L'ésser i el bloc

NOTAS SOBRE LA CRISIS (I)

2009-04-21T15:59:00.006+02:00

Mediático. Este es uno de los principales problemas que tenemos los trabajadores del comercio frente a la crisis. Lo vuelvo a decir. Mediático. Si, si, este es el problema que tienen un montón de compañeros míos que han visto como su contrato eventual se extinguía como respuesta del empresario para hacer frente a la crisis. Y claro, la cosa canta y huele fatal. Los grandes almacenes del país, en su mayoría, son empresas transnacionales cansadas de ganar dinero año tras año. Acostumbradas a repartir cantidades ingestas de beneficios entres sus jefes de sección y de departamento que ahora prescinden de la fuerza de trabajo que les hace ganar esos millones y reparten entre los que quedan el trabajo de aquellos a quienes les han rescindido el contrato. A los datos me remito: el 50% de las personas desempleadas proviene de la construcción, el comercio y la hostelería. ¿Y esto dónde sale? Pues ahí, queridos míos está el problema. De eso es de lo que me quejo. Se nos llenan páginas de diarios y telenoticias enteros hablando de los ERE y de las grandes empresas metalúrgicas que proponen rescindir puestos de trabajo pero, ¿Qué pasa con los trabajadores del comercio y la hostelería? A estos pobrecitos nada les queda. En un sector en el que el volumen de los contratos eventuales está siempre por encima de la media, cuando llegan las vacas flacas en las ventas, que no en los beneficios, los empresarios solo tienen que esperar a que la mayoría de esos contratos eventuales cumplan y así ni tan siquiera tienen que dar 20 días por año trabajado (que es la cuantía mínima cuando se presenta un ERE). Fíjate lo que te digo y no me he equivoco: EL CORTE INGLÉS YA HA DESPEDIDO A MÁS TRABAJADORES DE LOS QUE PRETENDE DESPEDIR NISSAN y aquí no pasa nada porque no hay ningún ERE. ¿Y cómo iba a haberlo si no hay necesidad? Pues ese, ese es el problema de la crisis en mi sector. Porque los encargados de controlar la inflación mediante los precios de los productos de la lista de la compra ven, como decía, reducidas su número de facturas, pero no sus beneficios y como ejemplo, un botón: La empresa en la que trabajo ha rescindido 300 puestos de trabajo de enero de 2008 a enero de 2009. Y sigo por porcentajes, durante el mismo periodo su gráfica de ventas se ha reducido en un 5% (insisto que sólo en ventas, no de beneficios porque en este sector los precios se actualizan mensualmente), y ha reducido un 11% el gasto en personal NO RENOVANDO a estos trabajadores (tenemos una plantilla de 3500 trabajadores, más o menos). Nos augura un futuro todavía más negro a los trabajadores de grandes almacenes ya que, además este año toca convenio y la patronal, ANGED, ya nos ha presentado su propuesta: convenio de cinco años con congelación salarial. MANDA COJONES…

EMPEZAR DE NUEVO - Prólogo.

2009-04-19T11:36:00.008+02:00

"[...] Pero tú no puedes empezar. Eso sólo lo puede hacer un bebé. Tú y yo..., pero si somos lo que ha pasado. La ira de un momento, mil imágenes, eso somos nosotros. Somos esta tierra, esta tierra roja; y somos los años de inundación y los de polvo y los de sequía. No podemos empezar otra vez. La amargura que le vendimos al chatarrero... sí que la tiene, pero nos queda todavía. Y cuando los hombres de los propietarios nos dijeron que nos fuéramos, eso somos nosotros; y cuando el tractor derribó la casa, eso somos hasta que muramos. A California o a cualquier parte... cada uno será el director de su propio desfile de dolor y agravios, marcharemos con nuestra amargura. Y un día los ejércitos de amargura desfilarán todos en la misma dirección. Caminarán todos juntos y de ellos emanará el terror de la muerte. [...]"

John Steinbeck, "Las uvas de la ira".

4º ANIVERSARIO, ¿QUE ES ESTO?

2009-04-17T16:09:00.007+02:00

Llevaba mucho tiempo sin saber que íbamos a hacer con el bloc. Retomarlo de nuevo responde a una de las primeras victorias que soy capaz de reconocer. En palabras d Kutxi Romero seria el “redoblar de truenos, la tinta que te echa de menos, la sangre que te da las gracias.” Quizá la “revolució a través del pensament” que iniciamos hace ya 4 años haya quedado en un segundo plano pero aquí vamos a seguir plasmando actos revolucionarios importantes, tan importantes que necesitamos contárselos al mundo. Si, éste es nuestro fetiche. Esto es nuestra vida.

“Sant Jordi mata l’aranya”

ORDRE

2009-04-16T17:50:00.003+02:00

"[...] No tothom es mor igual. Hi ha gent que se t'esquinça de la vida amb aquell soroll aspre que fa la pàgina d'un llibre quan hi passes la fulla d'unes tisores i la talles. I llavors ja no pots tornar a llegir el llibre sencer. Les pàgines que hi falten són substituïdes pel record d'un cos negat en aigua vermella i uns ulls grisos cecs que et miren des d'una grotesca banyera. Altres desapareixen i deixen una taca entre les lletres. I només la veus si passes les pàgines enrere. O ni això, passat el temps la taca acaba per confondre's amb el color del paper fins a fer-se imperceptible. [...]"

Montse Banegas, "Una dona incòmoda".

Ara he entés com funciona el meu ordre. Primer llegir i després escriure.

Estic de baixa...

Porvenir

2009-02-24T19:58:00.002+01:00

Te llaman porvenir
porque no vienes nunca.
Te llaman: porvenir,
y esperan que tú llegues
como un animal manso
a comer en su mano.
Pero tú permaneces
más allá de las horas,
agazapado no se sabe dónde.

…Mañana!

Y mañana será otro día tranquilo
un día como hoy, jueves o martes,
cualquier cosa y no eso
que esperamos aún, todavía, siempre.

Malas pasadas

2009-02-17T00:27:00.004+01:00

La mente juega, demasiado a menudo, malas pasadas. Dispuesta a hacer añicos el "ahora-tu-y-yo" aparece reflejando una imagen de tu presente más vivo y aniquila la vigorosa erección de mi "Carpe diem". Imposible, o francamente complicado, que alguien como yo se salte a la torera los tiempos mínimos de reacción refleja de la mente. No soy un guerrero jugando al "acoso y derribo" sino un civil sufriendo los daños colaterales de tu, más que comprendida, indecisión. Llegaste hasta la línea enemiga de tu fidelidad y, valiente, abriste brecha en tu educada moralidad judeocristiana. Venciste pero yo, tu aliado, pagué un precio alto por la unión.
La mente juega muy malas pasadas y al final tu olor y el recuerdo de tu carne asoma y despidiéndose de la oportunidad perdida hace amago de instalarse en el cementerio de elefantes de mi pecho.

El retorn de Diògenes

2009-01-28T19:17:00.006+01:00

El 5 d’abril de 2007 apareixia el meu darrer post en aquesta fosca caverna anomenada L’ésser i el bloc. Des d’aquella data han passat moltes coses, fins i tot durant un temps Heràclit va mantenir la flama ben viva i va saber engrescar amb els seus apunts de revolució reflexiva. Jo em vaig retirar a uns altres indrets del ciberespai i he estat ben present, transfigurat en un personatge real de carn i ossos. La meva identitat filosòfica, bastida de cinisme hel·lènic, retorna a una catosfera un xic afeblida per les modes efímeres, per una xarxa d’interacció anomenada Facebook (a la qual tinc el gust de pertànyer des de fa poc) i el desgast del temps. No em resisteixo, emperò, a cridar enèrgicament –i amb mots articulats- davant l’ordre establert, a perpetrar una revolta a través del pensament, lenta, progressiva, que penetri en les entranyes dels enzes i els converteixi en persones agosarades, capaces de negar les proclames uniformitzadores dels poderosos, d’actuar amb fermesa a la recerca de l’alliberament definitiu de les cadenes. Només aquesta és la fita de la filosofia: contribuir a l’emancipació humana, com proclamaven els membres de l’escola de Frankfurt. De res no serveix discutir sobre abstraccions si la paraula ha perdut el poder seductor, si ha esdevingut una moneda sense valor, un tàler impossible.

He tornat. No em marco un calendari ambiciós d’apunts, atès que les ocupacions són moltes en el món dels personatges somàtics, però prometo fer-me present de tant en tant per remoure les consciències des de la meva bóta telemàtica.

¿Qué pasaría...?

2009-01-18T13:45:00.005+01:00

¿Qué pasaría si regresáramos, si volviéramos a escribir? Ahora que ya casi nadie habla de esto vamos nosotros y nos sumamos a un posible final. ¿Qué pasaría si, además, transgredimos las leyes y no nos obligamos a escribir en un único idioma concreto, ni con una periodicidad clara?

Comment or No Comment, that is the question…

OTRO AMOR

2007-10-27T12:49:00.000+02:00

Ahir plovia com un març que, mica en mica, s'oblida. Serà la mateixa pluja la que avui mulla unes altres cares? Seran els mateixos petons? Quina nit, o quina pluja, em portarà a mi un nou amor...?

Otro amor

La pesadilla del perderte me halló al encontrarte.

Con tu claridad trajiste un algo oscuro, la sombra de la desdicha

martilleando en mi supuesta felicidad,

la neblina del rencor, el regocijo del dolor ajeno

cuando uno se sabe con el poder en las manos,

porque me tienes a tu merced, enmarañado en tus deseos.

Me tambaleo y rijo al compás de tu voz y tus latidos,

me despeño y fallezco en tus dudas.

No me reconozco en paz ni en soledad,

solo en el bravío cabalgar a tu lado encuentro un yo con sentido.

Tal vez a tu marcha me vuelva humo,

a lo mejor ni siquiera muero,

simplemente iré desapareciendo a los ojos del mundo,

aunque puede ser que vuelto aire me inhalen otros besos,

me absorba otro amor,

¿otro amor?,

otro amor.

"Ruidografías", Kutxi Romero Lorente

RIDÍCUL

2007-10-22T12:27:00.000+02:00

Ridícul -a 1 adj 1 Que mou a riure-se'n, que és digne que hom se'n rigui, per grotesc, extravagant, estúpid, pretensiós, etc. És ridícul amb aquell vestit. És una dona ridícula. 2 Dit d'un preu, d'una recompensa, d'un present, etc, molt petit, escàs, esquifit. Pel que treballa li donen un sou ridícul. 2 m 1 Allò que en algú o en alguna cosa és ridícul. Sap copsar el ridícul d'una situació. 2 Situació ridícula en que cau una persona. Posar algú en ridícul.

HISPANITAT

2007-10-13T12:17:00.000+02:00

Quin gran dia aquest de la hispanitat! Els reis vestidets de militars, els polítics fent un besaculs… el millor deu ser veure els carros de combat de ben a prop. Com deuen gaudir els nanos… Mira, mira que venen els avions! Jo de gran vull ser pilot:

SOM

2007-09-20T11:58:00.000+02:00

Som idiotes, subnormals. Les generacions son fruit dun "joc del telèfon" on els valors es degeneren. Som idiotes, subnmormals. L' història de la ilustració de Kant era bellísima però, algú la va cagar. La va fotre anant de "progre" , ensenyant des de el contravalor i car, els nanos van sortir rarets… L' educació hauria de ser l'ensenyament del bé i no un "com evitar l'error". Aquest deu ser el problema, l'educació es basa en l'error, en el pecat, i no pas en l' excel·lència. Som idiotes, i la civilització ho té fotut però, encara hi ha coses per fer.

Passeu un bon dia i Revolució i Pensament.

ESTAR

2007-08-07T10:23:00.000+02:00

Sí que vull estar. De fet sóc aquí cada dia. Pot ser siguis tu la que no em veus. Poder aquesta lúgubre caverna plena de Ballantine’s i Diazepam no sigui el que tu busques, o a on esperes trobar-me.

Ad-líbitum. Un dia tot tornarà a ser com abans.

LLIBERTAT

2007-07-23T11:32:00.000+02:00

Per la llibertat d'expressió:

Cap més repressió. Recorda que la democràcia que t' ha posat on ets ho diu bén clar,

ara, FOTE'T!

ÚNIC DESTÍ

2007-07-17T13:36:00.000+02:00

Oblidar-nos. El nostre únic destí. No necessitar mai més Diazepams, Trankimazids, Seroxats ni Lexatins. Oblidar-nos. No patir un altre cop un ai al cor, ni haber d’afussellar a les papallones que m’omplen la panxa quan et veig. El nostre únic destí. Aixecar-me per a viure el meu dia i no pensar únicament en que estaràs fent tu. Oblidar-nos. Que qui s’ofegui en els teus ulls sigui un altre. El nostre únic destí. Que em trobi bussejant en unes altres mirades. Oblidar-nos. Que deixi d’agobiar-me el silenci que segueix a aquest què.

Oblidar-nos per fí. El nostre únic destí.

Shiitake, Winston i Baudelaire

2007-06-20T16:50:00.000+02:00

"Si algún importuno viniera a molestarme mientras la mirada mía reposa en tan deliciosa esfera; si algún genio malo e intolerante, si algún Demonio del contratiempo viniese a decirme: «¿Qué miras con tal cuidado? ¿Qué buscas en los ojos de esa criatura? ¿Ves en ellos la hora, mortal pródigo y holgazán?» Yo, sin vacilar, contestaría: «Sí; veo en ellos la hora. ¡Es la Eternidad!»"

Em perdo en els teus ulls. No me’ls trec del cap, i hi somnio. Com diu el poeta, hi veig en ells una hora àmplia que em sembla l’eternitat. Tremolo mirant-te mentre el silenci ens embolcalla en un “spleen” màgic que, a mi, em sembla etern. Subtilment t’acaricio i em fonc amb tu. Et llegeixo i en el teu silenci hi trobo la pau que em manca. M’agrada la teva paciència, la teva serenor i la capacitat que tens d’emprar el teu maternal “ying” per a calmar el meu eufòric i nerviós “yang”.

M’agrada quan seiem molt a prop, l’un enfront de l’altre. M’agrada enumerar mentalment les vegades que et faig somriure i apostar-me amb mi mateix si la propera cosa que et digui serà més bonica que la que t’acabo de dir. Amb tu, la tendresa m’envaeix i se m’omple el cap de poesia.

"Cuando mordisqueo tus cabellos elásticos y rebeldes, me parece que como recuerdos."

DILLUNS

2007-06-18T19:25:00.000+02:00

Definitivament odio els dilluns. Em molesta que la xafogor faci que el banc del carrer sigui enganxós i l’olor a pintura que desprèn. Em molesta suar mentres faig el transbord al metro i la temperatura gèlida que hi ha als vagons. Em treu de polleguera la lentitud mental que em dura fins al migdia del dimarts. M’enerva veure que sóc més pobre del que era el dijous passat i la falsedat dels nous propòsits. Em desesperen les frases que intenten classificar-me com un “joveirresponsable” i les mirades atónites dels que ja tenen 50. No soporto els menús plens de patates fregides congelades ni la teva necessitat de que m’endugui un tupper amb les sobres del teu dinar del diumenge…

EMANCIPACIÓ (I)

2007-06-15T21:44:00.000+02:00

Caixes, nous veins i una olor a pintura que ràpidament marxa ajudada pel fum del tabac. Infinites tardes de celebració. Carros de la compra que espero que durin fins la próxima nòmina, comptes bancaris en descobert i tota la il·lusió del món posada en una nova etapa de la meva vida. M'he emancipat. Més caixes, aprofitem lo inaprofitable, no hi ha res per a l'enginy com no tenir calers. Dietes plenes de patates i llegums, fem el que podem per treure'ns les caixes però sembla que es reprodueixen. Tinc la sensació de viure en els 40 metres quadrats més màgics del món. Estic però, desconectat. Car, no tinc internet ni cap altra de les comoditats que hi havia a casa dels meu pares. Utilitzo colonia marca Mercadona, reaprofito l'oli fins a l'impensable i "el que els altres no volen" es converteix ràpidament en una nova cosa a estrenar. Prometo postejar més sovint però ara marxo a col·locar les coses de les caixes.

"QUIEN PUDIERA"

2007-06-02T12:39:00.000+02:00

Quien pudiera ser

requiebro de una voz

que se revuelve en el fango,

que ansía ser algo,

y no mirada impasible,

declaración de amor musitada

al oído del que como yo,

no quiere ser nada,

si acaso, relente de luna ó

piedra alada,

pero hoy no,

hoy no quiero ser nada.

Kutxi Romero, "Ruidografias"

OFEGAR EL SILENCI

2007-05-13T19:58:00.000+02:00

Un cop et vaig dir que escoltaria als Marea més antics i també que Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre..., no sé si perquè no puc escapar de la música, o perquè m’estic tornan boig i estic començant a deixar de ser racional però, no només els escolto sinó que a sobre els hi faig cas.

I ara estic així apagant les burilles en tots els records mentres als gots es queda aigualit un Ballantine’s preparat per ofegar el silenci que no puc foragitar de la meva vida. El silenci m’acompanya al cotxe, a la feina, a casa. El silenci em desperta a mitja nit i m’obliga a conversar durant hores. El silenci sempre em diu el mateix i jo, idiota, el passejo amunt i avall i me l’enduc als bars i a les discoteques i ell, maleït, mai cau ebri i calla. A vegades, a aquest silenci l’acompanya una pesada buidor. La buidor dels espais i un nosequé que fa que només senti coses que ja fa temps que han passat. A la buidor no l’odio tant. Les coses buides sempre es poden tornar a omplir, com els gots de Ballantine’s en els que ofegar el silenci….

DIARI ADN I FILLS DE PUTA

2007-05-04T17:04:00.000+02:00

Aznar se burla de la campaña de la DGT contra el alcohol

"A mí no me gusta que me digan no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber vino", continuó Aznar, que justificó su argumentación pidiendo que se deje a los ciudadanos tranquilos para que decidan por sí mismos, porque "en eso consiste la libertad y en eso consiste la responsabilidad individual".

Saps, tota la gent que surt en aquesta foto va voler expressar la seva llibertat individual dient-li al president del govern, que en aquell momet erets tu, que no volien ser partícips de la guerra d' Irak. Saps que vas fer tu?

això,

això
i això.

Personalment prefereixo que els assassins i els fills de puta tinguin la boca tancada.

DIA DEL TREBALLADOR

2007-05-01T17:49:00.000+02:00

Avui ha sigut primer de maig, dia en que celebrem el dia del treballador. S'havien convocat més de quaranta manifestacions a tot el territori català per commemorar el dia. No sé com haurà sigut als altres llocs pero aquí la pluja ha fet que molta gent es quedés a casa. No hi ha agut incidents tret de la pintura que han llençat els Maulets (si les fonts no em fallen) contra la capçalera de la convocatoria de Comisions Obreres de Catalunya i la U.G.T. que aplegava el següent manifest: Per la igualtat, ocupació i salaris dignes.

Us deixo un parell de fotos

"MIERDA Y CUCHARA"

2007-04-30T01:35:00.000+02:00

L’altre dia mentres jugava amb el gat, en una de les seves volades em va enganxar i em va trencar la polsera que portava a la mà dreta. Era una polsera feta amb boles de cristall i plàstic. No tenia cap valor ecònomic però me la va fer una persona molt important i d’ençà que la tinc no me la he tret mai. Vaig força enjoïat. M’agraden les polseres i els anells i no me’ls trec per a res. Quan la polsera de boles es va trencar un grapat de boletes van començar a sonar pel terra del menjador. Em va agafar un no sé qué, “tot torna a ser com sempre”. Haviat farà vuit mesos que em vas dir adéu. Cada cop estaves més llunyana, com les boletes que van caure de la polsera, com les que no vaig trobar i va haver d’empassar-se l’aspidador… Avui, un cop més, un nosequé se m’ha enganxat al pit. “Tot tornarà a ser com sempre”, o pot ser per a tu, tot començarà a ser millor….

