em vaig apuntar abans d´ahir i pujo el dia 27... S´escolten apostes:

M´ho treuré o acabaré cremant els llibres al foc de l´oracle?

Live 8

El passat dissabte va tenir lloc un gegantí concert globalitzat en 10 ciutats del món, amb l'objectiu de cridar l'atenció del G-8 sobre la necessitat de dur a terme accions concretes davant la situació de pobresa extrema de bona part del continent africà. Alguns han criticat l'esdeveniment considerant-lo injustificat, altres han volgut veure una oportunitat dels músics d'oferir-se com a aparador mundial en un moment de crisi del model tradicional de venda de música. És cert, però, que l'Àfrica passa gana i si el pop-rock internacional ha decidit unir les seves forces és per una causa justa, perquè d'una vegada els estats capdavanters prenguin consciència del fet que no es pot construir un món just i democràtic veient com una part important dels habitants del planeta mor sense remei, després de patir malalties duríssimes i sense accés als medicaments fonamentals. No podem fer l'imbècil llançant un projectil contra un cometa (d'acord amb la mentalitat show business americana) mentre en el nostre petit planeta es moren les persones i la natura agonitza. Sóc un fervent defensor del coneixement, però dubto que aquesta vulneració de l'univers -el qual, per cert, és molt més fort que els milions de "canyes pensants" de la Terra- ens dugui a la resposta sobre l'origen de tot plegat. Sí, potser ens atansarem als processos, però les causes romandran per sempre inconegudes. És molt més valuós el gest dels músics que la retòrica de salvadors del món que utilitzen els bushians. I, per cert, qui m'anava a dir que tornaria a veure junts Roger Waters i David Gilmour (aquest darrer en la imatge), després de denúncies i 22 anys d'enemistat? Si no ho han fet per una bona causa, no sé per què deu ser. Pink Floyd van tornar a emocionar-me com abans: Breathe, Money, Wish you were here i Comfortably numb van ser els quatre temes interpretats. Música sub specie aeternitatis.

LLEI

En mig d´un "arrebat punkarra" us poso una fragment d´una lletra de La polla Records. Ja em direu que us sembla...

IGUAL PARA TODOS

Dicen que dice la ley que somos iguales
nadie te dira en que sitio pues nadie lo sabe
dime, dime, para quien hicieron la carcel?
porque el rico nunca entra y el pobre nunca sale.

Dime quien decide aqui como hay que bailar
que algunos siempre van palante
y todos los demas siempre para atras.

Dicen que el que pide pan le suelen dar leña
no te la puedes comer pero te calientas
si tienes frio y pides calor, te dan una mierda
no te vas a calentar pero te alimentas.
[...]

Oposició, per fi

Els peperos insulten, bavegen, udolen i odien, i se'n van a l'oposició, el que hauria de ser el seu lloc natural.

El govern vol aprovar la LOE el mes de juliol

Cito textualment el BOE (perdó, "El País") d'avui dilluns, en relació amb la notícia de l'aprovació de la Ley Orgánica de Educación (LOE: després de la LOGSE i la LOCE, la següent es dirà LE i la darrera, en ple apocalipsi axiològic, simplement L, per acabar desapareixent en l'anarquia àgrafa) per al proper mes de juliol:

Recorte de asignaturas. La presión de los colectivos que defienden mayor presencia de la filosofía en el bachillerato ha surtido su efecto. El ministerio ha vuelto de (sic) poner Historia de la Filosofía en 2º de bachillerato (materia que se había quitado), así como la Ética en 4º de ESO, que se llamará Educación Ético-cívica. También mantiene la filosofía en 1º de bachillerato, como Filosofía y Ciudadanía.

Significa això que hem aconseguit la nostra fita de salvar la filosofia o és una presa de pèl més? Això de la "Filosofía y Ciudadanía" em sembla un poti-poti digne d'un Peces-Barba qualsevol. Però, de què ens exclamem? Salvarem els mobles? Arribarem a fi de mes? No se'n parli més, que el filòsof també ha de menjar, encara que sigui poquet i dins una bóta pudent.

JOVES I ADICCIONS

Saluts estimats bloggers,

Ja fa dies que hi penso sobre les adiccions brutals que tenim els joves d´avui dia. Miro al voltant i veig petits problemes en potencia. A la feina molts dels joves que hi treballen son adictes a coses tan "heavys" com la cocaína.

Suposo que aquells de vosaltres que treballeu de mestres estareu al corrent de que "la gran majoria" de gent jove "es fot un porret" de tant en quant o no només de tant en quant. Ja no parlem del tabac o de l´alcohol... L´un és el pà de cada día l´altre és el del cap de setmana...

Mica en mica el cannabis, "herba i hash" (també full, xocolata, costo...), s´ha estés d´una manera que els joves ja no l´interpreten com una droga, fer-se un canelu és d´allò més normal. Està molt a l´abast i a un preu competitiu.

Trec el tema perqué llegint el bloc de Creació filosòfica i els espais que l´autora dedica a saber allò que som, m´ha vingut al cap la pregunta de que si, els joves d´avui en dia, SOM ADICTES(¿?). Jo no tinc cap text pero espero que sapigueu entendre el que vull dir a través de les meves paraules.

