TOT TORNARÀ A SER COM SEMPRE

Al final tot serà com sempre. Pot ser ara no, pero després tornarem a raure en una normalitat constant i llavors tot serà com sempre. Ara em sento buit, llunyà de tot el que em rodeja. És com si no pogués interaccionar amb res. Tot roman lluny de mi, com si una fina pel·lícula em separés de les coses. Em sento com un nen bombolla. Ho veig tot pero no sento res, no sento olors, no tinc tacte i els sons m´arriben distorsionats a causa de la membrana plàstica que m'embolcalla.

Jo procuraré no escoltar massa a Fito. Tornaré però, a punxar al cotxe als Marea més antics i continuaré duent la meva complicada vida. No podre evitar llegir els llibres de poesia que llegia amb Tú al llit i la buidor de la nit em trobarà despullat i vulnerable a la seva melangia.

Tu continuaras amb la teva vida, amb la teva familia i els teus amics. No perdràs mai aquest somriure únic, aquests ulls negres que brillen com un diamant. Jo els recordaré i en el meu record tornarem a ser junts per sempre, com ens vam prometre. Com et deia aquest “estat” passarà i després de la tormenta retornarà la calma. Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre...

El mal com a ruptura del món

Fa un lustre la humanitat va assistir a l’exemple més terrorífic del mal mediàtic. El terrorisme global havia fet diana en aquells que es consideraven invulnerables. La història tornava a començar. La primera guerra del segle xxi, afirmaven els diaris. El primer gran atac que rebien els Estats Units en l’inici de la guerra més subreptícia. L’enemic s’amagava en una xarxa de nodes indefinits. La lluita cos a cos oferia el relleu a l’estratègia de les cèl·lules islamistes, instal·lades enlloc i pertot arreu.

La globalitat dissol el localisme i el commina a fer-se fonedís. Tot està interconnectat i ningú no és trobat perquè els cossos esdevenen ingràvids i lleven la carnalitat a la recerca del pur esperit. L’angèlic món intel·ligible ciberespacial oblida el sentit i la sensibilitat i arrossega el saber en peces bloguístiques. Però l’enemic existeix. I ordeix la barbàrie des del seu quarter general a la Casa Blanca o a les muntanyes d’Afganistan. I l’enemic és humà, massa humà, un munt de ferralla cel·lular que va gosar accedir a l’existència mentre una gran majoria practica el bé moral, estima el proïsme i no té pensaments impurs. I en la tragèdia massa tràgica de l’existència humana els assassins estan entre nosaltres, vagarejant impàvids per les voltes de la catedral antropològica. Roseguen la pedra dels valors i malmeten l’estructura de la justícia i l’equitat. Els dolents desitgen un avió per estavellar-lo en el gratacels immòbil de la vida quotidiana i trencar amb la ignomínia d’allò-sempre-igual que es resisteix a moure’s i que, ensopit, passa les hores de tedi jugant amb l’ésser de Parmènides. El mal és el desig de trauma delerós de destruir les estructures de l’habitual. Allò que ha de ser sempre es perd en el mai més i s’acomiada de les busques del rellotge. La mort com a visió extàtica il·lumina els criminals i els perverteix en la visió folla de la destrucció total. El retorn a l’anorgànic més enllà de les criatures biològiques.

Fa un lustre la humanitat va assistir a l’exemple més terrorífic del mal mediàtic. Començava la història de bell nou, els predicadors del final de la història es quedaven sense feina i altres no paraven de fer bombolles.

Feliç Diada i visca Catalunya Lliure (de censors, centralistes i cabdills).