Cuéntame, dime quién te ha colgado el mar de las pestañas,
y ahora dársena de estiércol se tornó la comisura de los besos.

Sed de limón, cimbrear como las espadañas,
y en el hueco de mi espalda y la pared
cuelga tu nido del revés,
y cada huevo parido es nada,
y cada beso en la boca es nada,
como si no hubiera pasado nada.
[...]
que fuimos, somos y seremos nada

Kutxi Romero Lorente.

"LAS ACERAS ESTÁN LLENAS DE PIOJOS"

2007-04-29T17:39:00.000+02:00

Ha tornat el “poeta” de mans buides. Porta un disc sota el braç, enganxat a la aixella. Torna amb la barba plena d'històries i la mateixa mirada profunda. Jo pensava que plegarien, és complicat tornar a fer un disc quan l’últim es tant bo però, aquí el tenim. Fan l’única cosa que cal fer, rock and roll del de sempre, el de tota la vida. Present, com ells saben fer-ho, els grans com Leño o Barricada dels que tots hem begut i hem aprés. 11 cançons noves que espero veure el día 12. Aquí una entrevista per a l’ EP3.

CIUTADELLA

2007-04-22T23:43:00.000+02:00

Avui s'ha celebrat al parc de la Ciutadella la festa de la Terra. M'encanta aquesta festa, disfruto com un nen. He menjat de tot, papas arrugas con mojo picón, sushi, yougurt de menta, ron de mel, ví ecològic, formatge de cabra... Hem sentit batukades, ritmes africans, gaites, música hindú, un argentí una mica soporífer...Jo pensava que avui hi hauria les parades de llibres a la Rambla per aixó del "diumenge de Sant Jordi" pero no. Aquest any em toca perdre-m'ho, quina llàstima!

AFORISMES (EL POBLE)

2007-04-16T15:02:00.000+02:00

M’ agrada el poble pel seu silenci, per la terra seca que et fa pensar, per la cara vermellosa de la gent que es fa gran allà, per la germanor (tot i que allà “les dos espanyes” son completament vives) però sobretot, perquè cada cop hi vaig hi ha quelcom que em trasbalsa.

Encara que el càncer se’t mengi no oblidaré mai la teva veu aguda espetegant aforismes:

“Enseña más un año de adversidad que diez de universidad”

ESPERANÇA

2007-04-14T09:07:00.000+02:00

Sovint penso que les coses no han canviat tant i que avui encara tenim "dues espanyes". 76 anys després continuem amb l' esperança.

Revolució i Pensament bloggers i feliç aniversari de la Repúblic a.

Tractat sobre la revolució intel·ligida, § 1

2007-04-05T12:01:00.000+02:00

[Encetem la publicació del Tractat sobre la revolució intel·ligida, una obra que pretén ser col·lectiva i en la qual podeu col·laborar afegint els vostres fragments. He obert un wiki per a les vostres aportacions, coordinat per Heràclit i un servidor]

L'ésser humà és un ésser mediatitzat socialment. No pot defugir la sociabilitat. S'integra en una xarxa de relacions, tot adaptant-s'hi. L'humà del nostre temps es troba malalt: la seva malaltia s'anomena acomodació. El capitalisme tardà ha anorreat la pulsió revolucionària i l'ha sublimat en compulsió consumista. No hi ha res més agradable que posseir i no hi ha res més angoixant que el desig de possessió il·limitada. L'esfera política ha estat fagocitada pels poders econòmics i l'ús públic de la raó, d'inspiració kantiana, ha estat segrestat per la ideologia unidimensional dels grans mitjans, tirans de la massa i còmplices del sistema. La resistència al control alienant és en mans de la xarxa telemàtica, darrer bastió de la llibertat. Des dels enclavaments virtuals, els humans lliures malden per assolir audiència: disposen per això d'un instrument privilegiat de construcció de la intel·ligència col·lectiva, el bloc, un reducte insomne productor de continguts i creador d'una noblesa en línia, la nova elit del món angèlic. El blocaire abraça la humanitat connectada amb el poder dels hipervincles, extremitats multidireccionals que s'obren al ciberespai en un vol còsmic. L'enllaç és la condició de la possibilitat de la sociabilitat pura en l'entorn internàutic. S'atansa a l'extraterritorialitat des de l'obertura sexual-nodal. Internet és el paradís sense fronteres, el teixit de les nostres vides en aquest moment. Els blocaires d'arreu constitueixen una esfera autòctona, la blogosfera, ecosistema vital que s'autoregula. Interpenetrant-se, paquets d'informació es bescanvien en l'eròtica informacional, bastint un edifici perspectivista i multiforme. La retòrica és curulla de mots alliberadors i de gestos utòpics. L'humà, que és sociabilitat, en el sistema blògic esdevé llibertat, promesa de revolució intel·ligida.

TORNADA

2007-02-23T12:06:00.000+01:00

D'unes vacances un acostuma a portar records, d'uns dies de festa un acostuma a venir completament renovat. Jo no m'he portat records i no tinc masses ganes de tornar a fer el mateix que feia abans de marxar. Jo m'hi he deixat allà un tros d'ànima, és el mínim que podia fer després d'haver trobat tant i tant. No oblidaré mai aquests paisatges, ni el seu vent, ni els ulls de la gent que ha envellit en aquella terra.

Bilboren grisak zurrunbiloak daraman iragankorrean pentsarazten digu; ebiternoan, hasiera bai, baina amaierarik izango ez duenean; eternoan, ez hasiera eta, ez amaierarik izango ez duenean.*

Azorín.

*Bilbao en gris nos hace pensar en lo transitorio que se lleva la vorágine; en lo eviterno, que ha tenido comienzo y no tendrá fin; en lo eterno, que no ha comenzado y no acabará.

Azorín

VACANCES

2007-02-15T21:16:00.000+01:00

Vacances del setze al vint-i-dos. Ens veiem a la tornada.

Tractat filosòfic

2007-02-10T00:49:00.000+01:00

Davant l'estupidesa que s'ha apoderat del món, en una societat ofegada per la cosificació compulsiva de les consciències, és urgent endegar un projecte filosòfic de primera magnitud: el Tractat sobre la revolució intel·ligida, una obra magna de caire col·lectiu i amb esperit blogològic que pretén comprendre el present per bastir un futur d'esperança blochiana (la docta esperança). Cal regenerar la política, tot admetent que el discurs actual ha quedat obsolet, i renovar els polítics, sobre la base de la intel·lectualitat i no del partidisme obtús. No anem enlloc amb una dreta cavernària i amb una esquerra atrapada en el temps. Cal regenerar l'economia amb decisions que fomentin la justícia distributiva i no el darwinisme social. Cal regenerar l'ecologia amb propostes agosarades i no dogmàtiques: el canvi climàtic és un fet davant el qual no hem de vacil·lar perquè les generacions futures es juguen la vida en el planeta. Cal regenerar la literatura des de la ciberliteratura: en un món fragmentari les entrades d'un bloc poden esdevenir pàgines d'un llibre hipertextual. La forma més audaç és l'aforisme. Cal regenerar, en definitiva, el pensament: la superació del nihilisme ens ha de portar a un món de valors nous, esperonats per una catarsi nietzscheana. L'instint de ramat és el refugi dels febles i la massa és l'excusa del desgraciat. És urgent una nova filosofia blogològica per a l'alliberament humà de tota opressió injusta. Blocaires d'arreu, uniu-vos!!! Entre tots podríem construir la nova filosofia del segle XXI.

IMPRESSIONS (JUST - INJUST)

2007-02-06T17:09:00.000+01:00

És injust que un assassí amb 25 morts al seu càrrec només compleixi divuit anys de presó però, tampoc és just condemnar-lo a dotze per amenaces.

SILENCI

2007-01-29T17:10:00.000+01:00

Nervis, stress. Treball frustrant. Pujo al cotxe per tornar a casa. M'hi assec i tanco la porta. El meu temple. No us podeu ni imaginar les hores que m'hi passo al cotxe, no dic circulant, dic al cotxe. És, com deia, el meu temple, com la meva habitació. Poso la clau al contacte i la faig girar. Comença a sonar la música i inexplicablement la apago. Sí, inexplicablement. Adoro la música, ho és tot. (Al cotxe, per exemple, porto quatre porta-cd's, dos de quaranta-vuit discos i dos de vint-i-quatre. Son plens i no hi ha cap cd que no escolti. Els renovo periòdicament i porto el cotxe ple de cd's desendreçats. Com un dia em parin els mossos semblaré un payo del Top-manta...) avui però, volia silenci. Per inèrcia he baixat la finestra. M'agrada circular així: amb la música ben alta i la finestra baixada. M'he acostumat. A vegades no sento les sirenes. No sento res més que la meva música. Estic al meu món. Circulació, vent a la cara i música: quin goig! Però avui tot a sigut diferent. He apagat la música. He sentit el motor, el meu i els dels altres cotxes. De cop m'han començat a venir coses al cap. El vent i el silenci, el silenci i el vent. M'he enrecordat d'aquella setmana santa que vaig passar completament sol al poble de ma mare. En aquella casa vella amb la llar de foc. Amb els pagessos i els ramaders. Amb el vent i el silenci. El goig de pujar al cim amb el pastor de bon matí amb un bon grapat d'ovelles. Pasar-hi el dia així. Amb el vent i el silenci mentres un fantàstic sol d'hivern escalfa la roba de llana. Assegut sobre una pedra compartim tabac de liar, els dos en silenci. Només el bel d'alguna ovella i el so de les seves passes. I així es passa el dia: mirant els núvols. El vent que els mou fa agitar les branques d'un àlber, el gos fa un badall i el pastor murmura una cançó que no s'enten. El miro fixament i és posa a riure.
Després de la fugida als records torno al cotxe. Per la C-58 abans d'agafar la ronda litoral, per agafar la B-20, veig la gran urbe i la melangia m'emvaeix. Qui pogués tornar a l'erm paradigmàtic on aturar el temps? Al secarral silenciós on refer la vida, a la poderosa pedra des d'on es veu tot: el poble, la mina, les ovelles...

"LA AMIGA"

2007-01-20T13:59:00.000+01:00

Heu tingut alguna vegada un amic resultón? Sí, home. Un d'aquests amics que cada nit que surt triomfa, un payo guapo que sap ballar i és fa el rey de la pista en un moment? Jo tinc un amic així. Me l'estimo molt, som molt amics i el payo sembla que s'hagi proposat que em surti “un rollete” alguna nit. La qüestió que ell es munta funciona així: coneix a una tia amb amiga, obviament la maca per a ell, si hi ha sort l'amiga és força maca. Presentacions (escolta bé el nom i no l'oblidis durant tota la nit), balla (si en saps), fes preguntes sense atabalar, descobreix que la tia no té res a veure amb tu (de fet qui no pinta res allà ets tu. No coneixes la música, tu no balles i no tens ganes de fer preguntes!) però continues perquè el teu amic ja està petonejant-se amb la noia i la amiga no es pot quedar sola i tirada... La situació no s'agafa per enlloc. Proves de reflotar-la de cent mil maneres, l'amiga s'esforça en donar oportunitats, jo no estic massa flamenc, que no tinc ganes vaja. Qui pot tenir ganes d'aquest plan? Coneixes a una noia en una discoteca, petons i com a máxim un polvet ràpid al cotxe o una menjada al carrer. Jo passo, a mi m'agrada cardar a casa. Tranquil, com déu mana (bueno... això de com déu mana...). Finalment la nena s'adona que no entrés al joc i et proposa marxar. Final de la nit, l'acompanyes a casa i t'hi acomiades. Son les tres. Quina merda de nit, agafo i me'n vaig al bar de sempre. Allà em coneixen. Entro i una mitjana freda ja m'espera a la barra. Aquest plan si que em mola.

REBAIXES

2007-01-15T23:08:00.000+01:00

Diumenge, disset hores. Centre comercial La Maquinista. La gent, boja, entra en tendes desendreçades per conquerir qualsevol cosa. És com trencar una pinyata, ningú sap el que hi ha dintre però, un cop trencada l'important és agafar, agafar el que sigui. Empentes. Calor, molta calor. Car, no et pots treure l'abric i dur-lo a la mà si vols agafar coses. Només vull comprar un regal pel meu amic, avui fa anys i tenim un sopar. He trobat un ví que vàrem comprar a Bot. Porta raïm del tipus Merlot, no tenim ni guarra de vins però ens agrada força això del Merlot. M'acopanya una amiga. Rau tranquila, només s'atura un parell de vegades a mirar coses, quina gran ajuda! de sobte trobem quelcom que ens serveix com a regal, l'agafem i ens afanyem a posar-nos a la llarguísima cua, encara no hem arribat al final i decideixo que aquest regal no serveix. Serviria qualsevol, la tenda és força del seu estil però passo de fer cua com de menjar merda. Marxem a una altra tenda i de nou el mateix ritual: suor, empentes, i picaresca choriçera per conquerir qualsevol article. El trobem i aquest cop em resigno a fer cua. Uns nens volten jugant a pillar entre la gent, Qué més es pot demanar? Començo a posar-me nervios, molt nervios. Recordo el post sobre Kundera, només arribar li he explicat a la noia que m'acompanya. Provo a pensar en més coses perquè passi el temps, intento imaginar el sopar d'aquesta nit, duré sabates i camisa, fa anys que no m'hi poso...

Finalment ens arriba el torn per pagar, estic esgotat. Jo avui també he treballat i he hagut d'aguantar clients, provo d'agilitzar la situació, preparo els calers en efectiu de tal forma que només sobrin 5 cèntims. (aprofito per cagar-me en els preus acabats en .95 i les odioses monedes de cèntims). Sortim de la tenda. Prenem un gelat i de nou la barbàrie: La Ronda. M'equivoco i l'agafo en direcció oposada a on haig d'anar (encara sóc “L”). Provo de canviar-me de carril per sortir i el cotxe del costat comença a accelerar, li crido i li dic fill de puta, la companya m'acaricia la cama i la cara, de nou recordo a Kundera pero aquest cop no hi ha història...

Inspirat pel post Lentitud publicat a Meditacions des de l'esfera per Enric Gil

REGALS DE REYS

2007-01-08T23:50:00.000+01:00

Salut bloggers:

Voldria disculpar-me per l'abandonament de l' EiB. Durant aquestes festes la feina continua i el temps lliure s'omple amb dinars eterns en companyia de desconeguts que no veus més que una vegada a l'any. Ara em poso a pensar en aquella época en que el Nadal era tot joia: tenia vacances al cole, feia fred i podia dormir fins tard i em donaven regals!... Ara treballo els festius, matino i surto al carrer fosc i fred, em gasto una pasta en regals que jo mai demanaria i a canvi rebo un parell de sobres amb calers i un paquet de calçotets, quina canya de tradició!

Aquest any però, ja m'ho he aprés. He trobat el regal perfecte. Si l'any passat els Geyperman van causar fervor aquest és l'any dels Herobuilders.

Ja! Ara si que soc l'enveja del barri amb el meu nino de Saddam, ni el veí del cinqué que va guanyar la lliga amb l´espanyol a la seva PS2, ni el fill de la peixatera que va conquerir el món amb la PSP. Jo tinc a Sadamm penjat pel coll lligat a la làmpada de la tauleta de nit. Per l'any vinent potser els encarrego algun nino especial. Potser, al cunyat li regalo un nino d'ell mateix al meu lloc del sofà, o amb la corda al coll, que ja em canso de ser subtil...

... on anirem a parar...

Consum

2007-01-05T15:25:00.000+01:00

L'humà cobdiciós surt a la recerca del guany. Un munt d'objectes inútils apareixen davant seu i forneixen la caverna dels desigs. Ben desats, resplendeixen a les prestatgeries de la gran superfície comercial. Arrenglerades, uniformitzades, les entitats pertanyents a la mateixa classe preguen per ser escollides i conquerides. Una noia, amb els rossos cabells rinxolats, malda per atansar-se a la bella entitat incognoscible. Una allau de carn humana s'interposa i frena el seu ímpetu. La noia cau al terra. Es reincorpora i prossegueix la seva lluita a fi d'encalçar la mercaderia. L'opacitat de l'ens es presenta nua i la mà femenina llisca per les seves vores inquietes. Erotisme de matèria lúbrica. Gran vulva primigènia que s'empassa el desig dels habitants de la caverna sense miraments. La noia s'apodera de l'objecte i el mostra a la multitud com un trofeu. Les mirades del ramat es confonen i eludeixen la confrontació. I ella, iniciant una llarga cursa vers la caixa més propera, treu la tarja de crèdit en senyal de victòria.

Tu ets la persona de l'any

2006-12-23T01:13:00.000+01:00

Tu ets la persona de l'any. Tu, que et connectes diàriament per compartir recursos amb els teus companys invisibles d'internet. Tu, que enregistres els moments de glòria i els col·loques en un node del ciberespai. Tu, que escrius com ningú i publiques sense el filtre dels poderosos. Tu, que fas periodisme sense ser un esclau dels grans grups mediàtics. Tu, que has obert un blog per ensenyar i ofereixes el teu espai als aprenents de filòsofs. Tu, que et tornes boig per les noves tecnologies i ajudes els altres a gaudir amb els teus avenços. Tu, que ets un llibertari i penses que no cal pagar pel coneixement, que el lliure accés és la divisa de la xarxa. Tu, que somies amb la independència de Catalunya i discuteixes en peu d'igualtat amb aquells que estimen l'actual statu quo. Tu, que ets un bon amic i deixes la teva música i les teves pel·lícules a altres bons amics que fan el mateix, és a dir, pujar-les i baixar-les. Tu, que has après a fer l'amor espiritualment amb un preservatiu brodat d'impulsos elèctrics. Tu, que estudies a la universitat des de la asincronia. Tu, que alimentes la gran esfera aracnoide amb els teus judicis sobre la nova era. Tu, que has contribuït decisivament a la Il·lustració del segle XXI.

LA PRINCESA DESTRONADA

2006-12-15T13:17:00.000+01:00

Font: Diario ADN

Utopia dialògica (i IV)

2006-12-10T01:38:00.000+01:00

Hem arribat al final. Una experiència diferent a la blogosfera, un diàleg entre els autors del bloc, dos filòsofs que encara cerquen la fita per prosseguir el dur camí de la intel·ligència col·lectiva, la sendera del sentit blogològic. El treball de Tals ens ha persuadit del fet que cal continuar la nostra obra. La revolució intel·ligida no ha mort. Heràclit i Diògenes en són els seus profetes.

Pregunta 9: Quin és el paper del blocaire a la societat? Perquè va decidir vostè crear el seu bloc?

Pregunta 10: Li semblen les bitàcoles una manera de sentir-se realitzat o només un passatemps?

Pregunta 11. Creu que hi ha un perfil concret de blocaire o que hi ha una gran varietat?

Heràclit: Ara ve una fàcil (la 9). El blocaire no té paper a la societat.

Diògenes: El blocaire té un paper al ciberespai, no a la societat. Hem coincidit!

Heràclit: Exacte. Creem el bloc com a experiència.

Diògenes: Societat i ciberespai no són paral·lels.

Heràclit: Autorealització, autocomplaença.

Diògenes: Egocentrisme. Literatura.

Heràclit: Per tal de revolucionar el món des de la paraula.

Diògenes: Revolució a través del pensament.

Heràclit: Som ebris de pensaments incessants. Les borratxeres dolentes acaven amb vòmits. Aquí teniu el nostre. Uix, això és molt Pollock...

Diògenes: Ui sí, uix.