La distorsió immoral

En el llarg període que ha transcorregut des del darrer post, he tingut molt de temps per a reflexionar sobre la follia que s'ha apoderat del partit que va governar Espanya des del 1996 al 2004, l'inefable Partido Popular, que encara no ha paït els resultats del 14-M i que se sent com si un Guruceta qualsevol li hagués robat el partit. Ara ha entrat en la dinàmica de les manifestacions, oferint suport a tota mena d'iniciatives, fins i tot si són absurdes o simplement immorals. Manifestar-se no és un dret il·limitat: el límit és la defensa de la justícia i dels principis. El relativista adduirà que no hi ha principis morals universals, sinó que tot s'hi val, ja que "tal com se'm presenten les coses, així són per a mi; tal com se't presenten, així són per a tu" (cito de memòria el Teetet, quan Sòcrates parla de Protàgoras). Des de la meva bóta filosòfica, miro el món i veig que alguna regla mínima hem de seguir per a conviure. No podem restar astorats en la pluralitat i acceptar qualsevol protesta pel simple fet que és una protesta. En el cas de la moguda del PP, que és oportunista atesa la proximitat de les eleccions gallegues (a les quals es presenta Fraga, la mòmia ad nauseam), la justícia no és el que preval, sinó el profit en forma de vots. Analitzem una per una les manifestacions a les quals s'han apuntat com a vulgars pancarteros (Aznar dixit de ZP in illo tempore):

1. Cal respectar les víctimes del terrorisme, per la qual cosa no es pot negociar amb els etarres, sinó que cal seguir fins al final la via policial i jurídica. Si no utilitzem el diàleg, el conflicte s'encistarà. No parlar és tapar la boca al futur, és romandre en el passat de les pistoles, siguin dels uns o dels altres. Zapatero almenys ha tingut el coratge de plantejar que la via política és l'única viable per resoldre algun dia el conflicte de manera definitiva. Els peperos no dialoguen: insulten i bavegen.
   
2. Cal preservar la unitat de l'arxiu, per tant no és lícit retornar els documents als legítims propietaris. Sóc un lladre, he robat tot el que he volgut des de la meva condició de corrupte, però no és moral que ho hagi de retornar, ja que atemptaria contra la meva unitat. El lladre-únic i la seva propietat (Stirner actualitzat): em dedico a robar, ergo sum. Puc conservar el que he robat, ja que el meu dret de conquesta em legitima per fer-ho. Els peperos amenacen de mort amb taüts i frases de la vella guàrdia perquè un poble vol recuperar el que és seu. Insulten, bavegen i udolen com llops afamats.
   
3. El matrimoni entre homosexuals és la dissolució de la família i la decadència d'Occident, per consegüent, no es pot permetre que una parella del mateix sexe vulgui conviure en igualtat de condicions amb els matrimonis convencionals, per tant, no es pot permetre que tots els ciutadans i les ciutadanes tinguin els mateixos drets: ens aboquem a l'esperit preil·lustrat. La família és, per als peperos que insulten, bavegen i udolen, una unitat inextricable en el seu nucli home-dona-fills: tant se val que l'home maltracti la dona o que la convivència es faci impossible per incompatibilitats psicològiques. Roman el nucli, roman l'indissoluble. Els gais i les lesbianes no poden pretendre formar una família, puix que són afamiliars per naturalesa. Els peperos insulten, bavegen, udolen i odien: no saben fer res més. I surten per televisió afirmant que no estan contra els homosexuals. Estan contra el pensament.
   

El malson de l'oposició produeix monstres.

...i el bloc

Parafrasejant un dels referents de la societat de la informació, Manuel Castells, "el bloc és el teixit de les nostres vides". Ens hi adrecem quan volem revitalitzar el nostre ego esmorteït, quan volem provar figures retòriques diverses, quan el nostre fons adolescent es reviscola i reviu fantasies pretèrites. El bloc és el nostre senyal d'identitat virtual, la ipseïtat angèlica que vola entre els bits i s'arrecera en un node. Sóc perquè postejo, perquè em vull manifestar com a Diògenes i enregistrar els meus pensaments que flueixen com un riu elèctric. Post que és testimoni de la meva fragmentarietat, de la meva mefistofèlica tendència a la interrupció, a desaparèixer tot d'una en el marasme del temps. Post que exorcitza la meva timidesa malaltissa i la col·loca dellà la singularitat dels mots. Espero amatent el resultat de la meva nàusea autopublicada. L'editor sóc jo. No necessito cap intermediari. La jactància esdevé cataping i efecte multiplicador. La blogosfera engoleix els seus fills a còpia d'actualitzacions, de mediocres suspensions del silenci, de pauses sorolloses filtrades per un Google qualsevol. El bloc fa miques la meva consciència i assassina amb bocins de no-res l'estabilitat noètica.

PROPÒSITS

Avui, al 33, he vist un programa on sortien mestres i gent parlant i recitant poemes. Dispenseu si és un programa molt conegut però no tinc gaire temps de veure la "tele".

A sortit a la pantalla la paraula PROPÒSITS i han començat a dir un munt de frases. M´ha deixat bocabadat i molt emocionat la següent:

"COMPRAR UN MUNT DE BANDERES. LA DE CATALUNYA, LA D´ESTATS UNITS, LA D´ANGLATERRA, POSAR-LES EN LLEGIU I, UN COP BLANQUES, RENDIR-NOS AL SABER QUE LA PAU ES POSIBLE..."

Comicitat

ESSÈ(R)NCIA

Fa ara cosa d´un any, en una sortida de col·legi parlava amb el meu mestre de filosofia sobre l´essencia de l´home.

Jo ebri dels vapors foscos de les teories de Marx aseveraba fermament que l´ essència de l´home era el treball. Aixecar-se treballar i gaudir dels fruits, no només economics, sinó del temps lliure que en tenim quan deixem-de-treballar.

