dimecres, de juny 20, 2007

Shiitake, Winston i Baudelaire

"Si algún importuno viniera a molestarme mientras la mirada mía reposa en tan deliciosa esfera; si algún genio malo e intolerante, si algún Demonio del contratiempo viniese a decirme: «¿Qué miras con tal cuidado? ¿Qué buscas en los ojos de esa criatura? ¿Ves en ellos la hora, mortal pródigo y holgazán?» Yo, sin vacilar, contestaría: «Sí; veo en ellos la hora. ¡Es la Eternidad!»"

Em perdo en els teus ulls. No me’ls trec del cap, i hi somnio. Com diu el poeta, hi veig en ells una hora àmplia que em sembla l’eternitat. Tremolo mirant-te mentre el silenci ens embolcalla en un “spleen” màgic que, a mi, em sembla etern. Subtilment t’acaricio i em fonc amb tu. Et llegeixo i en el teu silenci hi trobo la pau que em manca. M’agrada la teva paciència, la teva serenor i la capacitat que tens d’emprar el teu maternal “ying” per a calmar el meu eufòric i nerviós “yang”.
M’agrada quan seiem molt a prop, l’un enfront de l’altre. M’agrada enumerar mentalment les vegades que et faig somriure i apostar-me amb mi mateix si la propera cosa que et digui serà més bonica que la que t’acabo de dir. Amb tu, la tendresa m’envaeix i se m’omple el cap de poesia.


"Cuando mordisqueo tus cabellos elásticos y rebeldes, me parece que como recuerdos."

dilluns, de juny 18, 2007

DILLUNS


Definitivament odio els dilluns. Em molesta que la xafogor faci que el banc del carrer sigui enganxós i l’olor a pintura que desprèn. Em molesta suar mentres faig el transbord al metro i la temperatura gèlida que hi ha als vagons. Em treu de polleguera la lentitud mental que em dura fins al migdia del dimarts. M’enerva veure que sóc més pobre del que era el dijous passat i la falsedat dels nous propòsits. Em desesperen les frases que intenten classificar-me com un “joveirresponsable” i les mirades atónites dels que ja tenen 50. No soporto els menús plens de patates fregides congelades ni la teva necessitat de que m’endugui un tupper amb les sobres del teu dinar del diumenge…

divendres, de juny 15, 2007

EMANCIPACIÓ (I)




Caixes, nous veins i una olor a pintura que ràpidament marxa ajudada pel fum del tabac. Infinites tardes de celebració. Carros de la compra que espero que durin fins la próxima nòmina, comptes bancaris en descobert i tota la il·lusió del món posada en una nova etapa de la meva vida. M'he emancipat. Més caixes, aprofitem lo inaprofitable, no hi ha res per a l'enginy com no tenir calers. Dietes plenes de patates i llegums, fem el que podem per treure'ns les caixes però sembla que es reprodueixen. Tinc la sensació de viure en els 40 metres quadrats més màgics del món. Estic però, desconectat. Car, no tinc internet ni cap altra de les comoditats que hi havia a casa dels meu pares. Utilitzo colonia marca Mercadona, reaprofito l'oli fins a l'impensable i "el que els altres no volen" es converteix ràpidament en una nova cosa a estrenar. Prometo postejar més sovint però ara marxo a col·locar les coses de les caixes.

dissabte, de juny 02, 2007

"QUIEN PUDIERA"

Quien pudiera ser

requiebro de una voz

que se revuelve en el fango,

que ansía ser algo,

y no mirada impasible,

declaración de amor musitada

al oído del que como yo,

no quiere ser nada,

si acaso, relente de luna ó

piedra alada,

pero hoy no,

hoy no quiero ser nada.

Kutxi Romero, "Ruidografias"