Heràclit: Següent?

Diògenes: El vòmit del meu malestar es diu post.

Heràclit: Voilà!

Diògenes: La suivante (10).

Heràclit: Som el yin i el yang, eh? Ha ha ha.

Diògenes: Sí, sí. Hem d'activar L’ésser i el bloc.

Heràclit: Sí.

Diògenes: Les bitàcoles no em realitzen, m'angoixen. La necessitat d'escriure em perd. És complicat fer un bon post. El post en si, el paradigma. Els millors posts els escric quan ho passo malament.

Heràclit: Ja.

Diògenes: Postejar és patir, com filosofar és morir. Com ho veus?

Heràclit: :) Jo ho sento, vull dir, no és un passatemps, una cosa que la faci perquè hi tingui temps lliure, ans al contrari. La faig per treballar, sigui com sigui. Fix discontinu, li sembla bé?

Diògenes: Sí, d'acord.

Heràclit: A mi sí. Em realitza.

Diògenes: Fem el post com a obligació semilaboral?

Heràclit: Escric perquè em sento presoner.

Diògenes: Però a mi sempre em queda la sensació que ho podria fer millor. És una manca. Perfeccionisme malaltís.

Heràclit: Reflecteix com sóc jo, el meu personatge o la barreja dels dos de la qual sóc presoner. Sigui com sigui, em reflecteix com a limitat.

Diògenes: Sí, sóc un jo que deixa veure un dels seus personatges.

Heràclit: No sé els altres blocs. L´ésser i el bloc el fem per masoquisme.

Diògenes: Sí, podríem deixar-ho i viuríem més tranquils, no? Però ens l'estimem amb un odi profund.

Heràclit: És masoquisme, el nostre masoquisme.

Diògenes: Patir que no és dolor, de fet.

Heràclit: El dolor dels hiperbòrics?

Diògenes: Sí. Fem la darrera (11)?

Heràclit: Sí.

Diògenes: La darrera és una mica cutre. Hi ha tants perfils com blocaires.

Heràclit: Hi ha tants blocaires com persones. Mentida!

Diògenes: O com dobles de persones.

Heràclit: Hi ha més blocaires que persones. Els dobles papers son increïbles. Això sí és una utopia feta realitat.

Diògenes: Sí, bloguers que són homes i fan de dones.

Heràclit: Els antics balls de màscares d' Itàlia tornen.

Diògenes: Poder escenificar en un teatre global, món com a representació.

Heràclit: Es pot fer l´amor a internet...

Diògenes: Cadascú amb la màscara. L'amor a si mateix, no? Palla mental total. El bloguer és un exemple de disgregació del jo.

Heràclit: Sí.

Diògenes: Jo puc fer un bloc independentista, un altre sobre sexe, un altre sobre literatura i un altre sobre informàtica. Sóc el mateix i els meus dobles virtuals interpreten el seu paper.

Heràclit: ...i ser mosso de magatzem.

Diògenes: Sí, però aquest és un vessant offline.

Heràclit: Justa la fusta. Retornant a la pregunta de més amunt...

Diògenes: No poso en joc tots els meus dobles...

Heràclit: Realitat i blogologia no tenen res a veure.

Diògenes: ...a internet.

Heràclit: Bé.

Diògenes: En el ciberespai la realitat s'atomitza.

Heràclit: Jo crec que està vista per a sentència, aquesta entrevista. I aquest xat.

Diògenes: OK.

Heràclit: Podria haver sortit millor, però.

Diògenes: Jo n’estic força satisfet.

Molta sort, Tals, en el teu treball de recerca!!! Ja ens en comunicaràs el resultat.

Utopia dialògica (III)

2006-12-09T00:58:00.000+01:00

Segueixen les nostres respostes a les qüestions formulades per Tals:

Pregunta 6: Considera que la independència de Catalunya és una utopia, almenys a curt termini?

Pregunta 7: Com a conclusió del treball vull parlar d’internet i els blocs com a exemples actuals d’utopies fetes realitat. Estaria d’acord amb el fet que crear-se un espai i publicar-ne continguts propis a la xarxa pot ésser una manera de fer realitat una utopia, és a dir, fer un espai que considerem perfecte?

Pregunta 8: Si entenem internet com una utopia feta realitat, els seus aspectes negatius són conseqüències d’una utopia negativa o són el preu a pagar per la llibertat d'informació?

Heràclit: Ara ve la de la independència.

Diògenes: Tema pelut. Jo crec que actualment és una utopia, ja que no es donen les condicions per a un alliberament del jou d'Espanya.

Heràclit: Jo crec que és una utopia.

Diògenes: Vistos els canvis de fronteres històrics res no és impossible. Una altra cosa és si resultaria convenient.

Heràclit: Germinal, pel·lícula basada en una novel·la de Zola, va sobre els inicis del sindicalisme francès (amb Gerard Depardieu, molt bona), sí, hi ha un anarquista que diu una frase: "La tierra lavada por la sangre, purificada por el fuego...". És una aberració. L´alliberament d´una terra, tal i com ho veig... implica vessament de sang.

Diògenes: No necessàriament.

Heràclit: Això és un tema que, per sort, aquí hem superat.

Diògenes: Mira els casos de Txèquia i Eslovàquia, l’any 1993, i els referèndums al Quebec per exercir el dret a l'autodeterminació.

Heràclit: Un país com Espanya no acceptarà mai perdre Catalunya. no s´ho pot permetre. I si nosaltres fóssim independents... benvolgut govern de dretes, company...

Diògenes: Catalunya és de dretes?

Heràclit: No.

Diògenes: No ho crec. La independència no li interessa, a la dreta.

Heràclit: Però la independència del país s´hauria de reforçar amb una política globalitzada, neoliberalisme pur i dur que només s´hi mantindria dempeus la dreta. Dic si fóssim independents.

Diògenes: La independència només seria possible amb una política comercial forta amb Europa. Això no és neoliberalisme. Això és pragmatisme.

Heràclit: Com el d´Andorra?

Diògenes: No, ja no vendríem a Espanya, sinó a Europa. Si fóssim independents els espanyols no ens comprarien.

Heràclit: Ens boicotejarien? No vindrien de vacances?

Diògenes: Hi hauria un cert boicot. No sé quant de temps duraria. Ei, ens estem anant de tema.

Heràclit: Sí

Diògenes: Ergo la independència és una utopia, OK?

Heràclit: Tornem i concloem?

Diògenes: OK.

Heràclit: Almenys temporalment.

Diògenes: Sí, una utopia com a somni col·lectiu d'una identitat més plena.

Heràclit: OK.

Diògenes: Somni sobretot dels joves.

Heràclit: Els joves?

Diògenes: Actualment la flama la mantenen encesa els joves, ja que la gent gran és pragmàtica, per sort o per desgràcia. Mira els blocs...

Heràclit: Qui manté un espanyolisme ferm i dur?

Diògenes: Les classes benestants, els qui no volen perdre els guanys de la relació amb Espanya.

Heràclit: Li accepto. Passem a la 7.

Diògenes: OK.

Heràclit: Vostè obre.

Diògenes: Els blocs com a espai d'autopublicació en web, on no hi ha editors ni intermediaris. Amb els blocs podem publicar el que vulguem de forma lliure i sense mitjancers i amb comentaris, i sense haver de mostrar la nostra identitat real. És un altre jo que surt de l'armari, blogològicament parlant, és clar.

Heràclit: La companya Tals parla de compliment d´utopies a partir dels blocs. Jo hi estic d´acord, però ja t´ho dèiem amiga... la utopia no es compleix mai al 100%. La finalitat dels blocs és rebre comentaris. Si no escrius coses que els facin venir no ets un "blocaire". Si vols ser-ho t´has de trair. No publiques el que vols sinó el que la gent vol llegir, ergo l´espai no és perfecte.

Diògenes: El bloc és un espai d'autocomplaença on el bloguer es mostra amb el seu ego inflat perquè els altres el venerin. Com diu Gil en el seu treball, el bloguer és un aristòcrata virtual.

Heràclit: TdQ no era un paper?

Diògenes: Un rol?

Heràclit: Un rol!

Diògenes: Sí.

Heràclit: Sap que hi ha molts jocs de rol en els quals tot és una composició que es pot tirar enrere i tornar a repetir? Vull dir, moc i em maten.

Diògenes: Ja

Heràclit: Doncs no em moc. Succeeix això amb els blocs? Si és així hi ha un espai perfecte, per exemple, l’eliminació de comentaris.

Diògenes: Eliminar comentaris és aïllar-te virtualment.

Heràclit: És autocomplaença.

Diògenes: No voler oferir participació als usuaris.

Heràclit: Esborro, oblido, en gaudeixo...

Diògenes: Trencar la interacció.

Heràclit: ...i inflo el meu ego.

Diògenes: Hom pot escriure lliurement així també.

Heràclit: Ningú no diu que està malament. ÉS PERFECTE!

Diògenes: Però no rep feedback.

Heràclit: El feedback és una merda! A mi fins i tot em corregeixen les faltes.

Diògenes: Perfecció és intel·ligència col·lectiva (Pierre Lévy). Pensament cooperatiu. Això és pensament cooperatiu. Tu no penses sol i jo tampoc. Hem parit un "nosaltres"!!

Heràclit: Siguem pragmàtics que ara començo a perdre´m.

Diògenes: El xat no té fronteres.

Heràclit: L’ésser i el bloc satisfà el seu ego?

Diògenes: No totalment.

Heràclit: Interpreto que no és un espai perfecte?

Diògenes: Seria feliç actualitzant diàriament i amb 40 comentaris, però no donaria l'abast. És un espai humà, massa humà.

Heràclit: Quan el va imaginar, el va imaginar així?

Diògenes: Imaginar el bloc?

Heràclit: El nostre bloc.

Diògenes: Vaig pensar-lo millor, més viu i dinàmic, més literari, amb audiència.

Heràclit: Cal satisfer el somni.

Diògenes: Quan creem un producte virtual el pensem abans.

Heràclit: Tot el que creem ho pensem abans.

Diògenes: I el plasmem només parcialment. En el bloc hi ha promeses, hi ha anticipacions sobre el que pot ser la llibertat d'opinió globalitzada. El bloc és un espai tecnoutòpic.

Heràclit: La conclusió perfecta, Diògenes.

Diògenes: Passem a la següent (la 8)?

Heràclit: Aquesta és fotuda. Jo crec que cal matisar-la.

Diògenes: No m'agrada com està formulada. Barreja coses.

Heràclit: "Utopia negativa"? Això no ho entenc.

Diògenes: Distopia, 1984, el Big Brother.

Heràclit: Orwell?

Diògenes: OK. Gran llibre i gran escriptor. Jo no crec que internet sigui una distopia.

Heràclit: Què és una distopia?

Diògenes: Una utopia negativa, una antiutopia: la societat perfecta es converteix en la societat més perversa. Els aspectes negatius d'internet són fonamentalment la divisòria digital: molta gent no hi pot accedir perquè ni tan sols no pot menjar.

Heràclit: Correcte.

Diògenes: I els controls que es volen impulsar des de l'administració Bush... o que ja s'han imposat des de les lleis pernicioses que controlen les informacions que circulen per la xarxa per si s'amaga alguna consigna terrorista.

Heràclit: OK. Internet és una elit.

Diògenes: Sí, mascle 25-35 anys classe mitjana-alta amb estudis.

Heràclit: Les conseqüències negatives son conseqüències del graó on se situa.

Diògenes: Cal obrir la xarxa a tothom: el programari lliure pot ser un instrument de llibertat.

Heràclit: Per poder pensar cal menjar.

Diògenes: Sí, primer menjar i després xatejar.

Heràclit: Un nom: iki-komori. Sap el que és?

Diògenes: ??

Heràclit: Jove. Japonès. S´apropia d´una estança de casa seva (dels seus pares) i no en surt mai.

Diògenes: Sí, ho coneixia. Tancament absolut.

Heràclit: L´única relació amb el mon exterior és internet (PSP, tecnologia, mòbils...).

Diògenes: L'home més comunicat arriba a l'aïllament total.

Heràclit: L´espai més perfecte. L´home que ha arribat al sol?

Diògenes: La tecnologia ens pot fer lliures si aprenem que és un apèndix de l'humà i no la seva essència.

Heràclit: Entén l´iki-komori? És Neo de Matrix abans de prendre la píndola vermella.

Diògenes: OK.

Heràclit: Viu una realitat tan virtual! Interpretació d´informació a mesura.

Diògenes: La caverna ha tornat.

Heràclit: A la meva mesura. La caverna s´ha regirat en si mateixa. El presoner fa ombres xineses amb les seves mans per explicar el tot del món. JO SÓC DÉU.

Diògenes: Sóc la utopia del perfecte autista. Humà en la seva pròpia ombra.

Heràclit: Això no passa a l’África.

Diògenes: No, és obvi.

Heràclit: Les conseqüències negatives d´internet són conseqüències de la seva elit.

Diògenes: El lleure les genera. Elitistes amb temps lliure creen els artefactes que poblen la xarxa i cauen víctimes de les seves andròmines. Hauríem d'anar plegant...

Heràclit: Aquesta està conclosa.

Diògenes: OK.

Utopia dialògica (II)

2006-12-06T00:22:00.000+01:00

Reprenem els posts dedicats a Tals, que continua realitzant el seu treball de recerca sobre la utopia i necessita respostes urgents. Prometem penjar-les totes en un curt termini de temps i demanem públicament disculpes. Unes qüestions personals ens han impedit fer-ho abans.

Avui discutim sobre les qüestions següents:

Pregunta 3: Considera que ara la utopia té sentit, o que, com diu Fukuyama, la història s’ha acabat i ja no es pot somiar en res que superi el liberalisme democràtic?

Pregunta 4: Pensa que la utopia és necessària per a l’ésser humà, o creu que ha d’ésser realista i no plantejar-se coses que, en un principi, no pot realitzar? És necessari aquest acte?

Pregunta 5: Pensa que hi ha alguna utopia que es pugui fer realitat completament?

Heràclit: Jo crec que aquesta pregunta conté una errada.

Diògenes: ??

Heràclit: Obviaré l´últim comentari... Fukuyama no diu que la història s´hagi acabat.

Diògenes: Hi estic d'acord. Afirma que els països aniran afegint-se de mica en mica al liberalisme capitalista.

Heràclit: Parla de què la història segueix la ciencia i que "ojo con la biología que ahora manda ella".

Diògenes: Final de la història vol dir, no que s'acabi, sinó que no es produiran canvis remarcables, i vet aquí que apareix Bin Laden (2001).

Heràclit: Però jo no crec que aquest liberalisme sigui el final de la utopia, aquest pròpiament...

Diògenes: De la història, no?

Heràclit: Bin Laden no el van crear per fer-nos més plaent la vida d´alguns?

Diògenes: El van crear o el vam crear?

Heràclit: jo no crec que existeixi.

Diògenes: L'islamisme existeix.

Heràclit: Sí.

Diògenes: Tornem a fugir d'estudi

Heràclit: Ha ha ha, és cert.

Diògenes: Fukuyama és un aprenent de Hegel.

Heràclit: La utopia té sentit?

Diògenes: La utopia té sentit com a creació de metàfores sobre un món millor a partir de deixalles.

Heràclit: La utopia no és metafísica. No és important que es compleixi sinó que la gent hi cregui, en ella. Algú que no creu en una utopia és buit de valors, no perquè no els tingui, sinó perquè no els pot prioritzar i són, per tant, força inútils...

Diògenes: Independència, intel·ligència col·lectiva, internet, ecologisme, pacifisme, feminisme... Hi ha moltes utopies afortunadament. Utopia arrelada des del món i la terra. Sigui la utopia el sentit de la terra!!! (parafrasejant Nietzsche)

Heràclit: 4?

Diògenes: OK

Heràclit: Aquesta és complicada.

Diògenes: La utopia necessària és la realista. Quina síntesi!!

Heràclit: D´éssers humans n´hi ha 6 mil milions. Quina és la realista? La fam en el món és realista?

Diògenes: La que parteix de l'ésser humà concret...

Heràclit: La que jo puc realitzar?

Diògenes: ...i pretén canviar el món però amb la consciència que els canvis són evolutivament petits en comparació amb la fita, massa ambiciosa. Vull acabar amb la fam en el món i no puc, però si sóc solidari poso alguna cosa de mi per acabar una mica amb la fam del món.

Heràclit: Sí, i la cosa no canvia. Em deprimeixo...

Diògenes: Si tots actuessin igual potser sí.

Heràclit: ...tant que em suïcido.

Diògenes: Si tots es neguessin a anar a la guerra hi hauria pau.

Heràclit: No puc acabar amb la fam en el món perquè no puc convèncer la meva veïna.

Diògenes: Sí, però intel·lectualment tu fas alguna cosa per canviar el món, tens esperança - la paraula màgica.

Heràclit: De mica mica en mica anem afegint-hi coses a la resposta de la pregunta 1.

Diògenes: Sí, és la pregunta fonamental.

Heràclit: Jo també crec que la utopia és necessària. Hi ha una frase que no sé si és del Che o de qui que diu "la grandeza de un ideal no es alcanzarlo, sinó luchar por él. Alcanzarlo es sólo una recompensa."

Diògenes: Sí, la lluita és fonamental, l'important del procés.

Heràclit: Allò realment necessari és creure, tenir esperança.

Diògenes: Assolir el bé no es pot, però sí es poden fer coses bones.

Heràclit: Tenir una raó per llevar-se cada dia, quan no tens res que et faci llevar.

Diògenes: OK.

Heràclit: 5.

Diògenes: OK.

Heràclit: NO.

Diògenes: Hi estic d'acord.

Heràclit: Si es fa realitat completament... no és una utopia.

Diògenes: La millor utopia és la progressiva, ja que si es fes realitat produiria una paràlisi.

Heràclit: La generacional.

Diògenes: Que la convertiria en conservadora.

Heràclit: És millor no ser-hi si es compleix.

Diògenes: Sí, la utopia total deu ser una tirania.

Heràclit: I una gran massacre.

Diògenes: La perfecció és silenciosa...

Heràclit: Pensi que tothom ha de ser a gust.

Diògenes: ...i el silenci és la mort.

Heràclit: I la millor manera que tothom estigui a gust és matant qui no ho està...

Diògenes: La utopia realitzada seria un dogma acrític i aquell que fos antiutòpic ho tindria clar.

Heràclit: La millor utopia seria crear un dogma, aquest: "visc en el millor món possible". La inquisició...

Diògenes: I el millor món possible és possible però no probable, per sort.

Utopia dialògica (I)

2006-11-18T00:58:00.000+01:00

Avui comencem una sèrie de posts que responen un seguit de qüestions que ha adreçat Tals a diferents blocaires per copsar llur opinió sobre el concepte filosòfic de la utopia. Formarà part del seu treball de recerca, una interessant incursió en els somnis d'un món millor, com mostra el seu bloc, que podeu llegir aquí. Heràclit i un servidor hem dialogat des de la foscor del ciberespai per oferir-li aquestes modestes impressions.

Pregunta 1: La paraula “utopia” és traduïda, etimològicament, com “el lloc d’enlloc”, però aquest concepte ha anat evolucionat amb el pas de la història i ha canviat. Quin és per a vostè el significat de la paraula “utopia” en l’actualitat?

Pregunta 2: Creu que les diverses utopies han tingut certes repercussions en els canvis històrics o que, sense elles havien pogut succeir d’una altra manera (marxisme, idees platòniques, liberalisme...)?