Jo, que sóc una mica Shopenhauerià, no podria estar com Aristótil tot el dia pensa que pensa sense fer res. Només assegut. l´aborriment m´assetjaria i no em deixaria viure. Jo penso, mentres faig altres coses. L´evasió de la feina mecànica que realitzo fa que el temps passi, ningú ho pot negar, el doble de profitós que de l´altre manera.

Ara ha pasat un any llarg, un llarg periode de temps en el que per sort o per desgràcia he pasat per un fotiment de treballs, normalment aconseguits per E.T.T., després d´un any d´inestabilitat laboral i econòmica he trobat feina fixa. Per fí! Ja no hauré de patir cap mes més per no tenir diners per pagar el télefon o el bitllet de metro (sincerament no tinc gaire problema en fer que pagui, ara, Maragall...) No és només això el que m´alegra sinó el fet de que ara, a la seguretat social, saben que existeixo! Abans ho sabien en la meitat de feines que em va tocar fer.

Ara penso a les nits i veig que porto molt de temps sense temps-per-a-mi, sense gaudir d´aquest temps lúdic al que abans em referia, la meva vida es converteix, lenta i dolorosament, en la vida del meu pare, aquella vida que tant he intentat defugir. Estudiar al matí, treballar a la tarda, dormir a la nit, treballar el cap de setmana.... i així un més i un altre. Sento com, fins i tot els mesos que encara no han arribat, van caient a sobre meu ofegantme amb el pes de la responsabilitat, les ordres i les falses cares.

La meva essencia rau en un paratge tèrbol al que no puc arribar, en una illa llunyana separada de mi per aigües infectades. Lluïto per poder trobar-la per cercar el que realment vull ser, el que realment sóc. L´endivino amb dificultats i la realitat “Bolonyesa” cau sobre mi. El meu somni s´esvaeix com s´esvaeix l´aurora al llarg del dia.

El treball que intenta alienar-me es converteix en una “mejané” de supervivència, en un pont d´estabilitat per apuntalar una lluita que no em veurà defallir.

Filosofs, sabis i treballadors varis. UNIM-NOS I LLUITEM. L´alienació i la rutina no pot acabar amb nosaltres.

L'ésser...

L'ésser. Un dels mots més enigmàtics de la història del pensament. Es mostra amb tota la seva claredat en els actes més foscos de l'existència, però s'esmuny en el moment de sotmetre'l a la nostra actitud interrogant. Què és l'ésser? L'ésser és... i es palesa en l'esfera parmenídia, les Idees platòniques, la Forma aristotèlica, el Déu agustinià, el cogito cartesià, la substància única de Spinoza, la mònada de Leibniz, l'Esperit hegelià... i batega en les obres artístiques com a sentit ignot. L'ésser o el paradigma de l'immutable, si no el convertim en procés (Hegel) o el definim per la seva temporalitat (l'ésser-hi -Da-sein- de Heidegger). L'ésser o la còpula, la interpenetració entre subjecte i predicat, el vincle sexual entre substància i accident. L'ésser o la presència en els racons de la materialitat: l'estranya acomodació entre fenomen i essència. "La taula és" com a simbiosi que aplega les categories i el que ens ve donat en la intuïció, com recordaria el vell Kant. "Jo sóc": inherència i subsistència de la subjectivitat amb la seva autoposició fichteana, que alena la contraposició amb el no-jo per mitjà de l'obertura cognoscitiva. Ésser nu i ambigu. Unitat esfereïdora de la pluralitat indefinida. Matusser invent de la metafísica humana a la recerca del ver. Esguard més enllà del riu que flueix sense pausa. Anormal desig de romandre des del món de les aparences. Ésser impetuós que il·lumines el somni de la grandesa i lleves l'obscuritat de la caverna.

Savater i la mort de la filosofia

El filòsof Fernando Savater, que no és precisament un dels meus intel·lectuals preferits, apareix avui en la secció d'articles d'opinió d'"El País" (tindran sentiment de culpabilitat per donar suport a un govern que vol suprimir el pensament filosòfic i expulsar-lo de les aules?) parlant del tema que ens ocupa en els darrers dies. Savater és també crític amb la pretensió de l'avantprojecte de la LOE i es basa en el fet que la filosofia i l'ètica forneixen uns valors humanistes i ens vacunen contra el dogmatisme, a més d'incidir en el fet que la filosofia comparteix origen amb la democràcia i, si volem ciutadans més lliures, és evident que cal que reflexionin per si mateixos sense el control d'un altre (recordo, enyorat, aquell text de Kant sobre la Il·lustració). Si ens quedem sense filosofia en l'ensenyament, el nostre món -cada cop més superficial i banal- perdrà l'oportunitat de recuperar el seu tremp inicial, la seva passió per conèixer. Els homes i les dones es passaran la vida ocupats, sense temps per aturar-se i respirar.

Heus ací l'article:


¿Adiós a la filosofía?

Fernando Savater es catedrático de Filosofía de la Universidad Complutense de Madrid.
EL PAÍS - Opinión - 19-05-2005

Ya sé, ya sé que vivimos un periodo excesivamente abundante en truculencias y alarmas, soliviantado en demasía. Y yo no quisiera contribuir a empeorarlo..., por lo menos no más de lo imprescindible. De modo que en lugar de titular este artículo ¿Quién teme a la filosofía?, como pensé al principio, un rótulo que suena a denuncia y quizá hasta desafío, he preferido encabezarlo en un tono más dubitativo y melancólico. Pero el asunto de fondo no varía: el anteproyecto de la LOE parece implicar algo así como el aniquilamiento de la filosofía en el bachillerato, o por lo menos su reducción a un tamaño compatible con el de las cabezas patentadas por los jíbaros. Lo cual produce lógica inquietud entre quienes somos profesores de la materia desdeñada y podría sobresaltar también a otros ciudadanos con aficiones culturales, que alguno habrá. De modo que no queda más remedio que hablar un poco del asunto.