Heràclit: Sobre la paraula utopia i el "lloc d’enlloc", per a mi, actualment, la utopia continua tenint el mateix significat que tenia abans. Sí, és cert que el llenguatge rebaixa la "qualitat" de les paraules... les vulgaritza, els hi pren la seva essència però crec que utopia continua essent això: el lloc d´enlloc. M´agradaria precisar, però, que durant tota la historia la gent que ha parlat d´utopia, els escriptors fonamentalment, han creat obres basades en una utopia social (potser la més freqüent i a la qual em referiré principalment) que partien d´una critica del seu "moment històric", de la seva societat...

Diògenes: La utopia originàriament fa referència a la millora global de la societat, recordem que fou encunyada per More a la seva obra de 1516, però actualment la utopia va més enllà.

Heràclit: Aquest trencament, que es basa no en una destrucció total, sinó en una transformació, car... ningú no parla de sembrar arbres nous després d´haver cremat el bosc, sinó de posar tos els arbres torts, rectes...

Diògenes: Però la utopia pretén primerament fer tabula rasa del moment anterior, crear de nou a partir de zero, eliminar prejudicis arrelats secularment.

Heràclit: Crec que actualment la utopia emmagatzema un punt revolucionari de sentit sense el qual ja és gairebé impossible tenir-la al cap. I algun autor ho planteja aixi?

Diògenes: Sí, correcte, és la revolució el que batega en el seu interior.

Heràclit: Sense tenir en compte Nietzsche. Vull dir, tothom intenta enderrocar la seva societat, però...

Diògenes: Revolució és trasbals i Nietzsche en cert sentit és un revolucionari, ja que volia subvertir el platonisme, abolir Occident i construir un món de valors nous. Utopia és creació de sentit a partir de les deixalles del món actual.

Heràclit: Voto la frase. Utopia és creació de sentit a partir de les deixalles del món actual.

Diògenes: El món actual és abjecte i ha de ser regenerat.

Heràclit: Un moment. Crear a partir de deixalles, no fa que creem un producte "deixalla"
i després, si creo jo, que estic a la societat que vull destruir, no puc arribar a contaminar la finalitat de la utopia?

Diògenes: És molt difícil la catarsi abans de la utopia. Tothom és fill del seu temps (Hegel)

Heràclit: Em sembla que passem per alt que utopia és allò QUE NO ES COMPLIRÀ.

Diògenes: Però certs matisos de la utopia tiren endavant, hi ha un compliment "feble" de la utopia.

Heràclit: Jo no vull sortir d´això perquè llavors deixaria de parlar d´utopia. Per a mi una utopia és quelcom que, tot i que no s´arribarà a complir MAI, continua tenint sentit apostar-hi, creure-hi i lluitar, perquè aquí rau la revolució. El trasbals de la utopia no és arribar a un moment., és fer una societat amb un ideal.

Diògenes: La utopia és inassolible de ple, però assolible a un cert nivell en la ment, en les consciències.

Heràclit: Un ideal que defensi que només es pugui anar cap endavant, i no cap enrere (ni tan sols per agafar empenta).

Diògenes: Utopia intel•ligida! Crear intel•lectualment un món millor, somiar amb un final de la història on culminaran els desigs humans.

Heràclit: No!

Diògenes: On la justícia serà impartida i triomfarà la llibertat.

Heràclit: Jo no vull un final de la historia.

Diògenes: He dit somiar...

Heràclit: Quina cosa més avorrida, perquè jo vull somiar amb opositors.

Diògenes: La utopia és diferent a un somni?

Heràclit: No, és igual, perè no es tracta d’un somni dolç.

Diògenes: Doncs, quina és la seva utilitat?

Heràclit: És un somni que planteja un final no com un fi sino com un mitjà.

Diògenes: Mitjà per a què?

Heràclit: Per a saber com he d´actuar.

Diògenes: Si el que proposa és la llibertat, tendim a la llibertat, no a la llibertat per assolir no se sap què. Saber com actuar = actuar bé= vida bona = felicitat. Fi, télos.

Heràclit: La paraula utopia va més enllà del "lloc d´enlloc". Porta dintre seu un punt de revolució necessària per entendre-la.

Diògenes: Sí, és un enlloc que es postula des d'un lloc per atansar-nos a un lloc de més plenitud. O a un temps...Ucronia.

Heràclit: Però no pretén arribar a un lloc o moment concret sinó que el que cerca és una mentalitat diferent, un "saber fer" diferent que potser no ens porta concretament a on volem arribar, pero ens allunya d´on arribaríem si no féssim res.

Diògenes: La utopia pretén arribar a un final i no pot òbviament, per la qual cosa aconsegueix millorar el camí i no la fita. Era el que volies dir, oi?

Heràclit: :) Sí, sí.

Diògenes: Però històricament s'ha plantejat com una escatologia, com un final de la història que ens havia de dur al nirvana o al judici final.

Heràclit: Why?

Diògenes: O, com deia Marx, com l'adveniment de la societat comunista.

Heràclit: Parles d´utopia d´una forma tan etèria que em costa seguir-te.

Diògenes: No, és el que diuen els autors que han forjat utopies.

Heràclit: Ja, però vull dir...

Diògenes: Però podem generar un concepte d'utopia més engrescador.

Heràclit: Parlem d´utopies.

Diògenes: M'agrada la teva idea.

Heràclit: No elevem la utopia: rebaixem-la, treballem amb ella com si fos farina i aigua, m´entens?

Diògenes: Sí, fem-la a la mesura de l'home i no de cap déu.

Heràclit: La Il•lustració total, aquella generació d´homes que ja són del tot il•lustrats, perquè ja són perfectes. Els seus fills ja no poden ser millors.

Diògenes: Però mai no s'assoleix del tot.

Heràclit: Ja no cal superar-se.

Diògenes: La intel•ligència suprema.

Heràclit: Ja no senten la necessitat de juntar-se i d´individualitzar-se, és clar que no! Aquesta utopia és força completa. Finalitza amb una lluita mental perquè tot ha esdevingut raó i ens ha portat a la societat més perfecta del món perquè ningú no vol ser senyor però ningú no és esclau.

Diògenes: És aquest el món actual?

Heràclit: NI DE BON TROS!

Diògenes: Ahhh...

Heràclit: Recorda... George W. Bush...

Diògenes: Sí, Déu és al nostre costat.

Heràclit: Jo vaig un treball amb una opinió personal que es deia “La generació perduda” i parlava justament d´això: l´home mai no arribarà a un "estat il•lustrat" perquè mai no podrà fer fora de si mateix la necessitat imperiosa d' agrupar-se i la força natural que l´empeny a romandre sol. És una utopia, aquest estat, i intentar arribar-hi ens fa millors a tots plegats.

Diògenes: Però si abstraiem la necessitat de ser socials i d'estar sols... podem ser alguna cosa?
Robots, potser?

Heràclit: No només en un moment actual, sinó en el conjunt temporal de la història.

Diògenes: Entitats cibernètiques?

Heràclit: No cal, home!

Diògenes: La perfecta tranquil•litat espiritual.

Heràclit: No cal ser de ferro i tenir xips per superar aquest estat.

Diògenes: L'eliminació de la individualitat i del ser col•lectiu. El budisme

Heràclit: Ha ha ha. Coneixes alguna cosa que posi tan de manifest les dues parts de l´home que el budisme?

Diògenes: El budisme és de fet un nihilisme, li agradava molt a Schopenhauer.

Heràclit: No, home, no....com vols que sigui un nihilisme?

Diògenes: Negar el desig, com???

Heràclit: En un nihilisme no hi ha normes.

Diògenes: Negar el desig negant el dolor, no hi ha res més nihilitzador.

Heràclit: Però el negues enganyant-te, ja que el dolor existeix.

Diògenes: I en aquest engany forges una utopia, la utopia del no-dolor, de la no-malaltia.

Heràclit: Però no hi ha qui se la cregui...

Diògenes: Bloch parla de la utopia mèdica de la superació de la mort.

Heràclit: Si no vols dolor ni malaltia llençat per un precipici ben alt. El cor es pararà abans de l´impacte i no patiràs dolor.

Diògenes: “El suïcidi és l'únic problema filosòfic realment seriós” (Camus). Bloch acaba dient que la mort, finalment, ens encalça... i es converteix en l'antiutopia.

Heràclit: Que complicat.

Diògenes: Jo crec que la primera pregunta l'hem respost, no?

Heràclit: I no tan sols això, sinó que estem a meitat de la segona...

Diògenes: Podríem parlar de marxisme, liberalisme... han influït en els canvis històrics?

Heràclit: Sí. Jo crec que sí.

Diògenes: Hi estic d'acord.

Heràclit: Ella esmenta el platonisme, el marxisme i el liberalisme.

Diògenes: El marxisme ha concebut un relat complet del món que ha influït sobre generacions.

Heràclit: Massa interpretat.

Diògenes: I no és un socialisme científic, sinó utòpic en la seva base. El liberalisme, per altra banda, ha ofert la concepció de l'individu que regeix el nostre món, fins i tot més influent que el marxisme. Individu atomitzat preocupat pel seu propi plaer i benefici.

Heràclit: Més influent perquè s´ha donat a més llocs.

Diògenes: Sí, i perquè encara no ha passat de moda.

Heràclit: I els llocs on s´ha donat eren idonis perquè es donés, no com el comunisme.

Diògenes: El comunisme no ha triomfat perquè s'ha realitzat en societats massa endarrerides per entendre el seu sentit, no en una societat industrial avançada.

Heràclit: D´acord.

Diògenes: I perquè s'ha interpretat malament, ja que Marx no va renegar mai de l'individu, de l’home concret.

Heràclit: Estem d´acord amb què la formulació d´utopies ha influit en la història?

Diògenes: Passem a la 3?

Heràclit: Sí.

Diògenes: O parlem de Plató.

Heràclit: Uff... millor no. Després de les eleccions vol parlar de filòsofs-reis? Què faríem amb Montilla?

Diògenes: Aiiiii. Montilla és el fracàs del filòsof-rei. El Bush català, tot i ser socialista.

Heràclit: És el somni americà.

Diògenes: Sí, l'home normal (massa normal!!) esdevingut president.

Heràclit: Caldria veure el socialisme de Montilla... tant se val.

Diògenes: La 3, doncs.

Crítica de la política pura

2006-10-29T00:38:00.000+02:00

Vessa la blogosfera de comentaris sobre polítics. Nerviosos, molts blocaires comparteixen les seves il·lusions i esperances sobre la data clau de l’1 de novembre, un dia que no canviarà per a res les nostres vides. Una diada de Tots Sants en què exercirem el nostre dret a vot i decidirem la composició del Parlament de la nostra nació, no el president –malgrat alguns exabruptes del candidat amb nom de sumatori- i farem confiança a un grup de persones que segurament són molt diferents a nosaltres –potser radicalment diferents-, que ens representaran en un hemicicle sense fer cas de les nostres opinions com persones concretes. Jugaran al seu joc de la política i ens oblidaran durant quatre anys (o menys, recordem Maragall, el del ciri pasqual). Uns es repartiran el pastís del poder, teca fastuosa amanida per la cobdícia i l’ambició, i els altres rosegaran l’os cruel de l’oposició, aixoplugats en un racó i emparats tan sols per l’adverbi de negació. L’autocomplaença i l’egocentrisme com a rerefons d’una façana de grans promeses i de signatures notarials. I el nom de la nació, pronunciat debades pels arquebisbes de la unitat i apòstols del dogma, serà profanat un cop més pel mercadeig dels pactes. Ningú no pot jugar amb Catalunya (sí, Catalunya, alguns odien les essències i s’amaguen en el plural dels substantius, en comptes de cridar com un sol home l’esperit del que som) i ningú no pot gosar humiliar la nostra realitat intrínseca en nom d'un país que no és el nostre. I les esquerres i les dretes com a escaquer dividit entre bons i dolents, entre defensors de l’oprimit i amics de l’opulència. Maniqueisme fal·laç perquè l’oprimit no té veu que l’escolti. I liberals inflats d’individualisme contra intervencionistes que somnien amb un Estat curull de recursos per als oprimits, que mai no els reben perquè són exclosos del sistema. Llibertaris de dretes contra estatalistes igualitaris. Bellum omnia contra omnes. Campanya electoral en què triomfa la bilis i retrocedeix l’intel·lecte. Candidats illetrats que es creuen el moll de l’os (visca el filòsof-rei) i que fracassen en el seu intent de regenerar-se. Histriònics amb clenxa malden per arribar primers, mentre els petits lluiten per ser forts i assassinar el bipartidisme reduccionista. I, a l’altra banda, un lívid fonamentalista ecològic contempla l’escena amb un carro tirat per cavalls, en un país en el qual ja no es construeixen carreteres i tot torna a la puresa de les beceroles (oh Rousseau, com t'estimem!). Sort que a Catalunya tenim artistes, escriptors, científics i algun filòsof (hi ha algú?) que superen amb escreix la mediocritat de la classe política, embolcallada en la seva pell reptiliana a la recerca del poder a qualsevol preu.

Sempre seràs el mateix

2006-10-13T23:58:00.000+02:00

Al meu pare

Sempre seràs el mateix, encara que t'aboquis inextricablement al declivi absolut de les forces. Has estat el meu heroi i seràs el meu heroi encara que el teu enteniment es redueixi per sota del seny d’un infant. No podem anar contra Heràclit. L’esdevenir ens empeny vers el no-res i la vida, aquest grapat d’anys esmicolats per la infàmia de la finitud, no gosa revoltar-se davant els gestos evidents de la gran senyora obscura. La malaltia corseca la teva ment cada dia que passa. Ahir oblidaves el que feies el dia anterior i avui ja no recordes el moment en què ens vam veure. I parles amb personatges de la televisió com si fossin vells coneguts. I maleeixes milers de vegades aquells desgraciats que van fer la guerra en la qual van matar el teu pare. El meu avi, que mai no vaig conèixer. I els records remots es fan via en el teu cervell malmès. Jugaves a futbol. De defensa central. Eres un bon jugador i vas estar a punt d’anar a Primera Divisió. Després, un càrrec important en una multinacional i una jubilació exquisida al costat de la teva família.

I la memòria, doctora de la subjectivitat, s’alenteix i perd la consistència i no saps qui és aquell actor i perds els estreps perquè no entens que el teu jo s’està morint. Des de la meva bóta no paro de plorar quan et veig riure, embadalit, davant aquell nen joganer i prego a l’inexistent perquè el recordis sempre. Prego sense esma davant un zero que no escolta. I la teva memòria es dilueix en la indeterminació. Una ment poderosa que deixa de funcionar com una màquina envellida. Barreges noms i dates i ja no saps quin dia és avui. Il•lusionat, penses que és diumenge i et vesteixes per sortir. Has perdut el nord en la teva bruíxola existencial. I no vull que m’oblidis i perdis la teva identitat. Seràs sempre el mateix, baldament la senilitat et venci definitivament. I et recordaré sempre amb el mateix somrís, fort i assenyat, recte i sobri, elegant i valent, treballador impenitent que un dia va deixar de treballar i es va enfrontar a l’abisme del lleure infinit. El mal triomfarà un altre cop -com goses, Agustí, dir que allò que ens fa patir tant és una absència?- i la malaltia amb nom de neuròleg alemany anihilarà la teva consciència. Tu, que vas ser el meu heroi quan era un infant, quan et veia indestructible, deixaràs de ser tu i t'enfrontaràs al mal que va patir una de les ments privilegiades d'Europa. Tu, que has estat el meu referent i el meu paradigma, no estaràs sol. Diògenes, aquest fill que ha gosat convertir-se en filòsof, t'acompanyarà en la travessia. Potser, en el declivi de la subjectivitat, albirarem una estranya Ítaca amb formes enlluernadores de bellesa i justícia. Un navili platònic ens durà a port i Er, l'armeni, ens menarà a les fonts del record.

TREBALL FRUSTRANT

2006-10-09T23:46:00.000+02:00

Salut bloggers:

En primer lloc vull disculpar-me per com tinc de deixat el bloc. Estic en un moment de molta feina que s´allargarà fins a final d´any i que reclama una constant dedicació. Tot i que ho sembli no pretenc parlar de treball, propiament dit, en aquest post.

Permeteu-me que faci una mica d'historia. Heràclit no va tenir una adolescència massa amigable. Al col·legi al que anava manava primer l´aparença i després, molt després, la raó. Un servidor, que creia que el ropatge era millor si era de segona mà, no va encaixar gaire en aquella munió de petits elitistes que no coneixien al Che, ni a Marx, ni a Bakunin, Alguns es manifestaven, fins i tot, seguidors del PP!!! i jo vaig viure en una especie de gueto durant tot el batxillerat...

Òbviament no m'he tornat a veure amb aquesta gent des de que vaig plegar del cole. Jo he fet la meva vida, ara tinc una feina que m'omple i que em deixa dormir agust a les nits i hi estic molt orgullòs. Avui, però, he trobat a un d'aquests nois. Ben bé aquest no era dels més odiosos, fins i tot havia tingut forces converses amb ell i em semblava un bon paio... i no. L'hombra de la dreta també és present en alguns joves... De debó, jo mai m´ho hagues pensat. No he pogut fer-li entendre paraules com solidaritat, company obrer, llibertat, dignitat i aquestes coses que faig a la meva feina... Avui també és un d´aquests dies en que m'he sentit frustrat...

Amb el vostre permís em tornaré a la caverna a reflexionar si realment és bo cercar les coses a fora o es millor adpatar-se a les hombres... La realitat és dolorosa i costa massa de pair.

TOT TORNARÀ A SER COM SEMPRE

2006-09-23T12:13:00.000+02:00

Al final tot serà com sempre. Pot ser ara no, pero després tornarem a raure en una normalitat constant i llavors tot serà com sempre. Ara em sento buit, llunyà de tot el que em rodeja. És com si no pogués interaccionar amb res. Tot roman lluny de mi, com si una fina pel·lícula em separés de les coses. Em sento com un nen bombolla. Ho veig tot pero no sento res, no sento olors, no tinc tacte i els sons m´arriben distorsionats a causa de la membrana plàstica que m'embolcalla.

Jo procuraré no escoltar massa a Fito. Tornaré però, a punxar al cotxe als Marea més antics i continuaré duent la meva complicada vida. No podre evitar llegir els llibres de poesia que llegia amb Tú al llit i la buidor de la nit em trobarà despullat i vulnerable a la seva melangia.

Tu continuaras amb la teva vida, amb la teva familia i els teus amics. No perdràs mai aquest somriure únic, aquests ulls negres que brillen com un diamant. Jo els recordaré i en el meu record tornarem a ser junts per sempre, com ens vam prometre. Com et deia aquest “estat” passarà i després de la tormenta retornarà la calma. Oblidarem amb el temps tot el que ens estimàvem i com s'aturava el temps en les nostres besades i abrasades infinites i llavors tot tornarà a ser com sempre...

El mal com a ruptura del món

2006-09-11T00:31:00.000+02:00

Fa un lustre la humanitat va assistir a l’exemple més terrorífic del mal mediàtic. El terrorisme global havia fet diana en aquells que es consideraven invulnerables. La història tornava a començar. La primera guerra del segle xxi, afirmaven els diaris. El primer gran atac que rebien els Estats Units en l’inici de la guerra més subreptícia. L’enemic s’amagava en una xarxa de nodes indefinits. La lluita cos a cos oferia el relleu a l’estratègia de les cèl·lules islamistes, instal·lades enlloc i pertot arreu.