Decían los antiguos griegos que cuando los dioses nos son favorables ignoran nuestros deseos y cuando nos son adversos los cumplen. Por lo visto las autoridades educativas siguen el ejemplo olímpico. Y los que anhelamos una educación ciudadana temática y no meramente transversal parece que finalmente vamos a tenerla, pero a costa de perder la filosofía y la ética por el camino. El error sería grave y esperamos que aún pueda enmendarse. Empezaré, quizá innecesariamente, por aclarar que de ningún modo comparto los hiperbólicos encomios que convierten a la asignatura de filosofía en la única fuente para los alumnos de reflexión argumentada y pensamiento crítico. Basta recordar que todos los actuales responsables de educación o cultura la han cursado para no exagerar sus virtudes intelectualmente fortificantes. Sin embargo, es difícil imaginar una asignatura de formación ciudadana realmente útil que prescinda de su apoyo. Veámoslo.

Los críticos de la asignatura cívica señalan que puede convertirse en una mera ocasión de adoctrinamiento partidista, un catecismo de urbanidad política al gusto de los dirigentes del momento. Las buenas intenciones no logran mejorar estas proclamas edificantes: hace bien poco oímos al ministro de Defensa ufanarse de que prefiere "morir que matar", opción tan infrecuente como respetable, pero que casa mal con el cargo que ocupa; por su parte, el presidente Zapatero lanzó en Mauthausen una elogiable diatriba contra la guerra que sin embargo hubiera sonado mejor fuera del campo de concentración cuyas puertas se abrieron precisamente gracias a una guerra. La verdad es que los clichés de la corrección política de cualquier signo sirven para poco. Aun así, confieso que no me horroriza tanto como a otros la palabra "adoctrinamiento": la creo implícita en todo propósito educativo democrático, en la medida en que siempre optamos a la hora de enseñar por ciertos presupuestos básicos apenas discutidos, a partir de los cuales rechazamos sin mayores debates el exterminio de los adversarios ideológicos, la discriminación entre los humanos por raza o sexo, la utilización abusiva del prójimo como mera herramienta para nuestros fines y cosas por el estilo. No obstante, comprendo que tiene un uso alarmante: sería "adoctrinar" perversamente convertir la educación cívica en un recetario de respuestas inamovibles para controversias históricas, sociales o políticas cuya diversidad de presupuestos no se ha brindado de manera abierta y suficiente. Por eso precisamente es imprescindible sustentar tal disciplina en la filosofía y la reflexión ética.

En último término, preparar para la ciudadanía es pensar lo que supone la acción en libertad. Es decir, establecer los valores de humanidad que deben sustentarla, tanto en el terreno personal (lo que llamamos virtudes) como en el colectivo e institucional (leyes que garantizan derechos y deberes). Se trata de explicar razonadamente que vivir en una sociedad democrática pretende ser distinto a la vida en el medio directamente natural: en éste predominan en toda su crudeza la necesidad y el azar, mientras que la comunidad social intenta corregir o paliar tales condicionamientos con instituciones que favorezcan la libertad de todos y la solidaridad entre todos. Ahora bien, tanto la necesidad como la libertad, el azar y la solidaridad, los valores, las virtudes y las leyes son algunas de las cuestiones que ocupan a la filosofía, especialmente en su vertiente ética o moral. Es el enfoque filosófico el que previene contra dictar doctrinariamente soluciones que olvidan el proceso deliberativo fundamental que las precede y sobre todo se distancian de la formación de un carácter cívico, capaz de persuadir y de ser persuadido, que es el verdadero objetivo de la preparación para la ciudadanía. No se trata de lograr que todos compartamos la misma idea de "vida buena", sino que aceptemos las pautas mejor justificadas para que nuestros desacuerdos puedan convivir sin atropellos...

No faltará quien sostenga que tales objetivos docentes pueden lograrse sin mantener obligatoriamente el nombre de "filosofía" para ninguna asignatura, utilizando rótulos más postmodernos y menos sobrecargados de referencias gremiales bastante apolilladas: es decir, sin recurrir a los servicios de esos "filósofos nutridos de sopa de convento" que "contemplan impasibles el amplio firmamento", según dijo Antonio Machado. Pero ello supondría olvidar que, más allá de lo que los indignos profesores hagamos a veces con ella, el nombre mismo de "filosofía" es importante porque conserva una comunidad de origen y destino con otra expresión que nos importa: "democracia". Nacieron juntas y la una expresa en el terreno del conocimiento lo mismo que la otra en el campo de la política: discusión racional, disolución de las jerarquías establecidas por la veneración acrítica de la tradición, atención igual a la palabra de todos (aunque sean distintos, aunque vengan de lejos) y, sobre todo, depósito del sentido último de ideas o instituciones en la voz de las personas y no en genealogías colectivas. Los ciudadanos deben saber que serlo implica ser demócratas y también ser a ratos filósofos. Es decir, deben aprender a vivir y pensar igualitaria y racionalmente, pero siempre en común. Y no parece ocioso que conozcan también la evolución histórica de la que provienen ambos derechos y ambas obligaciones...