La globalitat dissol el localisme i el commina a fer-se fonedís. Tot està interconnectat i ningú no és trobat perquè els cossos esdevenen ingràvids i lleven la carnalitat a la recerca del pur esperit. L’angèlic món intel·ligible ciberespacial oblida el sentit i la sensibilitat i arrossega el saber en peces bloguístiques. Però l’enemic existeix. I ordeix la barbàrie des del seu quarter general a la Casa Blanca o a les muntanyes d’Afganistan. I l’enemic és humà, massa humà, un munt de ferralla cel·lular que va gosar accedir a l’existència mentre una gran majoria practica el bé moral, estima el proïsme i no té pensaments impurs. I en la tragèdia massa tràgica de l’existència humana els assassins estan entre nosaltres, vagarejant impàvids per les voltes de la catedral antropològica. Roseguen la pedra dels valors i malmeten l’estructura de la justícia i l’equitat. Els dolents desitgen un avió per estavellar-lo en el gratacels immòbil de la vida quotidiana i trencar amb la ignomínia d’allò-sempre-igual que es resisteix a moure’s i que, ensopit, passa les hores de tedi jugant amb l’ésser de Parmènides. El mal és el desig de trauma delerós de destruir les estructures de l’habitual. Allò que ha de ser sempre es perd en el mai més i s’acomiada de les busques del rellotge. La mort com a visió extàtica il·lumina els criminals i els perverteix en la visió folla de la destrucció total. El retorn a l’anorgànic més enllà de les criatures biològiques.

Fa un lustre la humanitat va assistir a l’exemple més terrorífic del mal mediàtic. Començava la història de bell nou, els predicadors del final de la història es quedaven sense feina i altres no paraven de fer bombolles.

Feliç Diada i visca Catalunya Lliure (de censors, centralistes i cabdills).

El darrer alè

2006-08-31T23:44:00.000+02:00

M’atanso a les busques del rellotge que es precipiten fugisseres cap al darrer alè. El meu company Heràclit va ser genial amb la seva teoria del fluir de les coses. Res no s’atura en el món de les aparences. Hom pot abandonar la blogosfera però ha de retornar tot d’una. El saborós suc dels fruits blògics esparvera les consciències i les mena a l’origen. He estat sense postejar un mes i mig, des de la paranoia líquida sobre Syd Barrett, i he de ser sincer si afirmo que no he enyorat aquesta prosaica activitat. He sortit de la meva bóta quotidiana i he viatjat, tot contemplant meravelles de la natura i de l’art. Quan viatgem físicament les busques del rellotge esdevenen senyals eteris sense subjecte. Sortir de la rutina és la màgia del lleure, l’anihilació sense misericòrdia de la disciplina kantiana. El viatge és la contemplació nietzschiana del món des del cim nevat. I Diògenes, però, no deixa el bloc perquè no pot evitar la reflexió periòdica sobre l’ontologia blogològica. I perquè la filosofia necessita la loquacitat per ser visible, per no perdre’s en histèries de silencis immadurs. El temps marceix l’agost, que mor en un declivi indesxifrable. Demà treballarem i recordarem les velles històries d’unes vacances finades.

I no oblidarem un amic que ens ha deixat en aquest període estiuenc. Amb ell vaig aprendre què és el vitalisme, com es pot enfocar la vida des de l’optimisme i el somrís. Amb ell vaig compartir moments de la meva adolescència. Recordaré l’entrevista que vam fer a principis dels vuitanta, en una vella emissora municipal del Vallès Oriental, a en Miquel Roca Junyent. I recordaré tantes cançons dels setanta i vuitanta a ritme de discoteca, amb les seves ganes infinites de viure. En Jaume Sanjuan Ollé (1953-2006) era una d’aquelles persones que contagien l’alegria. No haurien de morir mai.

FEM NÚMEROS?

2006-08-07T18:27:00.000+02:00

Blogejo després de molts dies d’inactivitat pel bloc de l’Andres Querol i cerco de sobte aquest fantàstic post del company Paqui Sanjona. El copio íntegrament:

1. El Líban té 18 comunitats religioses.
2. Té 40 publicacions de premsa diària.
3. Té 42 universitats.
4. Té uns 100 bancs (que són bancs i no sucursals de bancs).
5. El 70% dels estudiants estan en escoles privades.
6. El 40% dels libanesos són cristians .(És el tan percent més alt de tots els països àrabs).
7. Hi ha un doctor per cada 10 Libanesos (A Europa i a América hi ha un doctor per cada 100 persones).
8. El nom de Líban apareix 75 vegades a l'Antic Testament.
9. El nom del CEDRE (Arbre del Líban) apareix 75 vegades també a l'Antic Testament!!
10. Beirut ha sigut destruït i reconstruït 7 vegades (és per això que es compara amb el Phoenix).
11. Hi ha 3.5 Milions de Libanesos al Líban.
12. Hi ha uns 10 Milions de Libanesos fora del Líban

ALTRES FETS IMPORTANTS:

1. El país del Líban ha estat ocupat per uns 16 països i armades: Egipcis, Hitites, Assiris, Babilons, Perses, l'armada d'Alexandre, l'Imperi Romà-Bizantí, la Península Aràbica, Les Creuades, l'Imperi Otomà, Britànics, Francesos, Israel, Siria.
2. Byblos (ciutat del Líban) es la ciutat habitada més antiga del món.
3. El nom del Líban te uns 4000 anys ( és el nom del país/nació mes antic del món).
4. Líban és l'únic país d'Àsia/Àfrica que no té desert.
5.Al Líban hi ha 15 rius (tots provenen de les seves muntanyes).
6. El Líban es un dels països més populars del món per les seves excavacions arqueològiques.
7. El primer alfabet va ser creat a Byblos (Ciutat del Líban).
8. L'únic temple de Júpiter (el Déu Romà més important) que existeix és a Baalbeck, al Líban (la Ciutat del Sol).
9. El nom de BYBLOS prové de la Bíblia!!!
10. El Líban és el país que té més llibres sobre el seu país.
11. El Líban és lúnic país en el món árab sense dictadura (té un president).
12. Segons la Religió Cristiana, Jesús va fer el seu primer miracle a Sidon, Líban, va convertir l'aigua en vi.
13. Els Fenicis (gent originària del Líban) van construir el primer vaixell, i van ser els primers navegants!
14. Els fenicis van arribar a Amèrica molt abans que Cristòfol Colom.
15. La primera llei escolar del món va ser feta al sud de Beirut.
16. La gent diu que l'arbre del cedre va ser plantat per Déu amb les seves pròpies mans (és per això que es diu que el "Cedre és l'arbre de Déu" i és per això que el Líban s'anomena el "País de Déu a la Terra".

REALMENT, NO ÉS UN CRIM CONTRA LA HUMANITAT DESTRUIR UN PAÍS AMB AQUESTA HISTÒRIA???

www.xarxapalestina.org

ETERN RETORN

2006-07-19T20:44:00.000+02:00

A la ciutat els cotxes s’aglutinen a les voreres, les terrasses dels bars s’omplen de tarda de cervesa i braves, els para-sols descansen de la infatigable jornada i els arbres es comencen a moure al ritme de la suau brisa. Jo treballo. La gent de l’autobús acusa el baix número de graus que marca el modern climatitzador. Dos joves s’abracen en un portal i es prometen amor etern d’estiu. Deu clients volen comprar un ventilador. Observo les cares fatigades dels companys que esperen ansiosos les seves vacances. L’uniforme em pica, em queda més estret que abans. M’he engreixat. Suo molt, moltíssim. No recordava la calor del magatzem, la seva pols, les seves olors. Recordo, però la calidesa de la sorra de la platja mallorquina, la conducció tranquil·la de la via cintura, la pluralitat de verdures del frit mallorquí... necessito de nou les teves besades infinites, la suavitat de la teva pell i la frescor del teu cabell mullat per l’aigua de la piscina. Miro el rellotge i veig com el temps fugisser deixa enrera els bells records i em posa davant dels ulls la realitat laboral.... He tornat a la feina...

Barrett

2006-07-13T00:03:00.000+02:00

Homenatge a Syd Barrett (1946-2006)

Un diamant boig guspireja entremaliat i s'atansa al bell el vertader i el bo l'àcid malmet la individuació i isola els esperits lliures sabedors de la superioritat de l'excepció davant la norma brillant diamant boig que tortura vells insomnes fracassats per la pèrdua del jo jove eres i el temps transcorre all things must pass tot flueix en l'agregat d'instants que a a la babalà s'esdevenen i irrompen en l'hipotàlem erm àcid eres i en àcid et vas convertir genial tramuntana creativa parires un fluid rosa i altres es van emportar la fama des de 1971 sense ipseïtat vagarejant per un món de representació i la fama dels altres i tu brillant com el sol esmorteït com la lluna buida d'esperança obsessió lisèrgica de porcells enamorats d'una pluja d'estels astronòmica les vaques pasturen encara i el mur és tancat i barrat tant de bo hi fossis i reinventessis la psicodèlia morires fa molt de temps víctima de la teva genialitat aquest món és massa vulgar per als genis cal trivialitzar-se per viure-hi embolcallar-se en el reialme de la banalitat tu no podies ser com els altres havies de sacrificar-te llevar tota convenció i dur el cos al límit a la recerca del ver que jeu en les forces vives de l'univers la teva música és el dionisisme del segle passat brillares com el sol per viure per sempre més en el capvespre.

Trobades dialògiques en el món virtual

2006-07-09T00:00:00.000+02:00

Heràclit: Escrivim des d’una caverna tenebrosa. Heràclit l´obscur plora i de les llàgrimes emanen idees de posts.

Diògenes: “Un pessimista és un optimista amb experiència” (Truffaut).

Heràclit: Vull dir que és difícil fer un mètode paranoicoèpic, una revolució intel·ligida amb el tipus d´energia vitalista que crec que té en ment.

Diògenes: De les crisis surten moments creatius, del caos neix la vida

Heràclit: Demana un crit a la vida. L´èpic paranoic es lamenta de la vida que l’envolta i prova de fugir-ne, arriba a la revolució intel·ligida i sap que va a la mort social, a l´alienació de la societat que odia...

Diògenes: Mètode paranoicoepicohedonista, nova opció. La revolució intel·ligida és el crit dels utòpics, cal denunciar l'estupidesa per crear nova intel·ligència.

Heràclit: Paranoicoepicohedonista deu ser complicat.

Diògenes: El nou home rebutja l'alienació i es refugia en el plaer creador.

Heràclit: Si és nou ha de venir d´una alienació, no?

Diògenes: Però l'ha de superar dialècticament.

Heràclit: Ha de ser com l´Emili de Rousseau?

Diògenes: En quin sentit?

Heràclit: En què per ser "el nou home" ha d´haver estat educat (creat, sorgit) fora de la societat que ha de superar, no?

Diògenes: Això és fàcticament impossible, l'home pur no existeix. Som fills del nostre temps (Hegel). L'estat de natura és una abstracció paranoicolírica.

Heràclit: Sí, és impossible educar fora del context social.

Diògenes: Educar és manipular.

Heràclit: Però no és impossible educar en contra del context social...

Diògenes: Ben vist.

Heràclit: L´educació no dura sempre...

Diògenes: Segur?

Heràclit: Com a manipulació, no.

Diògenes: Rebem estímuls constantment i no som estàtues insensibles.

Heràclit: A mi em manipulen fins que regeixo allò que vull captar.

Diògenes: Cal entendre la manipulació per enfrontar-s'hi.

Heràclit: Sí. I arriba un moment en la vida de tot home en què no només s´entén, sinó que s´accepta. Jo penso en un prototip de fill i l´intento crear per a un millor futur per a ell...

Diògenes: L'acceptació d'un mateix és el pas previ a l'alliberament.

Heràclit: Sí, però miri quina paradoxa... Accepto que em manipulin per ser més lliure???

Diògenes: Entenc la manipulació. Si no l'entenc, m'hi sotmeto.

Heràclit: M´accepto a mi mateix com a ésser manipulat, manllevat d´una naturalesa anàrquica.

Diògenes: M'accepto comprensivament.

Heràclit: M´han conduït pels camins del meu temps, del meu context social i... m´he d´acceptar per alliberar-me?

Diògenes: Acceptar-me no vol dir acomodar-me. És reconèixer-me després de sortir de mi.

Heràclit: O primer he d´acceptar que estic quadriculat i he d´enderrocar els fonaments de tota la meva educació, els dogmes socials que tinc al cap i començar des de l´abisme a construir l´edifici cultural, social i vital que em manca?

Diògenes: Reconèixer-me és saber què vull, per on he de començar després del dur dogmatisme de l'instint de ramat.

Heràclit: Al·leluia! Em reconec i no m´agrado.

Diògenes: Jo tampoc. No sóc el superhome, sinó un humà deseixit, desarrelat.

Heràclit: Vull crear-me ara, en aquest context, a mi mateix. Des del principi. Retornar a l´estat amniòtic, a l’animalitat més natural.

Diògenes: Les forces de la natura, el femení del món.

Heràclit: Sí!

Diògenes: La vulva primigènia.

Heràclit: Però no tinc cap punt de referència i el món es troba fosc. Per on començo?

Diògenes: Per la terra. Jo sóc el sentit de la terra (Nietzsche).

Heràclit: Però la terra no em pertany!

Diògenes: Si m'hi arrelo, sí, i deixo de mirar els reremons, els dogmes.

Heràclit: Si m´hi arrelo jo li pertanyo a ella i aquest és el primer punt de referència, l´acceptació de la norma natural, l´acceptació del més fort. No puc anar en contra de la natura. La natura és el tot.

Diògenes: L'acceptació de la vida. Deus sive Natura.

Heràclit: I jo només una part (i la part...). M´hi associo.

Diògenes: La part que és tot en la seva con-fusió, l'atman que es fon amb el brahman.

Heràclit: Visc d´acord amb les lleis naturals inapel·lables, i a partir d’aquí em culturalitzo.

Diògenes: I convisc amb el determinisme

Heràclit: I em faig social, cultural, polític...

Diògenes: I sóc el que vull ser, sense oblidar l'arrelament.

Heràclit: Sóc el millor que puc ser dintre del que la natura m´ofereix.

Diògenes: Sense edificar ficcions que em condemnen.

Heràclit: Exacte!

Diògenes: Sense prohibicions. Sí a la vida.

Heràclit: Perquè no la puc manipular.

Diògenes: OK.

Heràclit: Hi estem d´acord?

Diògenes: Sí.

Heràclit: Ha ha ha, no m´ho puc creure!!

Ateologia (I)

2006-06-29T23:40:00.000+02:00

Durant aquests dies de xafogor intensa estic llegint una obra ben recomanable, un dels grans èxits de vendes a França. Es tracta del Tractat d’ateologia (Traité d’athéologie, Grasset, 2005), de Michel Onfray, un llibre que reivindica la necessitat d’un ateisme militant davant un món en què la idea de Déu torna a fer-se present, d’una manera ben palesa o bé encoberta per la retòrica humanista, que renuncia a Déu però no a la seva herència. Onfray, creador de la Universitat Popular de Caen (un model importable on els professors podrien ser blocaires que impartirien les seves lliçons des del ciberespai, l’àgora global, sense academicismes ni programes esclerotitzats), divideix el Tractat en quatre parts: Ateologia, Monoteismes, Cristianisme i Teocràcia. En el prefaci posa èmfasi en el fet que les grans religions han creat mons suprasensibles (arrière-mondes) per no mirar la realitat material amb tota la seva cruesa, sorgeixen de la tendència a la fabulació, a la projecció de transcendències per evitar la immanència, l’única veritat vital. L’oblit del real ens ha dut a l’escissió antropològica, a la pèrdua del cos a la recerca de l’esperit. L’ateisme ha de ser reivindicat, continua el filòsof, com a guarició davant la ficció inútil d’aquells que converteixen la creença privada en un afer públic i pretenen organitzar la vida dels altres. La idea de Déu ha malmès la raó, la intel·ligència i l’esperit crític, i aquest Déu, que pretesament havia mort des de La gaia ciència de Nietzsche, resta viu en la ment dels qui es deixen ensarronar per un mite estèril. Un munt de filòsofs han estat acusats d’ateisme al llarg de la història per defensar una concepció de la divinitat diferent a l’oficial. Spinoza, per exemple, va ser expulsat de la sinagoga per la seves idees sobre la substància única i per ensenyar una moral de l’alegria propera a l’hedonisme. Això és el que odien les religions i els seus sacerdots: la possibilitat de dur una vida de plaers, materialista, fidel al cos i als seus instints, on el sóma no esdevingui séma i on la ficció no impedeixi la joia d’existir. És la diferència entre Plató (la filosofia és una preparació per a la mort) i Epicur (la filosofia és una afirmació joiosa de la vida). S’entén per què els cristians anomenaven porcs als epicuris, tot i la moderació del mestre.

Si ajornem el plaer d’avui a la recerca de l’esperit, defugirem la realitat radical i la nostra estança més íntima. La promesa d’eternitat esborrarà per sempre les il·lusions de la joventut.

Aquest és el nostre post 100. Retornem a les pastes de l'inici!

Viure amb babaus

2006-06-24T00:15:00.000+02:00

Un dels objectius del nostre bloc sempre ha estat combatre l'estupidesa en totes les seves formes. És per això que avui compartim el darrer èxit dels Pet Shop Boys, I'm with stupid, sobre la "relació especial" entre Tony Blair i George Bush. En un món en què els babaus proliferen exponencialment, en el qual aquells que abans blasmaven Maragall ara l'omplen de lloances, en el qual un grup polític no desitja la pau per interessos electorals i els espanyols es deleixen orgàsmicament amb onze jugadors de vermell tot cantant "A por ellos oé", ens hem d'interrogar seriosament per què no els engegem, a tots plegats, i ens dediquem a la contemplació estètica, el veritable motiu de l'existència.

Us passo la lletra del tema de Tennant i Lowe:

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

See you on the TV
Call you every day
Fly across the ocean
Just to let you get your way
No one understands me
Where I'm coming from
Why would I be with someone
Who's obviously so dumb?
Love comes
Love grows
Every time you rise to meet me
Take my hand to greet me
Love comes
Love grows
And power can give a man
Much more than anybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Before we ever met
I thought like everybody did
You were just a moron
A billion-dollar kid
You flew up all the way
Like a hawk chasing a dove
I never thought that I would be
A sacrifice in love
It comes
It grows
And now we're tied together
Everybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Is stupid really stupid
Or a different kind of smart?
Do we really have a relationship
So special in your heart?

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

I have to ask myself
Like any lover might:
Have you made a fool of me?
Are you not Mr Right?
You grin
I pose
It's not about sincerity
Everybody knows

Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid
Oh-oh, I'm with Stupid

Is stupid really stupid
Or a different kind of smart?
That's how you stole my heart
I'm with Stupid

El dret al renec

2006-06-15T23:39:00.000+02:00

En aquesta campanya per l'Estatut, en què els afirmadors i els negadors es barallen a la recerca d'un adverbi, s'han produït alguns esdeveniments interessants. En són un bon exemple les escridassades rebudes pels dirigents populars en la seva visita -o n'hauríem de dir provocació?- a Catalunya. Un fet que constata que l'aposta per la crispació ordida per aquest partit funciona, fent aparèixer el llop com a víctima disfressada de xai. La violència contra les persones mai no es pot justificar per més que aquestes, des de llur abjecció, es dediquin a atiar l'anticatalanisme més visceral. Parlo de la violència física, no del dret al renec, que hauria de ser inclòs urgentment com a esmena en la Declaració Universal del 1948. Afirmar "Mariano Rajoy és un feixista" no és un enunciat valoratiu, sinó que es tracta d'una declaració fàctica, en el sentit que descriu un estat de coses. La peixatera que reacciona amb el renec contra les proclames negadores de la realitat catalana pronunciades per l'extrema dreta espanyola (un altre enunciat de fet, "PP= extrema dreta") exerceix el dret a preservar la identitat de la seva nació davant els atacs extemporanis. Després el gallec barbut ("que bona persona, que culte és", afirma un ingenu que resulta ser president de la Generalitat) adopta un victimisme ridícul tot dient que no hi ha respecte cap a la llibertat d'expressió. Rajoy, quin gran kantià, defensor de l'ús públic de la raó!!! A Königsberg se senten rialles des de l'interior d'una tomba. El respecte no es dóna per suposat, no és una qualitat connatural a les persones, sinó que cal guanyar-lo amb les actituds i els valors. Verbigràcia, Bush no em mereix el més mínim respecte, puix que ha exercit d'hipòcrita oficial de l'Imperi defensant la bondat de la democràcia i alhora contribuint a la mort de milers d'iraquians, que també són humans i tenen família i àdhuc creences religioses, semblantment al cristià renascut que governa l'orbe. I Acebes no em mereix respecte perquè ha insultat la meva nació i ha negat la seva realitat intrínseca. Davant això, tinc dret a renegar i fins i tot a evitar que aquests subjectes preconstitucionals ancorats en el franquisme neandertal trepitgin la meva terra. No vull que vinguin els qui es passen tot el dia negant-me. Si em neguen, no hi sóc per a ells, cuques infectes farcides de ressentiment. No vull que aquests artròpodes pseudohumans truquin a la meva porta (què volen aquesta gent, que truquen de matinada?) per dir-me el que he de ser i per afirmar que no sóc el que sóc.

Cal que utilitzem la dinamita de Nietzsche per fer esclatar la idiòcia, per llevar l'estupidesa del món, allò que ens fa més miserables.

Revolució i pensament, collons!!!

PER QUÈ TOT COM SEMPRE?

2006-06-05T14:10:00.000+02:00

De nou tot com sempre. Tot sempre igual. Sec i escric i de nou tot igual, tot com sempre. Per què? L’alenada d’aire fresc em mira i moribunda s’acomiada. Tot passa, per desgràcia, i mica en mica entenem que l’eternitat és quelcom que mai gaudirem. Les deixalles irreciclables s’apilen sobre la taula. A vegades son post, cartes, postals, lletres sense un útil prefixat. Tot té una època més ben dit, tot té una moda. No hi ha res que sigui original. Benvolgut Schopenhauer a aquest món nostre de constant repetició.

No puc deixar de repetir-me. L’originalitat és darrera meu, com una ombra. Corro per atrapar-la, però és impossible. Un cop i un altre i tornem a repetir-nos. El personatge foll que viu en aquesta caverna crida una vegada i una altra que cerca de l’home i sempre ho crida igual. No sabem fer res més. Tot i així, immersos en les nostres lletres blanques sobre fons negres som lliures. Llibertat i poesia. Autocomplaença. No serà realment això la filosofia? Hi ha qui diu que la filosofia és poesia. Dubto. -És poesia en tant que és un joc de llenguatge-. És autocomplaença en tant que la defineixo com em rota i adequo el seu llenguatge a crear quelcom que em sigui satisfactori
Tot igual. Tot com sempre. Paraules monàrquiques que constantment es buiden de significat. Prostitució lingüística de la que no podrem fugir. I de fons una eternitat utòpica que s’esvaeix. Un món nou cada dia, lluny de repeticions absurdes que ens cansen els ulls i els esperits. Despunten, excepcionals, obres que trenquen amb el tedi de la repetició. Cançons, posts, performans, pel·lícules... Bellesa, rutines. Només alguns exemples de les “experiències estètiques” que ens ajuden a sortir d’aquest cicle foll entre el tedi i el dolor.
Si l’art és l’única sortida, també són art les teves besades infinites, els teus abraços maternals i la teva veu dolça i càlida...

...Repeteixo:

Denn ich liebe dich, oh Ewigkeit!

Tot sempre igual

2006-05-26T16:50:00.000+02:00

La rutina malmet les esperances. Tot sempre igual. Parmènides s'ha instal·lat en els meus dies i la seva espasa, implacable, assassina l'alenada d'aire fresc heraclitana que necessita el meu ànim. Rellotge esclavitzador. Les busques es precipiten vers el buit de l'ignot. Sempre, tot sempre igual. El fred esdevé calor i els ocells canten, esmaperduts, plomes tenyides de cel. I jo segueixo amb les meves dèries, tot desafiant els batecs que s'atansen a l'inevitable. No hi ha novetat, només l'absència paorosa de sentit. La gent anònima treballa per oblidar l'essencial, colla d'inautèntics sorruts de la superficial interfície del benestar capitalista. Cicle foll entre el tedi i el dolor, digué Schopenhauer. L'art és l'única sortida per a les angoixes. Versos impenitents circumden la ment hipervinculada. I el rellotge esclavitzador anuncia que no hi ha temps per a la poesia. Treball, quefer sense fi. Els dies passen i els fulls del calendari esdevenen deixalles irreciclables. Toujours la même chose.

El tu que m'espera a l'altra riba és gasiu i sembla sortit d'un llibre d'Agustí d'Hipona. El plaer és una excepció. En el meu interior Dionís em pica l'ullet i desapareix tot d'una. Massa residus apol·linis per immortalitzar el gaudi. Les busques són corbs esbalaïts enduts per la carronya de les fulles seques. M'estimaria ser un joc de forces circulant a la babalà per les fibres del teu cos, el pessigolleig encisador que acarona les teves sines. Ets tan bella que la rutina no existeix en les teves besades infinites. Voldria retornar al fons originari de les coses per contemplar el teu rostre que no canvia mai.

Denn ich liebe dich, oh Ewigkeit! (Nietzsche: Així parlà Zaratustra).

DE NOU, EL BLOC

2006-05-20T13:14:00.000+02:00

Salut bloggers:

Fa un parell de setmanes llegia al diari GARA la noticia que us linkejo més avall.

Espero us sigui d’interès.

NOTICIA

PROZESUA EUSKAL HERRIAN

Representantes del Foro de Firmantes del Acuerdo Democrático de Base han presentado hoy en Atenas un "blog" sobre el proceso abierto en Euskal Herria tras el alto el fuego de ETA, que busca ser "una ventana" para la comunidad internacional con el objetivo de "fortalecer" las relaciones con agentes del mundo entero e informarles "directamente".

AQUÍ EL BLOC

Aforismes del tripartit

2006-05-14T00:26:00.000+02:00

Va passant el temps i la meva teoria sobre els principis del polític va quedant ratificada. He assajat una sèrie d'aforismes per il·lustrar amb reflexions el desori dels darrers dies, mostra inequívoca de l'estat de putrefacció dels polítics nostrats.

1. Maragall constitueix el president de la sortida de to constant i l'errada compulsiva. Un president que no ha manat mai i que ha estat esclau de la seva inoperància.
2. ERC és un partit irracionalista: no es pot construir un país amb un recurs constant a les baixes passions. El cavall negre del Fedre s'assembla a Puigcercós.
3. No és lícit estimar Catalunya només perquè hom estima els seients. El poder escapça el sentit comú.
4. El sí raquític de Maragall, Mas i Saura és un sí a un projecte que ha patit una metamorfosi des de la seva aprovació primera en el Parlament.
5. El no d'ERC és el no de la gent davant els cagadubtes de la direcció, que s'havien compromès a un vot nul polític, reflex de llur nul·litat intel·lectiva.
6. No es pot governar amb una mala llet constant.
7. L'ombra de ZP és allargada. No sé com algú havia cregut que el projecte original tiraria endavant. Il·lusos!
8. L'Estatut de 2006 és millor que el de 1979, aquest és un fet empíric. No satisfà, però, aquells que pensaven que ens en sortiríem. Potser tampoc no és el que Catalunya es mereix. El problema és que els catalans no ens mereixem els polítics que tenim, o potser el problema és que els polítics catalans no es mereixen els ciutadans i les ciutadanes que els voten tot pensant que faran alguna cosa de profit? La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, però continua sent dolent.
9. Em preocupa l'augment exponencial d'irracionalistes que es fan anomenar nacionalistes. Malden per sortir-se per l'extrem i es troben a l'altre costat un home també nacionalista i irracionalista anomenat Aznar.
10. CiU és el pactisme malaltís: pacten fins i tot amb la portera de casa seva, amb l'única condició que sigui espanyola. PSOE o PP? No importa. S'hi adapten perfectament.
11. Saura o el menystingut. No diu res per por a incordiar. I al final acaba sent no-res.
12. El tripartit o les tres potes d'un fracàs anunciat.

Un món de bojos

2006-05-04T23:55:00.000+02:00

Avui ens convertim en vídeo i recordem els vells Supertramp amb una cançó magnífica, en directe des de Toronto.

FOOL'S OVERTURE (Roger Hodgson - Rick Davies)
"Even in the quietest moments" (1977)

History recalls how great the fall can be
While everybody's sleeping, the boats put out to sea
Borne on the wings of time
It seemed the answers were so easy to find
"Too late," the prophets cry
The island's sinking, let's take to the sky

Called the man a fool, stripped him of his pride
Everyone was laughing up until the day he died
And though the wound went deep
Still he's calling us out of our sleep
My friends, we're not alone
He waits in silence to lead us all home

So tell me that you find it hard to grow
Well I know, I know, I know
And you tell me that you've many seeds to sow
Well I know, I know, I know

Can you hear what I'm saying
Can you see the parts that I'm playing
"Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie"
So you found your solution
What will be your last contribution?
"Live it up, rip it up, why so lazy?
Give it out, dish it out, let's go crazy,
Yeah!"

Perdut i sense rumb

2006-04-22T23:59:00.000+02:00

Recordo que en Ramon Bassas (al qual felicito pel seu bloc) em va aconsellar fa uns mesos que, en comptes de fer una crítica de l’activitat política a través d’un decàleg, realitzés un altre amb una llista de desiderata sobre com hauria de ser l’esmentada activitat. És una promesa que compliré en un dels posts futurs. Alguns dels principis que vaig exposar en aquella primera llista semblen complir-se a la perfecció en aquesta mena de govern dels horrors que Catalunya està patint. Jo vaig ser un dels il·lusos que vaig apostar en el seu moment per un canvi de rumb i per una catarsi que acabés amb el règim instaurat per CiU, tot i que Maragall mai no em va semblar la millor aposta, aquest polític que sembla estar in albis i que de cop i volta etziba una ximpleria indigna del càrrec i que ofereix contínuament oxigen a l’oposició. L’”afer Vendrell” és un altre capítol del despropòsit i de la xuleria que s’ha instal·lat en un dels sectors del tripartit. Un senyor que participa activament en l’enviament de missives amenaçadores a treballadors de la Generalitat –i que està essent investigat- no pot ser, mai de la vida, enlloc del món, el responsable de la conselleria que ha de dur a terme la investigació. És una perversió intolerable. El compliment de l’article 1 (“El polític actual no pensa en el ciutadà, sinó en les properes eleccions”) és clar, així com el 8 (“El polític actual és un expert en partidisme”). Potser caldria afegir-ne l’onzè, que seria aplicable a aquest expert en creació de crisis anomenat Maragall: “El polític actual ha de fer qualsevol cosa, fins i tot el ridícul, per romandre en el poder”. Era molt fàcil dur a terme una remodelació discreta i sense fer soroll, amb bons gestors de noms no comprometedors. Però ell sempre ho fa difícil. És una llàstima que la bona feina que podrien dur a terme quedi eclipsada per la incompetència d’alguns per exercir el seu càrrec. Realment és una decepció per a tots aquells que vam creure que un altre govern era possible i que vam tenir confiança especialment en un dels braços del tripartit, el més radical, creient que això volia dir “anar a l’arrel de les coses” i no quedar totalment desarrelat. I així estic jo, sense partit, sense opcions, enmig del marasme de l’esquerra perduda en la seva pròpia idiòcia.

GRACIES A...

2006-04-17T23:50:00.000+02:00

Imagine, el rey nikochan, Toni Ibáñez, Buk, Pere, Anna, Anna Sarsanedas Darnés, Una catalana infiltrada al Barrio de Salamanca de Madritttt, Medea, Invasió subtil, Perejoan, Subal, anna, Roberto Iza Valdés,Ramón B., crom el nòrdic, joaquim t., dersu_, pedra filosofant, pilix forever, ferran, Simona Weil, El de la 13, Jaqme, Täls, Mai9, Gripo y tots els que, sense deixar constància ens llegiu.

Vull agrair, molt especialment, al meu company Diògenes sense el qual aquest projecte mai hagués estat possible. Que els seus posts no s’acabin mai.

Salut i revolució i pensament.

Un any d'existència

2006-04-17T23:26:00.000+02:00

L’aventura ontologicoblogològica ha arribat a l’any de vida. Des d’aquest espai modest el company Heràclit i un servidor, el cínic Diògenes, us hem portat els nostres parers, també modestos, sobre l’estat del món. Política, ètica, estètica, antropologia, metafísica, literatura, costums i tantes altres matèries han estat presents al llarg de 90 entrades que han constituït una experiència compartida, fruit d’una conversa offline ja fa dotze mesos. Volíem administrar un bloc diferent, compromès amb el pensament i de tarannà revolucionari. Volíem inaugurar una revolta filosòfica global per anorrear l’estultícia en totes les seves formes. I volem continuar, cada cinc dies, oferint a l’internauta les claus per entendre una mica millor els secrets de la revolució intel·ligida. No hi ha tema prohibit. Tots hi caben en el calaix de sastre del nostre bloc menut. I no hi ha audiència petita. Som conscients de la dificultat de fer-nos un lloc en la catosfera. Cal una forta dosi d’endogàmia i de blogroll per aconseguir-ho. Hem tingut comentaristes de molt alt nivell, tots ells respectuosos. Alguns s’han mantingut fidels malgrat les nostres infidelitats, i és que bloguejar és dur quan el temps es resisteix a expandir-se i els compromisos del món material ens reclamen. Moltes gràcies a tots, als vells i als nous. Ens trobarem de bell nou en l’espai sense matèria.

75 ANIVERSARI

2006-04-14T22:05:00.000+02:00

TÍTULO PRELIMINAR
Disposiciones generales.

Artículo 1º. España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.

Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.

La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.

La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.

Artículo 2º. Todos los españoles son iguales ante la ley.

Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.

Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.

Artículo 25º. No podrán ser fundamento de privilegio jurídico: la naturaleza, la filiación, el sexo, la clase social, la riqueza, las ideas políticas ni las creencias religiosas.

El Estado no reconoce distinciones y títulos nobiliarios.

Artículo 26º. Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.

El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas.

Artículo 34º. Toda persona tiene derecho a emitir libremente sus ideas y opiniones, valiéndose de cualquier medio de difusión, sin sujetarse a la previa censura.

Artículo 39º. Los españoles podrán asociarse o sindicarse libremente para los distintos fines de la vida humana, conforme a las leyes del Estado.

Artículo 40º. Todos los españoles, sin distinción de sexo, son admisibles a los empleos y cargos públicos según su mérito y capacidad, salvo las incompatibilidades que las leyes señalen.

Artículo 48º. El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado, y lo prestará mediante instituciones educativas enlazadas por el sistema de la escuela unificada.

La enseñanza primaria será gratuita y obligatoria.

Los maestros, profesores y catedráticos de la enseñanza oficial son funcionarios públicos. La libertad de cátedra queda reconocida y garantizada.

La República legislará en el sentido de facilitar a los españoles económicamente necesitados el acceso a todos los grados de enseñanza, a fin de que no se halle condicionado más que por la aptitud y la vocación.

La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales de solidaridad humana.

Se reconoce a las Iglesias el derecho, sujeto a inspección del Estado, de enseñar sus respectivas doctrinas en sus propios establecimientos.

PERQUÈ ENS LA VAN ROBAR, NO ENS QUEDEM PARATS!

REVOLUCIÓ I PENSAMENT.

SORTIM AL CARRER I RECLAMEM EL QUE ÉS NOSTRE.

VISCA LA REPÚBLICA!

Nostàlgia del fonament

2006-04-08T00:12:00.000+02:00

I. Els valors sagrats ja no són respectats. Els fills no segueixen els patrons de conducta dels pares, que fa temps que han perdut la bruíxola del capteniment. A Marbella roben a plaer i col·leccionen tot tipus d'animals. Els governants i els polítics en general assoleixen rècords històrics de mediocritat i ja només ells es prenen amb seriositat llurs eslògans. Calen pensadors revolucionaris en el món actual, ments disposades a sotmetre a dubte el pensament únic neoliberal i postmodern que engoleix les iniciatives i castra la deliberació. El fragment ha substituït la totalitat, el bocí semiòtic desconstruït ha assassinat el fonament. No hi ha lloc per als sistemes en la pàtria dels brètols.

II. Què és la revolució intel·ligida? Produir un discurs lògic que malmeti les esperances dels relativistes i que aposti per alguna cosa sòlida, sense dogmatismes, un discurs partidari d'un universal sense totalitat (el somni de la intel·ligència col·lectiva de la humanitat), fornit per veus diverses que interpreten una mateixa melodia. Un discurs enèrgic contra l'estupidesa en totes les seves formes. És això conservadorisme? Més aviat n'és exactament el contrari.

III. La dispersió em produeix angoixa, la hipervinculació universal és l'asfíxia del discurs. D'un vincle a l'altre perdo la fita i em perdo jo mateix, feix malaltís de percepcions. Recordo els mots gastats de Plató, Descartes o Kant, filòsofs de la unitat i enemics de la multiplicitat irreductible. La substància, el jo i les idees s'han disgregat i han engendrat la postmetafísica blogològica. Res no és unitari en el reialme dels posts. Sento nostàlgia del fonament, la ferma àncora on les passions, emocions i raonaments trobaven repòs i aixopluc. Res no és valuós, Déu ha mort, Nietzsche ha mort i jo no em trobo gaire bé.

INSOMNI

2006-04-03T17:31:00.000+02:00

Apa. Ja torno a ser aquí. Com ahir, com cada nit. Estirat entre aquests llençols tan coneguts. La veritat és que avui estic còmode. Estic més còmode que no pas ahir. De totes maneres no puc evitar que els pensaments que tinc des de fa uns dies m’assaltin. Sempre ho fan aquí, al mateix lloc. Venen i PAM! M’envolten com uns bandolers i em desvetllen, em desproveeixen de la son que tinc, cúmul silenciós de cansament, no hi ha treva? Deu ser que no. M’agradaria poder fugir del pensament constant però, ja ho va dir el Mestre, no? “Tal vez se ocultará uno de la luz sensible, pero de la inteligible no se puede. ¿Cómo podria alguien ocultarse de lo que no se pone?” No puc ni tancar els ulls. És com si algú m´aguantés els parpells. Penso. Em sembla que no sóc a l’únic a qui li passa. Començo a agobiar-me, aviat arribarà el nou dia i és necessari descansar. Començo a estar incòmode. Tinc calor, suo, em molesta tanta roba al llit. Envio, d’una puntada, tots els llençols cap a baix. Tinc el cos suat i ara tinc fred. Em torno a tapar i encara suo més, dono mitja volta per canviar de postura. Necessito sortir el més aviat possible d’aquella zona del llit que he deixat suada. Em poso de boca terrosa i espero. Silenci nocturn, sepulcral. Penso en el silenci i de sobte l’antiga nevera arranca a fer soroll... A la nit tothom fa coses útils: uns dormen, la nevera conserva els aliments que prendrem, altres fan feina. La meva àvia diu que al llit sempre hi ha feina... Jo tinc feina, molta feina per dormir. Amb esforços tanco els ulls. JA ESTÀ BÉ! En algun moment em quedaré dormit. Espero. El moment no arriba. Em rendeixo. M’aixeco i vaig al lavabo. Provo a pixar i ni una gota. Car! No vull pixar, vull dormir... em rento la cara i em mullo el clatell, em tiro colònia fresca i torno al llit. Em tapo i espero. Mica en mica m’arriba, tard, el son.

Plató o Aristòtil ? Vida interior o món exterior?