En último término, ni la filosofía ni la ética -en su temario actual- son vacas sagradas. Pero tampoco estorbos de los que pueda educativamente prescindirse sin más, en nombre de dudosos criterios de eficacia. Se diría que vamos hacia programas educativos cada vez más dictados por el rendimiento laboral, mientras los valores humanistas cuyo debate nos hermana son abandonados al autismo de caprichos privados o a la intransigencia irrefutable de los dogmas. De seguir así, pronto será el beneficio económico el único interés que todos compartiremos..., pero como rivales en una carrera rapaz. Y todo ello en una sociedad en la que la expectativa de vida se prolonga cada vez más, mientras el espacio compartido se reduce: es decir, donde cada vez es más importante ser capaz de crecer y viajar hacia adentro para cuidar de nosotros mismos sin depender del supermercado o pisar a otros. Por favor, aún estamos a tiempo: no mandemos hoy al desguace los instrumentos intelectuales que mañana mismo echaremos en falta... o, aún peor, que quizá lleguemos a olvidar junto a lo mejor de lo que hemos sido.

FILOSOFIA I DEMOCRÀCIA

Per no acabar amb les reformes educatives penjo aqui un text enviat per Joaquim Fortanet. Es breu però no té desperdici. Dispenseu però només el tinc en castellà:

- Filosofía y democracia -

EL-País.-Joaquín-Fortanet-Fernández-

Hace algunos años, un filósofo norteamericano llamado Richard Rorty afirmó que la filosofía debía estar sometida a la democracia. Palabras que causaron gran revuelo, pues vender el pensamiento, aunque sea a la causa más justa imaginable, es una acción miserable.

Mi estupefacción actual es debida al anteproyecto de ley educativa propuesta por el Gobierno. Un Gobierno que no deja de llamar al pensamiento y a la crítica mientras, subterráneamente, aniquila la asignatura de filosofía. Relegándola al silencio académico, no sólo se impide la incorporación laboral de muchos profesionales que tenían el ámbito educativo como única alternativa a la indigencia vital, sino que ayuda a privilegiar la cultura como mero espectáculo de lo mismo. Uno creía que la cultura iba a contar con nuevos privilegios, que seríamos europeos -viejos y escépticos, pero europeos- más allá del imperio de lo económico y lo social. Esto no es propio del Gobierno ilustrado que creíamos tener, sino de una máquina de consenso que funciona, como decía Rorty, a costa del pensamiento.

Joaquín Fortanet Fernández - Becario doctoral de Investigación de la Facultad de Filosofía de la Universidad de Barcelona

Tot i que el text va ser una carta enviada al diari el País jo l´he trobat en aquesta pàgina

El consol de la filosofia

El filòsof romà Anicius Manlius Torquatus Severinus Boetius (Boeci per als amics) va viure a finals del segle V i primera meitat del VI. La seva obra més coneguda és La consolació de la filosofia (De consolatione philosophiae), en la qual la Filosofia se li presenta amb un aspecte venerable i dialoga amb ell, oferint-li el consol d'una alma mater (mare nodridora). Repassa la seva pròpia història i en alguns fragments mostra la seva condició eterna, sempre lluitant contra els mateixos i resistint davant les seves agressions injustificades. Us recordo alguns fragments del llibre, que mostren una actualitat esfereïdora (perdoneu però només tinc a l'abast la traducció castellana):

"No tienes que admirarte al ver que en el océano de la vida sintamos las sacudidas de furiosas tempestades, ya que nuestro gran destino es no agradar a los peores."

"Aun cuando los tales sean legión, merecen, sin embargo, nuestro desprecio, pues, acéfalos, sin guía que los dirija son arrastrados por el error de sus locuras, que los hacen divagar desordenadamente y sin rumbo."

"Si un día pretendieran entablar combate, y envalentonados se lanzaran contra nosotros, entonces nuestra guía, la razón, replegará sus tropas a las fortalezas, y al enemigo no le quedará sino un despreciable botín que apresar."

"A nosotros, defendidos de los ataques de la horda furiosa por trincheras infranqueables para el vulgo insensato, nos inspirará risa y desprecio verlo a nuestros pies, disputándose encarnizadamente cosas sin valor."

Podríem comentar entre tots aquests textos en clau de LOE i de supressió de les humanitats.

(Post extret del llibre Biblioteca bloguística de Diògenes de Sínope en la seva nova vinguda al món l'any 2404 després de Sòcrates)

IN MEMORIAM

Qui plora per mi ara? Segles i segles he estat present, inadvertida, a vegades, he pasat per les vides de tots els homes que han parlat, que han pensat, que han treballat, que han inventat o construït. Jo m´he fet amb vosaltres. Vosaltres, tots, m´heu fet a mi, i jo a tots vosaltres...

No ha hagut cap moment de l´home, com a home, en que jo no hi sigues present. He vist caure reis, pujar tirans al govern, dictadures del proletariat, supresions de llibertats, atemptats contra la vida, i un larg etcétera que duraria, pel cap baix, 25 segles.

Jo sóc la mare més vella d´aquest món, he tingut infinitat de fills, milions d´amants, quantitat inmensa d´enemics... Sempre m´he mantigut al meu lloc. Sempre he sigut la mateixa dama capriciosa i honesta. Mai he perdut la compostura. He estimat a tots i ho he respectat tot.