2006-03-28T23:46:00.000+02:00

El passat diumenge La Vanguardia feia referència, en les seves pàgines de Cultura, a la publicació del llibre de Peter Watson Ideas. Historia intelectual de la humanidad, un volum extensíssim en què es redueix la història de les idees a la polaritat entre el món interior, representat per la teoria platònica de les formes, i la sortida cap enfora, a través de l’observació i l’experiència, representada per l’actitud científica d’Aristòtil. El titular era prou eloqüent (“Aristóteles contra Platón”) i em va fer reflexionar sobre la certesa d’aquesta asseveració. Watson reivindica el triomf de la ciència davant la religió, però també davant l’art i la filosofia. Típic discurs d’empirista superficial. En el moment de llegir el titular, vaig reaccionar de manera crèdula. És evident que Aristòtil supera Plató en la mesura que analitza el món des del món mateix, no per mitjà d’intermediaris eidètics ultraterrenals, però no és menys evident que en Aristòtil romanen idees clarament platòniques, com l’eidos (traduït en amdós filòsofs per “forma” o “essència”) , i hi ha una certa obscuritat conceptual en la noció d’ousía (traduïda pels escolàstics per “substantia” i més modernament per “entitat”), així com en la matèria primera o l’enteniment agent, autèntiques rèmores d’abstracció en un pensador suposadament “científic” i obert al món. Per no parlar del primer motor immòbil, que mou “com a objecte de l’amor” en tant que se sap bell i és adorat com a causa final (l’amor és el desig d’engendrar en la bellesa, afirmava Plató en el Banquet). No és coherent expulsar Plató de l’Olimp filosòfic basant-se en la seva dèria introspectiva. En l’article es diu que les idees es troben tancades a la ment, falsedat manifesta atesa la seva objectivitat com a entitat extramental, una altra cosa fóra parlar dels conceptes, que sí són construccions mentals que l’enteniment genera amb la vista posada en els paradigmes. També l’autor de l’article reivindica Tomàs d’Aquino i el seu intent per sintetitzar l’Estagirita amb el cristianisme. Quina fotesa! La vàlua del filòsof traci, tot i les reserves exposades, està fora de dubte i no és comparable amb la manipulació que l’escolàstica dugué a terme dels seus conceptes. Els escolàstics són els culpables d’haver malmès Aristòtil per a la posteritat i alhora d’haver perpetrat una forma inintel·ligible de fer filosofia, que “ha de ser llençada a les flames, car no pot contenir més que sofisteria i il·lusió” (Hume es desperta amb paraules assenyades). L’oposició entre món exterior (objectivitat, realisme) i món interior (subjectivitat, idealisme, paradigma de la consciència) pot ser fecunda per mirar la història de les idees com un tot, però no rebutjant el patrimoni de la interioritat, que no és només obra dels clàssics grecs i cristians, sinó també dels mestres de la sospita. Nietzsche, per exemple, des de la seva filosofia d’artista i d’esperit lliure, reflexiona com ningú des del perspectivisme, on les veritats s’esmicolen i el sentit es fa via. Watson sosté que cal cercar la veritat a fora, desconeixent que la mateixa veritat és una construcció subjectiva (l’adequació entre l’enteniment i la cosa és factible si hi ha enteniment) i que els artistes i els poetes proclamen una veritat que a voltes és més sonora i contundent que les proposicions feixugues dels tractats científics.

22 MARÇ 2006

2006-03-22T21:07:00.000+01:00

MENSAJE DE EUSKADI TA ASKATASUNA AL PUEBLO VASCO

Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.

El objetivo de esta decisión es impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas.

Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro.

Los Estados español y francés deben reconocer los resultados de dicho proceso democrático, sin ningún tipo de limitaciones. La decisión que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberá ser respetada.

Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.

ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión.

Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.

ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y así conseguir una verdadera situación democrática para Euskal Herria, superando el conflicto de largos años y construyendo una paz basada en la justicia.

Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.

La superación del conflicto, aquí y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.

Euskal Herrian, 2006ko martxoan

Euskadi Ta Askatasuna

E.T.A.

MEMÒRIA DE PARAULES:

Hermenèutica (per a interpretar el text). Polítics de talla (el que ens cal). Xantatge (veu de l´AVT).

Cautela i prudència, anys d´horror, procés difícil i llarg, unió de forces polítiques, memòria de les víctimes, solidaritat, esperança, generositat, responsabilitat, satisfacció prudent. El principi del final, recolzament.

“No es lo que más nos hubiera gustado”, disolución de E.T.A. No es pot negociar políticament amb ETA. Preu polític. Aplicar la llei. Forces de l´estat. Recolzament a les víctimes. Preu polític, NO. Preu polític, NO. Preu polític, NO. Preu polític, NO...

Informació. Col·laboració. Prudència, calma. Camí dur i difícil que l´hem de fer tots junts. Propòsits: unitat, final de la violència. Esforç de moltes persones que garanteixen la llibertat i la seguretat. Poble Basc. Confiança plena, responsabilitat.

Futur en pau.

Passat de desconfiança. Present de confiança

EL JOC DELS HOMES

2006-03-20T23:11:00.000+01:00

L´altre dia vaig llegir un article petitet sobre el joc. Allà deien que la cultura humana neix del joc, que el joc no rau únicament en la infantesa sinó en tot el conjunt de les manifestacions humanes, que l´home és un animal que ha fet de la seva cultura el seu joc i que està, agradablement, condemnat a jugar.

Tot plegat em va fer reflexionar sobre les coses a les que jo jugava de nen. Em va venir a la ment els jocs propis de la natura que practicava a l´estiu a les càlides nits d´un poblet de Tarragona. Jugava a fet i amagar, a pillar i a totes aquestes coses que fan els animals irracionals per sobreviure, per defugir del perill, dels predadors que els volen enxampar per cruspir-se´ls... jo corria com una gasela perque ningú m´atrapés (feia el que podia, cony!) o m´amagava entre els arbres plens de mosquits perque ningú em veiés...

L´home, de nen, juga com un animal, s´enfronta amb els altres i a vegades hi ha violència, però és una violència animal, no està premeditada. L´home creix i amb ell la racionalitat s´expandeix. L´home s´allunya de la seva “natural animalitat” Perd la innocència de l´infant i canvia el joc. L´home juga a la guerra, a la política. Al company de joc l´humiliem i el degradem, intentem que sembli indigne i així, juguem. La cultura ens afecta en tots els aspectes de la nostra vida. Nens de 9 anys amb telèfon mòbil, nens de tretze anys experts en begudes alcohòliques i un llarg etcètera de manifestacions culturals que son per posar-s´hi a pensar. Deixem que els únics jocs culturals siguin les dames o els escacs. Pot ser ens caldria a tots fer una mirada als orígens...

Jutges (i)lletrats

2006-03-15T23:58:00.000+01:00

Els jutges espanyols, tan saberuts i equilibrats, equilibristes del poder i balança de pesos desharmònics, no caldrà que coneguin la llengua d'Espriu per exercir. El coneixement del català esdevindrà, en el nou Estatut (de tan vell que quedarà no sé ja si inclou cap novetat), un mèrit però no un requisit. El català es perpetua com a llengua de segona divisió en la judicatura, amb l'aquiescència dels mediocres polítics nostrats. L'Estatut de màxims camina, des dels mínims assolits, a un Estatut de fireta, de realitat pseudonacional lil·liputenca, per culpa de les tàctiques maquiavèl·liques dels firaires de sempre. I els jutges, tan tocats i posats, els lletrats par excellence, des de llur Espanya intocable, esdevindran illetrats orfes de sensibilitat cultural, aliens al plurinacionalisme real. La justícia romandrà allunyada un cop més de la Catalunya que s'expressa amb una doble veu, la pròpia (la nostra) i l'oficial. Solució injusta perpetrada per aquells que es venen el país per una parcel·la de poder que potser ni tan sols exerciran.

VEIG LA MORT DESDE LA FEINA

2006-03-10T11:14:00.000+01:00

Des de la feina veig el cementiri de la ciutat. Sovint penso que la feina que faig no em dignifica i és cert, però també és veritat que em dóna molt de temps per pensar. Mentre ordeno els productes per a ser posseïts recordo les immenses parets de nínxols funeraris i és irremeiable sentir-me a prop de la terra.

Observo uns nínxols massa vells i cansats d´aguantar tantes vides, tantes histories, tantes vivències. Son nínxols plens de passat, de records...

En pensar en la mort em sento con un animal desproveït de qualsevol element cultural. A vegades m´imagino completament nu en un jardí paradisíac que no té olor ni temperatura. No bufa el vent i no tinc cap més sensació que la d´ésser completament tranquil en un líquid amniòtic. Estic de peu, però no sento cap pes al meu cos i de sobte arribo a una cua on una megafonia metafísica s´afanya en dir noms...

Jorge Manrique deia, en las Coplas a la muerte de su padre, allò de:

Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

I és que vulguem o no allà acabarem tots. L´altre dia veia un documental on uns elefants es trobaven el cadàver d´una femella d´elefant i es passaven hores i hores ensumant i removent els ossos. Els tius que feien el documental deien que havien reconegut a la femella morta, que tenien un gran coneixement dels seus congèneres i que sentien tristesa i comprenien la mort i que així agafaven consciència de la finitud de la seva existència.

No sé ben bé perquè escric tot això, ja he dit abans que a la feina tinc molt de temps per pensar i a vegades penso en coses que no sempre tenen un final lògic o una argumentació estructurada, molts cops son records seguits sobre un mateix tema sense que arribi una conclusió... tant se val.

La mort ens esparvera, ens crea sensacions doloroses irremeiables i per un moment l´home baixa de les alçades pretensioses del món actual per tornar a allò que realment ens manca. No sé per què m'agrada mirar-te i veure en el teu rostre l'espurna de vida que em manca. I totes aquestes coses que ja no podré tornar a fer. Sentim nostàlgia de sensacions i no pas béns materials, de moments especials que poc o res tenen a veure amb el que es pot comprar i records que ni tan sols la major riquesa del món podrien fer-me oblidar. Si ens entristim per tot això en arribar la mort... que faig colocant productes per ser posseïts? Lliurant els béns de consum a unes prestatgeries preparades per a facilitar l´adquisició? Magatzem inherent on no hi ha lloc per la vida, només per la feina. L´alienació retomba a cada pas, els companys es fan vells i pot ser demà, al magatzem, recordem una vida.

La bellesa com a sentit del món

2006-03-05T22:42:00.000+01:00

"Schön ist das, was ohne Begriff allgemein gefällt."
Immanuel Kant, Kritik der Urteilskraft

El vell Kant va convertir la bellesa en objecte d'un tractat filosòfic. I, molt abans, Plató ja havia definit l'amor com a "desig d'engendrar en la bellesa". L'ésser humà troba en les coses belles la fugida de la quotidianitat, la dimissió de les cabòries i la relaxació de les tensions. La bellesa ens eleva misteriosament vers l'inconegut, la unitat que sura rere la pluralitat, la Idea que s'esmuny rere les aparences. La vida és absurda per definició, res no la sosté i no existeix cap principi transcendent en virtut del qual les coses siguin. Però els ulls de l'estimada, besades invisibles de l'aire i cabdells de llum divina, atansen la mirada vers un món d'harmonia i proporció, faula pitagòrica amb pinzellades de música celestial. Puc percebre la bellesa, ergo em sento ser amb tota la força. "Bell és allò que, sense concepte, plau universalment": la veu de Königsberg ultrapassa les fronteres de l'expressable i neix de bell nou per recordar el delit infinit del qui contempla el món i se sorprèn de les seves meravelles. La remor d'Aristòtil des d'uns textos que Andrònic va col·locar rere la Física és cada cop més sorollosa. La filosofia va néixer en el moment en què els humans van mirar el cosmos i van restar astorats. Qui s'admira reconeix la seva ignorància. No sé per què m'agrada mirar-te i veure en el teu rostre l'espurna de vida que em manca. Sóc un captaire de desigs. El món, que és voluntat i representació, em reserva un raconet de felicitat quan m'enamoro de la teva pell lluminosa. Voldria romandre mil anys en la teva joventut. Però l'ens que sóc es troba arrelat al temps fugisser, que esmicola les esperances de perpetuar la meva utopia. Les arrugues comencen a solcar el meu rostre cínic i la meva bóta és massa vulgar per a nosaltres dos. Voldria regalar-te una pluralitat de mons perquè poguessis omplir de bellesa les seves contrades. Un univers sense conceptes on la teva imatge conservés la claredat dels espais oberts i no patís les inclemències de l'hivern de la vida. Però la mort ens espera a l'altra banda i l'abisme ens separarà per sempre més.

EL MÓN EN QUE VIVIM II: ULTRAMEMIA (DFC II)

2006-02-28T14:26:00.000+01:00

Violència, odi, deshumanització, violació dels drets humans, racisme, homofòbia, pederàstia. Humans que causen dolor, terror, pànic. Guerres santes, guerres pel petroli, guerra civil. Refugiats, expulsats, discriminats, torturats, pressionats, esclavitzats...

Jo crec companys, que en el millor dels mons possibles no haurien d´existir aquestes paraules. És insuportable escoltar-les cada dia al telenotícies... Aquest és el món en què vivim.

Vivim, tal com van veure els def con dos* (DFC), a ULTRAMEMIA.

Van publicar el disc al 96. Cançó 1: Ultramemia, cançó 12,13 i 14 Ultramemia també, en galego, català i euskera respectivament. Si, si... com ho sentiu. Us poso la versió en castellà:

No es bueno para tí que preguntes demasiado,
que te alejes de la senda del perfecto ciudadano.
Matrimonio soso, trabajo precario,
y en tu mente la quimera de que te hagan encargado.

Tampoco te conviene darle demasiadas vueltas
a los hechos, que al pensarlos se convierten en problemas.
Deja que el mundo siga su curso
y continúa tu camino en silencio y a lo tuyo.

No cometas el error de alterar las directrices
en que se apoya la gente con quien vives.
Es preferible la injusticia al desorden,
decía el abuelo al abrocharse el uniforme.

Tu conducta inquieta a los vecinos,
te señalan por la calle quienes fueron tus amigos.
Esto ya era así antes de que tú nacieses,
no le des más vueltas, calla y obedece.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia.
Has nacido en Ultramemia
y te morirás de asco bordando con tu tedio su bandera.

No es aconsejable desconfiar del dirigente,
sagrado timonel de tu destino y tu suerte.
Él piensa por tí para que tú no pienses nada:
con un cerebro sobra para toda la manada.

Enturbias con tus dudas la imagen del míster
y encima pretendes que nadie te vigile.
Esto ya era así antes de que tú nacieses,
no le des más vueltas, calla y obedece.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia...

Sigue con los sellos en la estafeta,
mejor ser anónimo que profeta.
Quítate de la cabeza esas tonterías,
tampoco es tan incómodo vivir de rodillas.

Porque estás en Ultramemia.
Vivirás en Ultramemia.
Has nacido en Ultramemia...

*Si piqueu a l´enllaç podreu escoltar la cançó desde la pàgina web.

El jo malmès i els àngels del ciberespai

2006-02-23T19:35:00.000+01:00

Susan Herring ja havia afirmat que el bloc (o blog, el normatiu Bibiloni dixit) constitueix un nou gènere discursiu, resultat de la combinació entre la pàgina web personal i el fòrum asincrònic. La blogosfera (derivat de blog; si fos de bloc, donaria blocosfera, estranya paraula) és la realitat que sorgeix de les hipervinculacions entre blocs, un univers de significacions que ultrapassa la concreció de cada post singular. El tot és més que la suma de les parts. El vincle és el lligam social feble protagonitzat pels actors virtuals, humans que interactuen amb màquines, que actuen al seu torn oferint una resposta a través del programari. La meva personalitat blògica està constituïda per fragments d'un mi-mateix entotsolat que albira un horitzó de comentaris. No puc atansar-me al tu-mateix des del fil eidètic del ciberespai. El tu que espera a l'altre costat és una corporalitat estranya, una carn ignota, intangible boira de desigs. El tu que mira des de l'altra banda és una res extensa metamorfosada en impuls elèctric. Enclavat en una posició real, el tu que mira defuig la seva pell i vola angèlicament vers l'eternitat de l'enlloc. Els blocs (o blogs, estic paralitzat pel dubte, raonament bibilonià coherent davant l'estètica faisó en què bloc es mostra com a quadern binari) són la dispersió cognoscitiva del jo cartesià, que ja no seu davant l'estufa ni s'obsessiona per la cera. Múltiples subjectivitats interpel·len el software per obtenir reconeixement. Jo sóc moltes coses que pensen, tantes com entrades en la meva representació virtual de la follia blogològica, formigues sinàptiques que són perquè penetren el temps, esbalaïdes. Una lúbrica concubina em mostra el camí, disfressada d'hipertext. Els arxius històrics xiuxiuegen com a fòssils d'una impossible harmonia preestablerta. Emperò, el rellotge virtual no s'atura a desgrat dels pactes mefistofèlics amb l'orbe digital. La contingència del meu ésser material no pot fer res davant l'esperit absolut encarnat en teranyina universal.

EL MÓN EN QUE VIVIM I: UN MATÍ RODÓ

2006-02-18T14:11:00.000+01:00

Gracies a tota la gent amable que circula a peu pel carrer. Als conductors experimentats que se salten els semàfors en vermell encara que ja estiguis creuant, a la gent amb ganes de treballar que t´explica les coses amb amabilitat. A l´administració pública i la seva buRRocràcia, a les persones que en ella hi treballen per tenir tant d´amor per la seva feina, a la humanitat que té la gent un divendres qualsevol, a l´amo del bar de preus abusius (remarco abusius)... i ja millor callo tot i que podria seguir... A tots, no us desitjo mai de la vida un mati tan horrorós!

La veritat és que cada cop la gent és menys humana, la maleïda humanitat que tots hauríem de tenir jo no la trobo enlloc. Perquè cada cop m´empenedeixo més de ser humà? Perquè no sóc un animal? Un peix de peixera que només s´ha de preocupar de sintetitzar oxigen de l´aigua?

Senyor President: obligui´ns a prendre un cubata i un porret abans de sortir de casa a veure si així som més empàtics!

Perquè el gènere humà avança cada dia cap a la individualitat absoluta? Al Jo en el meu món lluny de l´altre. Quina paradoxa, no? Cada cop hem de viure més persones en un mateix territori i cada cop volem ser més solitaris... Relacions de parella que es trenquen per foteses, maltractaments, violència de gènere, violència entre amics, violència amb els pares, violència, violència... El mòbil i la play com a única filosofia, el culte al meu melic com a ascètica vital, l´aparença física com a màxima saviesa... APLAUDIMENTS! Perquè hi ha gent que té el cap ple de cucs abans de morir-se?

En quin món vivim companys, en quin món vivim? Hi queda espai enlloc per la revolució intel·ligida? Pel text escrit a mà? Per la discussió meditada sobre temes realment existencials? Us ho demano a vosaltres, no faig qüestions retòriques. La putrefacció del món m´afecta i m´afanyo en cercar respostes. El company Diògenes va dir un cop que el polític no té res a fer en front l´artista, el filòsof o el poeta. Hi ha quelcom a fer enfront l´anunci, el consumisme i les modes?