Ara em volen esborrar, foragitarme i treure´m de casa meva. Jo encara no he mort però ja em volen enterrar... Idiotes! He fet creixer tantes flors en vida, que no hi ha suficients malves al món perquè hi brotin de la meva tomba.

Jo t´he vist néixer i créixer, et veuré, fins i tot, morir. Jo sóc eterna, tu no. Vols viure una vida o, per el contrari, un teatre? Reclama´m i defensa´m, jo sóc la teva arma devant del món sencer.

Sra. Filosofia. (discurs revelat a Heràclit d´Efes per l´Oracle de Delfos l´any 2005).

FART

Fart, fart, fart!

Fart de tot, amics. Ple, perturbat, desganat i desanimat corro en aquest món que cada cop em costa més d´entendre. Tindrà raó l´àntic Plató i valdrà més trevessar les portes de l´Hades el més aviat posible?*1

Llagrimes que, amb un ball perfecte, sincronitzat i calculat, ballen per la meva cara fins arribar a la corbatura del meu mentó. Aquestes, les més perfectes de les gotes, les filles de pares íons i mares sals em miren i sense cap tipus de tristesa em diuen "fins aviat". Quin sentit té tot el que faig sense la meva estrella? La llum del raig que tot ho governa ("Ta de panta oikinzei keraunós") ja no brilla. S´ha apagat, com els somriures, com les paraules escrites... Tot rau en un "ai" que sembla infinit, deixat de totes les mans, però;....

S´ens mor la filosofia, si senyors se´ns mor... Com d´una mare esteril poden sortir fills? quin sentit tindrà parlar de quelcom que ja no hi és? La filosofia, o la divulgació de la filosofia (no oblidem que les coses de la història, dificilment, s´esborren...) agonitza. Qui parla d´això? A la facultat no es diu res, els alumnes ni saben el que pasa. No hi ha manifestacions, els blocs no s´omplen de posts crítics...

"Que no os falte la riqueza, oh Efesios (canviis el nom...), para que se os pueda condenar por ser malvados"...

"Una sola cosa es lo sabio: conocer la Inteligencia que guía todas las cosas a través de todas"


Li comentava al meu company Diògenes. Tothom sembla ésser dormit, els joves, els vells, els filosofs o divulgadors de la gran mare "ciència". "Dona´ls-hi pols de sabates publicitada i correran a comprar-la". Que succeix amb la filosofia? perque ningú es mou per ella? Té sentit, certament, tot això? Contesteu-me els filosofs, els llicenciats, els que es guanyen la vida amb aquesta incompresa amant de la que és imposible separar-se. Com podem callar*1 davant de l´atemptat contra la filosofia? Sòcrates? No, fills no. Sòcrates ni va ser comdemnat per impietat ni per corrompre els joves... A la història sempre s´ha repetit el mateix... Si molestaves t´acusaven de qualsevol cosa" i al cau de sorra... En l´epoca de Sòcrates era impietat, a la de Franco: "rojo, masón, invertido"....

"Para las almas es muerte convertirse en agua; para el agua es muerte convertirse en tierra; pero de la tierra nace el agua y del agua el alma"*4

*1"Dificil es combatir con el corazón pues lo que se desea se compra al precio de la vida"

Que ens passa als filosofs? Som terroristes? "Malversadors" verbals?
Malaídes germanes de Nietzsche, proxenetes de sabiduria, deixeu de prostituir la sabiesa que tanta falta us fa. Maleïts escanyapobres*2, Heiddeger(s) "crema-llibres"*3 transformats, inquisidors d´amagatotis:

*4 LA FILOSOFIA TORNARÀ A NÉIXER.

REVOLUCIÓ I PENSAMENT!


*2"Un hombre estupido suele excitarse con cualquier palabra" - Ex: Terrorisme, Homosexual, Preservatiu, Manifestació, Ments crítiques, Ments crítiques, Ments crítiques.....

*3 "La ignorancia es mejor disimularla"

(Replantejament del fí de la filosofia i renaixement de la "sophia", Heràclit d´Efes, any 2005)

Reformes educatives (3)

En el diari "EL PAÍS" d'avui dilluns apareix un interessantíssim article de la filòsofa Adela Cortina sobre la nova llei d'ensenyament, que reduirà la Filosofia dràsticament i ens portarà un altre cop a la ignorància a què els socialistes ens tenen acostumats en termes pedagògics. L'aparició de la Formació de l'Esperit Democràtic (l'educació per a la convivència, feta per inculcar els valors del nostre sistema polític, que és el menys dolent, però això no el converteix en un dogma sense opció a crítica) i altres invents per l'estil marginaran el món del pensament i els nostres estudiants de batxillerat no en podran gaudir. Crec que avui més que mai hem de cridar: Professors de filosofia de totes les comunitats i nacions, uniu-vos! Com deia el meu amic Heràclit: revolució i pensament!

Us el transcric perquè val la pena:

La filosofía en la escuela Adela Cortina es catedrática de Ética y Filosofía Política de la Universidad de Valencia y directora de la Fundación ETNOR. EL PAÍS - Opinión - 09-05-2005 El anteproyecto de Ley Orgánica de la Educación (LOE), presentado por la ministra de Educación y Ciencia, entre otros cambios, reduce la presencia de la filosofía en el bachillerato sustancialmente. La historia de la filosofía desaparece sin más, y la filosofía de 1º de bachillerato deja de ser obligatoria para los alumnos de letras y queda en un barniz de humanidades para los de ciencias. Si a ello se añade la anulación de la ética en 4º de la ESO -recordemos que la ética es filosofía moral- y la adscripción de la Educación para la Ciudadanía a diversas áreas, síntoma inequívoco del carácter de "maría" de una asignatura, es evidente que aquellos a quienes corresponde juzgan que la filosofía en la escuela, entendida ésta en los diversos niveles, casi está de más. Juicio del que discrepo, con todos mis respetos, y no sólo por razones gremiales, que al fin y al cabo tienen y exhiben todos los gremios, sino por razones públicas que quisiera exponer. ¿Tiene algún papel la filosofía en los tiempos que corren, cuando la imagen no vale más que mil palabras, por supuesto, pero tiene más influencia que ellas? ¿Es importante aprender a filosofar desde la escuela, dicho así, en esta forma de infinitivo que indica acción, ejercicio, actividad? A mi juicio, cuatro tareas, al menos, hacen a la filosofía imprescindible en el proceso de socialización y es de ellas de las que quisiera hablar. Aprender a filosofar ayuda a las gentes -y ésta sería la primera tarea- a recuperar el pulso de la reflexión, haciendo un alto en el camino para llegar a saberse a sí mismas y apropiarse de sus mejores posibilidades vitales, que es, a fin de cuentas, en lo que consiste la libertad. El esclavo -decía Hegel con razón- es esclavo porque no se sabe a sí mismo. Y es difícil saberse a sí misma en una civilización acelerada, vertida al exterior, cuando monopolizan nuestra vida el correo electrónico, el teléfono móvil, el contestador, las miríadas de exigencias burocráticas, las turbulencias del mundo económico, no digamos del teatro político, y así casi al infinito. Es difícil y, sin embargo, convertirse en artífice de la propia vida, anticiparse al futuro y ganarle la mano, elegir las mejores posibilidades con vistas a la felicidad, sigue exigiendo ese autoexamen del que ya hablaba Sócrates y que se ha hecho tan extraño en el mundo cotidiano. Excitar la capacidad crítica es otra de las misiones de la filosofía desde sus orígenes, acostumbrarnos a discernir entre lo que pasa y lo que debería pasar, arrumbando los dogmatismos y fundamentalismos que se blindan ante la argumentación. Dogmatismos y fundamentalismos religiosos, sin duda, pero también los políticos y los económicos, el fundamentalismo de las gentes eternamente plegadas a los hechos ("las cosas son así y no pueden ser de otra manera"), de los insufribles beatos de lo "socialmente correcto", el maloliente dogmatismo de los poderosos en cada uno de los ámbitos de la realidad social y de sus cobistas y esquiroles. Ejercer la capacidad crítica realmente desde convicciones racionales abiertas a la argumentación exige conocer esos criterios que el filosofar ha ido descubriendo a lo largo de su historia y que nos permiten distinguir entre lo que resulta inaceptable por no estar a la altura de la dignidad humana y lo necesario para proteger y fomentar esa misma dignidad. Forjarse el propio criterio exige conocer lo más granado de los existentes. Para ello es imprescindible ejercitarse en esa tercera tarea de la filosofía que es el arte de la argumentación. En la costumbre, tan sana como poco usual, de apoyar las propias posiciones con argumentos, es decir, con razones que otras personas puedan comprender y aceptar o rechazar, asimismo, con argumentos. No parece haber otro modo de potenciar esa búsqueda desprevenida de lo verdadero y lo justo, que convierte a las masas en pueblos, preocupados por descubrir en serio lo mejor y por forjarse una cierta voluntad común a través del debate abierto y libre. Fomentar una opinión pública razonante a través de la argumentación, la capacidad de deliberar en serio en comités, comisiones y en el espacio abierto por los medios de comunicación, es una de las misiones de la filosofía, indispensable para que una sociedad sea realmente pluralista y democrática. Como lo es también para forjar ciudadanos que puedan saberse y sentirse como libres e iguales, siendo éste de la ciudadanía el hilo conductor por el que Occidente ha optado en los últimos tiempos para educar desde un punto de vista ético. El caso de España es un ejemplo claro. En efecto, en el año 1978, cuando la Constitución Española reconoció expresamente que nuestra sociedad es moralmente pluralista y, por lo tanto, que el Estado debe ser laico, se planteó -entre otros- el problema de la educación moral en la escuela pública. ¿Era inaceptable seguir educando moralmente? Responder afirmativamente a esta pregunta era imposible, porque cualquier educación transmite siempre valores morales, sea explícitamente, sea implícitamente, a través de lo que se ha llamado "el currículum oculto", y no es de recibo que un país democrático transmita valores de tapadillo. Por otra parte, educar en habilidades y conocimientos está muy bien, pero es esencial formar al que maneja unas y otros para que los emplee con buenos fines. Sin embargo, ¿qué son buenos fines en una sociedad moralmente pluralista? A fines de los setenta y en los ochenta proliferaron las propuestas de educación moral, desde la clarificación de valores al procedimentalismo de Kohlberg, el "saco de virtudes" y tantas otras. Y poco a poco se fue conviniendo, al compás del mundo occidental, en que las comunidades políticas tienen la obligación de educar en los valores éticos propios de un ciudadano democrático, e incluso de articular la enseñanza en los centros públicos de forma que eduquen en los valores éticos de una ciudadanía democrática: desde ellos debería orientarse el ejercicio de los conocimientos y las habilidades. Tal acuerdo no se produjo sin críticas, claro está. Existía el temor bien fundado desde algunos sectores de que educar en la ciudadanía se convirtiera en una "maría" llamada a formar ciudadanos domesticados, sabedores ahora de los valores de la Constitución, como antes se pretendió que lo fueran de los Principios del Movimiento a través de la Formación del Espíritu Nacional. A fin de cuentas, todos los regímenes del mundo han dicho que el suyo es el mejor, pero la manera de lograr que lo sea es que los alumnos sepan por qué esos valores y no otros, que se ejerciten en la crítica, la argumentación y en el saberse a sí mismos. Que reciban el legado ético de esos valores con la libertad de saber que se los transmitimos porque creemos que son los mejores, pero son ellos quienes tienen que hacer autónomamente sus vidas. Si ciudadano es quien hace su propia vida, el que no es vasallo ni siervo, aún menos esclavo, y la hace junto a los que son sus iguales, sus conciudadanos, en el seno de la comunidad política, más le vale degustar los valores de la ciudadanía sabiendo no sólo el "qué", sino también y sobre todo el "porqué". Más le vale no quedarse en aprender los valores de las constituciones, y espabilarse a saber "dar razón" de los que elige. En caso contrario, por mucho que aprenda de biotecnologías, que habrán cambiado prodigiosamente en cuanto entre en la vida adulta, será incapaz de forjarse un criterio para discernir entre las que potencian la dignidad o la debilitan, porque al fin y al cabo, "crítica" significa "discernimiento". De todo esto se ocupa, amén de la filosofía, una asignatura de 4º de la ESO que llevaba por título Ética. Una asignatura que, aunque escasa de tiempo, tenía y sigue teniendo su pleno sentido. Y, por último, la pregunta inevitable: ¿quiénes han de realizar en la escuela estas tareas de la filosofía? ¿De qué color es el caballo blanco de Santiago? Pues tan el caballo es blanco como esas tareas han de hacerlas los profesores de filosofía, que para eso han cursado los estudios que capacitan para ello, incluidas la ética y la filosofía política en lo que afecta a la Educación para la Ciudadanía y a la Ética; como son los profesores de matemáticas los que han de ocuparse de integrales y logaritmos, y del reinado de Isabel II, los de historia. Fomentar la reflexión, la libertad, la crítica, el ejercicio de la razón pública y de la ciudadanía es, a mi juicio, la riqueza que hoy puede aportar ese añejo saber, al que desde Grecia se viene llamando "filo-sofía", "aspiración o amor a la sabiduría". En el proceso de formación es a todas luces imprescindible.

A veure si reflexionen d'una vegada els ignorants de sempre!!

Reformes educatives (2)

L'altre dia vam estar comentant les atrocitats pedagògiques que el govern actual vol perpetrar en l'ensenyament secundari. Avui ens centrem en la reforma de les titulacions universitàries que s'està definint en el Consell de Coordinació Universitària. En primer lloc, la lletjor que suposa veure com es redueixen dràsticament les titulacions relacionades amb les Humanitats, malgrat les justificacions de reorganització dels estudis que addueixen des del Consell. L'altra, la més patètica, la que demostra la nul·la sensibilitat amb la tradició humanista occidental, és la voluntat de suprimir la titulació d'Humanitats, que és un reflex de la transdisciplinarietat indispensable per entendre el món actual. En aquesta llicenciatura hom pot estudiar història, llengua, literatura, filosofia, art i la resta de sabers humanístics, un enriquiment que el qui escriu aquestes línies ha pogut experimentar en la seva formació. La voluntat és aplicar la raó instrumental amb tota la seva cruesa i bandejar la raó crítica, l'única que ens pot fer revoltar davant la injustícia. Utilitzo, ergo sóc, davant el cogito cartesià. Els socialistes, amb els quals coincideixo en molts aspectes -entre ells, les reformes "ètiques" que estan duent a terme darrerament- no l'encerten quan intenten ordenar l'educació, potser perquè algun d'ells va quedar frustrat quan algun humanista li va passar la mà per la cara en algun tema transcendent. Colla de tecnòcrates estèrils per al pensament. I no em quedo aquí, perquè també volen desnaturalitzar la Filologia catalana, incloent-la en un poti-poti anomenat Llengües i literatures modernes, de la qual només quedaria exempta la llengua i literatura castellana, amb titulació pròpia. El "cristiano" es podria estudiar autònomament, però no aquesta parla de minories anomenada català. Conseller Solà, marxem d'aquestes reunions i organitzem els estudis universitaris com ens plagui, que per això som una nació!

Vorstellung

El món és representació. Les coses són ombres fugisseres que es mostren com entitats reals. Darrere s'hi amaga la il·latència, la rebotiga de l'existent. Somort, imagino recurrències i universals on només s'alça l'estupidesa. Enregistro en la ment les imatges que m'ofereix la percepció de l'entorn, però sóc massa feble per copsar-hi la vivesa. Presoner de mancances, resto en la inacció perquè res no és com la meva voluntat desitja. L'odi i el patiment poden amb mi, em sotmeten al seu judici sumaríssim i anorreen les esperances que un dia il·luminaren la meva infantesa. Un pèndol entre el dolor i el tedi. El bloc és el contacte entre el meu jo i l'espai dels àngels, tèrbol escenari on els actors es dilueixen en bits indiferents. El gran teatre del món: la blogosfera, on els enllaços creen xarxes cooperatives d'il·luminats que prediquen amb el dogma de la lliure circulació d'idees i de la tolerància activa. Xacra d'abjecció neohegeliana enmig de la porqueria ciberespacial.

Arthur Schopenhauer (en la seva nova vinguda al món l'any 2005 per obra del cínic Diògenes)