Sobre llibertats i creences

2006-02-13T12:05:00.000+01:00

La llibertat d'expressió és un dret universal. Tothom ha de poder expressar-se lliurement, a Dinamarca o a qualsevol altre país.
Els drets humans són una conquesta d'Occident universalitzable.
La llibertat de culte és un dret universal. Tothom ha de poder professar qualsevol religió i fins i tot no professar-ne cap.
La religió és una experiència íntima: en el moment en què ultrapassa el límit de la consciència -gairebé sempre- esdevé l'origen del mal.
Els dogmes compartits generen fanatismes.
Els països islàmics no constitueixen democràcies. No existeix un règim de llibertats. No està assumit encara el dret a l'ús públic de la pròpia raó.
Entendre l'alteritat no implica legitimar els seus valors. El relativisme cultural és un frau.
A Occident l'ús pervers de la pròpia raó ha produït monstres.
No som millors que els altres.
Els Estats Units -versió malaltissa d'Occident- han donat suport a dictadures fent veure que promocionen democràcies.
És el mateix ser un fonamentalista cristià que un fonamentalista islàmic. Benet XVI ha emfasitzat l'agressió dels laics als religiosos més que no pas el respecte a les llibertats.
En el món islàmic existeixen activistes a favor dels drets humans i fins i tot associacions de feministes.
El retorn de Déu és el retrocés de l'ésser humà.
Bruno va ser cremat a la foguera per defensar les seves idees. Els botxins eren fonamentalistes cristians.
Ens convindria a tots plegats rellegir Nietzsche.

DEF CON DOS

2006-02-07T23:54:00.000+01:00

Companys els Def Con Dos tornen! Ens van dir adéu al 1999 amb el disc de recopilacions “dogmatofobia” i van estar parats tot aquest temps fent cadascú una cosa. Jo fa uns dies que em vaig adonar que havien tornat per portar-nos un nou disc, recargando, que no sé encara com és tot i que em sembla que ja porta força (i vull dir un tou) de temps al mercat...

Si companys, els def con dos han tornat. Però, no és pas el retorn d´aquest grup que tanta gràcia em fa el que genera aquest post sinó el record del post que un dia el company Diògenes va publicar i és que els def tenen una cançó que es diu “humano” i la lletra no se la pot perdre ningú, us poso uns fragments:

(. . .)
Me huele a podrido debajo del pelo
y no es por la roña y la caspa que tengo
me huele a podrido debajo del pelo
será por el tiempo que hace que no pienso

Será por lo mucho que ido cambiando
desde que aparqué el cerebro en mi cráneo
y me miro al espejo y no me reconozco
no por el olor, sino porque soy otro

He abandonado las convicciones
por las que luché en tiempos mejores
he dado un giro hacia un mundo extraño
que me ha transformado en un súper villano

(. . .)
A ese mezquino, a ese perverso
a ese verdugo lo llevo yo dentro
soy uno mas de tantos enfermos
y como enfermo paso por bueno

Me he acostumbrado a ser depravado
un ente adyecto y desconfiado
nadie se asombra ante mi carácter
porque soy como son los tipos normales

He traicionado a buenos amigos
he maltratado a seres queridos
he despreciado, he humillado
y la vanidad me ha embelesado

(. . .)
Soy deleznable y desagradable
el alma vacía de un miserable
soy imbecil me disgusto
mea culpa...mal asunto

La veritat és que a vegades un se sent culpable de ser home, és massa difícil suportar, massa increïble, massa irreal pensar que els teus congèneres siguin capaços de fer tal atrocitat o tal altra.
El tema de les caricatures de Mahoma m´ha fet reflexionar força sobre com els humans podem mobilitzar-nos per una cosa divina de la que la seva existència és, si més no, reprovable. No sé companys. Digueu el que us sembli que aquí prima la llibertat d´expressió. La revolució intel·ligida fa molt que va enterrar a déu.

Tolerància, respecte i Voltaire

2006-02-02T23:05:00.000+01:00

La crisi que s'ha desfermat arran de la publicació en diferents diaris europeus de les caricatures de Mahoma està prenent un caire perillós, ja que diferents milicians palestins han cridat a la venjança davant el sacrilegi perpetrat per haver gosat representar el profeta. El món islàmic s'ha encès pel que consideren una agressió a les creences més profundes. La por a atacs violents i a atemptats torna a créixer a Europa. La mínima al·lusió als musulmans ha de ser meditada i reflexionada de bell antuvi, atès que la seguretat està en joc. La Unió Europea ha apel·lat al respecte a les creences dels pobles, sense oblidar que la llibertat d'expressió és un dret fonamental en el nostre continent. Els diaris francesos no han trigat a reaccionar, tot defensant les idees republicanes i menystenint les represàlies. A l'editorial de Le Monde ho tenen molt clar:

Pour la France, tout est dit dans l'article premier de la Constitution : "La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l'égalité devant la loi de tous les citoyens sans distinction d'origine, de race ou de religion. Elle respecte toutes les croyances." Les commandements et interdits religieux ne sauraient donc se situer au-dessus des lois républicaines, au risque des pires déviations et inquisitions.

En aquest conflicte se'ns presenta un dilema moral entre el respecte a les creences religioses d'altri i el manteniment sense biaixos de la llibertat d'expressió. El rotatiu francès continua i se situa inequívocament a favor de la segona:

Les religions sont des systèmes de pensée, des constructions de l'esprit, des croyances qui sont respectables mais qui peuvent être librement analysées, critiquées, voire tournées en ridicule. Il en est de même des idéologies politiques. La laïcité républicaine suppose neutralité religieuse et tolérance. Il est donc nécessaire de distinguer les religions et les personnes qui les pratiquent. Celles-ci doivent être protégées contre toute discrimination et contre tout propos injurieux fondé sur l'appartenance religieuse.

I com a defensors de la revolució intel·ligida, del regne del pensament enfront de l'irracional, hem de prendre partit per la tolerància, la virtut que ja exalçà Voltaire durant la il·lustració, l'època de les Llums en què la raó es convertí en l'únic criteri i en què uns homes lliures es van atrevir a saber. Tot i les seves mancances i les perversions que el concepte de raó ha patit en l'era contemporània, i que ha permès als postmoderns i altres pensadors febles diagnosticar la mort de les idees il·lustrades, hem de ser conscients del perill que implica el retorn dels mètodes inquisitorials, però també hem de ser capaços d'escatir que el moment actual potser no és el millor per ferir sensibilitats, més quan aquestes estan a flor de pell per les agressions continuades de Bush i els seus amics, un Bush -paradigma de l'estupidesa- que acaba de reduir els ajuts als més pobres per disminuir el dèficit públic. Un exemple d'integrisme capitalista.

Nota: La imatge és de Voltaire, que de bon grat permetria que un altre opinés el contrari i fins i tot lluitaria perquè ho pogués defensar.

Crisi? Quina crisi?

2006-01-28T22:51:00.000+01:00

Els dies passen i les hores empenyen sense aturador. Empaitem la vida hora rere hora des de la nostra ubicació offline. Viatgem, doncs som. Desconnectem de la vida blògica i creiem que ja no hi tornarem. L'ordinador esdevé una àncora feixuga i els mots fugissers no són raó per implicar-nos-hi. La felicitat ens somriu més enllà dels bits i els àtoms ens saluden a la recerca del plaer. Estic en crisi blògica i Occident s'enfonsa. Miro de redreçar-me i de connectar-me al Blogger però els ens corporis que m'envolten em tempten sense remei. Potser m'he tornat pretecnològic i he iniciat la meva travessia del desert anacrònica. Els llibres em mostren que hi ha món fora d'Internet. Me'ls miro i n'agafo un parell i els oloro àvid de saviesa. I veig que el company Heràclit ha postejat inspirat per l'Anna. Intueixo que deu ser difícil mantenir un bloc amb aquesta intensitat. Nosaltres postegem quan ens dóna la gana. La disciplina germànica no és cosa de Diògenes... i crec que tampoc de l'apreciat efesi. Escriure és una febre que embolcalla els esperits, però no és permanent i la manca de motivació apareix tot d'una. Estic en crisi encara que sigui només un dia normal, dissabte tediós i massa assenyat. Pobre noi, aquest cínic dels nassos, obsessionat per la feina ben feta i anihilat per les obligacions circumdants. Deixa el bloc, abandona Internet i cerca aixopluc en el plaer del món real. No et virtualitzis massa, atès que perds el control del teu jo que es fa tu en el marasme del nosaltres. Et negues dialècticament en l'antítesi del post que escrius sense esma, pensant en aquella dona que era d'un altre home. Sort que encara tenim la música de Supertramp per dubtar de les crisis.

SER MÉS INDIFERENT

2006-01-23T13:24:00.000+01:00

A vegades costa dormir a la nit de tant pensar. Un familiar em va explicar un dia que estava llegint un llibre per lluitar contra la ment, aquella cosa que encara que no vulguis no para de rodar, molta gent ha d´aprendre a apagar la ment per poder dormir i això és ben cert.
Pot ser hauríem de suspendre el judici, és probable que ja no puguem arribar a pensar tot el mal que hi ha al món, però que la ment continuï esforçant-se. Pot ser és com el “quiliangle” que tot i existir no es pot pensar. A vegades si que m´agradaria no preocupar-me tant de les coses, no patir tant allò tan complicat de canviar...

Hi ha una cançó d´Ismael Serrano, un paio que encara fa música de veritat, canta coses amb sentit i és mou per causes nobles, que ho reflexa força bé. Us la copio, gaudiu-la:

YA QUISIERA YO

Ya quisiera yo ser librepensador,
no oír el rugir de tripas de tantos, ni su llanto, ni su dolor,
establecerme correcto, filósofo, neutral, independiente,
manejarme bien con toda la gente.

Ya me gustaría a mí alinearme con los no violentos,
regalar flores, descalzo, arrancadas de algún tiesto,
sin tener que poner la otra mejilla para nadie,
a no ser amenazado por ningún indeseable.

El caso es que me afectan las cotidianas tristezas,
la de los supermercados, la del metro y las aceras,
también las que me quedan lejos,
las de los secos desiertos, las de las verdes selvas.

El caso es que me parecen buena gente,
algunos luchadores del ocaso,
que se parten el pecho por ser escuchados,
que morirán en alguna esquina, tiroteados.

Quisiera ser más listo, pasar de largo,
saberme libre de culpa y limpio de pecado,
y ser alma caritativa, Maria Goretti o santa,
sufrir sólo un poquito, sólo lo que Dios manda.

No entender de política, ni de sus actualidades,
convencerme que es red de araña, nido de alacranes,
y mutilar mi alma y mi esencia de animal social,
saberme superior a tanta frivolidad.

El caso es que me afectan, quizás demasiado,
la tristeza de los suburbios, el drama urbano,
saber que seremos caníbales dentro de poco
y que no habrá carne suficiente para todos.

El caso es que me afecta, quizá más de lo normal,
tener tanto miedo al cruzar mi portal,
ver que arde mi ciudad o que sangra el asfalto.
Quizá debería ver menos el telediario.

Quisiera ser más listo, adoptar bien la pose,
librarme de etiquetas, hasta la de hombre,
y entender que sólo yo me entiendo
y que no me entiende nadie,
ser un buen ciudadano formal y respetable.

Omitir de mis canciones
palabras como: compañero, obrero,
justicia, guerrilla, paz, hambre o miedo,
y hablar del amor, de cosas bonitas, de mis recuerdos,
contar alguna anécdota graciosa
de cuando era quinceañero.

El caso es que me afectan las cotidianas tristezas,
la de los supermercados, la del metro y las aceras,
también las que me quedan lejos,
las de los secos desiertos, las de las verdes selvas.

El caso es que me parecen buena gente,
algunos luchadores del ocaso,
que se parten el pecho por ser escuchados,
que morirán en alguna esquina, tiroteados.

Inspirat per l´Anna.

No a la concessió

2006-01-13T15:58:00.000+01:00

Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans

nació f. Conjunt de persones que tenen una comunitat d'història, de costums, d'institucions, d'estructura econòmica, de cultura i sovint de llengua, un sentit d'homogeneïtat i de diferència respecte a la resta de comunitats humanes, i una voluntat d'organització i de participació en un projecte polític que pretén arribar a l'autogovern i a la independència política.

Real Academia Española

nación.
	(Del lat. natĭo, -ōnis).
	1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
	2. f. Territorio de ese país.
	3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.
	4. f. coloq. p. us. nacimiento (ǁ acción y efecto de nacer). Ciego de nación.
	5. m. Arg. p. us. Hombre natural de una nación, contrapuesto al natural de otra.

Som o no una nació? Animo els partits catalans a mantenir-se inflexibles en aquesta qüestió i no a admetre solucions de compromís, deixant el terme només en el preàmbul. Cal que se sàpiga d'una vegada per totes que Espanya és un Estat plurinacional, per no dir una entelèquia fictícia que alguns s'entesten a salvar com si fossin tinents generals franquistes qualssevol. Ens en sentim, ergo ho som. No es poden negar els sentiments de les persones. La forta implicació dels catalans i les catalanes en un projecte comú ens ha d'esperonar per no cedir davant el jacobinisme, sigui de dretes o d'esquerres. Si ens retirem, no passa res: només afectarà l'ego dels polítics, massa preocupats per les eleccions, tacticistes sense remei, avorrits fins a la nàusea. Cedir en la qüestió de la nació ens portarà un Estatut regionalista, desdibuixat i erm. Els símbols compten perquè generen actituds i enforteixen identitats.

L´ÚLTIMA POSTAL

2006-01-09T11:17:00.000+01:00

Estimats bloggers:

Desitjo que tots hàgiu passat un bon nadal, una bona entrada en aquest 2006 que ens espera, una plàcida nit de reis i un joiós despertar al costat de la gent que us estima i els seus presents. De debò, de tot cor, ha estat un plaer compartir coses amb vosaltres, perquè no experiències nadalenques?

Avui vinc a portar-vos una postal nadalenca l´ultima postal que rebré aquest any. La postal no parla de joia, ni de felicitat, ni de roscons i torrons, de vi dolç ni confits... La postal que us presento és la realitat. Tal com és, sense censures. La postal d´avui només demana una cosa al nou any:

QUE EL MÓN CANVI

"Millones de miles de millones de alambres
de verjas de papeles y de ofensas
de uniformes de fronteras de banderas
y demás mierdas"

"Solo la gente como tu, la desahuciada,
sabe del peligro de la jugada
serás uno mas de los miles que
se lleva cualquier plaga
no de mosquitos sino de mosquetones
de machetes y de hachas
de calaveras blancas
de hambre y de miseria"

"Te han parido al otro lado de la raya
en esa parte que no hay nada
por que después del saqueo se aplica
la ley de tierra quemada"

Fins quan ho podràs suportar?

REVOLUTION and THOUGHT

Fragments dels postsocràtics (II)

2006-01-07T01:07:00.000+01:00

Un bloc és un calendari invertit amb vocació literària.

VII

El filòsof és l’individu que cerca amb un llum en la foscor i només intueix ombres d’alguna cosa que fou anomenat humana en una altra època.

VIII

“Cerques Déu?” –preguntà l’home assenyat. “El cerco amb fruïció” - respongué el boig. “És que s’ha perdut?” – continuà el primer. “Ha emigrat? S’ha fet fonedís en aquesta vall de llàgrimes que habites?” “No, ha fugit del plaer de la matèria i ha menyspreat el dolor dels humans per convertir-se en una idea pura” – contestà el boig. “I com és que lloes una idea?” – el seny era la més alta virtut del personatge. “Perquè em fa por el plaer i cerco un aixopluc.” “No t’agrada pas, el plaer?” – continuà el senyor de la raó. “El plaer és la il·lusió efímera de la benaurança inexistent” – acabà el boig amb un somriure d’orella a orella. L’home assenyat s’allunyà del boig, pobre, despentinat i brut. Li esperaven milers d’andròmines perfumades en la seva casa luxosa. Li esperaven milers d’objectes ingràvids amb els quals poder gaudir una estona breu de la seva existència, residus virtuals d’una natura anorreada.

L’ésser és la paraula més enigmàtica de la història del pensament perquè el seu ésser consisteix en no ser una paraula.

L’ésser i el bloc són la parella conceptual més íntima. La realitat s’esdevé en els bocins de temps del bloc i manifesta els batecs asincrònics del cor dels blocaires en cada post publicat.

Fragments dels postsocràtics (I)

2006-01-02T23:45:00.000+01:00

L’única certesa és que les coses canvien i que no ens podem banyar dos cops en un mateix riu. I que el riu en què ens banyem és llord.

La matèria és una unió de partícules elementals que es mouen en el buit i que constitueixen el buit suprem de l’existència.

III

L’Any Nou és un invent cultural per fer veure que tot torna a començar, per dissimular les errades que acumulem dels anys anteriors. És la manifestació més evident de la por al continuum.

El líquid ens envolta per totes bandes. Ja no hi ha res sòlid on amarrar el navili de les nostres angoixes.

El ciberespai és l’invisible on es fan visibles els bits que compartim amb altres ens invisibles.

PEDRA FILOSOFANT

2005-12-31T13:19:00.000+01:00

Censures, estafes, el dia a dia de qui talla el bacallà. Jocs de mans dels poderosos, jocs de triler on els treballadors no som res més que la piloteta que maregen.

Felicitacions nadalenques, christmas yankees en forma de tocada de collons. El company pedra filosofant ho pateix en la seva pròpia persona i ho explica al seu bloc.
Jo vaig descobrir-ho mirant el webloc de creació filosòfica... De veritat que se´m van eriçar els pèls del braç quan ho vaig llegir. Us linkejo el post del company Pedra AQUÍ.

Estem amb tu, company. Al Nadal també toca dir això de REVOLUCIÓ I PENSAMENT!

Etern retorn

2005-12-26T00:33:00.000+01:00

Nadal. El misteri del Nen-Déu que va néixer per salvar-nos. La Nativitat del Senyor. El naixement dels naixements, que commemora un esdeveniment que succeí in illo tempore i que repetim cada any sense aturador. Com recordo Mircea Eliade i el seu llibre sobre l’etern retorn! Els occidentals també ens repetim. La línia agustiniana és substituïda pel cercle hel·lènic. Cap any sense Nadal. L’obligació de ser feliç malgrat tots els “malgrats” existents en el món dels mortals. L’imperatiu categòric de l’excés en el menjar i el beure. Torrons majestuosos que s’esmunyen pels budells farts de tanta caloria. Naixement de la corba de la felicitat. Cava català i canelons farcits de desigs de joia i de pau per als homes i les dones de bona voluntat. I de bona voluptat. Hedonisme pantagruèlic congriat fins a la nàusea. Alegria de compartir un moment amb els qui compartim tots els moments. I el somriure d’un nen que recita uns versos sobre la Nativitat del Senyor. La tendresa dilueix les crítiques. La il·lusió per un mite i la innocència del nen superen amb escreix les bestieses de l’edat adulta. La infantesa és el paradís perdut. Ens en va expulsar un Déu que s’assemblava a Masaccio. Foragitats de la meravella dels anys primerencs, repetim cada Nadal aquella cerimònia que tingué lloc in illo tempore, quan aquell nen que érem nosaltres recitava uns versos i acollia amb llàgrimes d’emoció els regals màgics. Aquell nen que érem nosaltres començava a crear en el joc de l’existència. Heràclit l’Obscur, i el Savi, ja ens havia dit que l’eternitat és un nen que juga. El món és una vall de llàgrimes sense el somrís nadalenc d’un infant.

HAY MOTIVO

2005-12-15T00:25:00.000+01:00

Salut bloggers!

Avui vinc a portar-vos un dels curts que es van fer per la campanya “HAY MOTIVO”. Al 2004, coincidint amb la proximitat de les eleccions, 30 cineastes van demanar 30 minuts a TVE per emetre 90 curts sobre problemes d´actualitat. Avui os copio íntegrament el text d´un dels que més m´ha agradat. És La pelota vasca de Julio Medem. Increïble.

Aquí el text:

HAY MOTIVO

LA PELOTA VASCA – JULIO MEDEM

ANTONIO BATISTA – PERIODISTA, ESCRITOR

Creo que ganar unas elecciones democráticas, no es sinónimo de que quien las gana sea demócrata.

GREGORIO PECES BARBA – “PADRE” DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

El PP no ha entendido la constitución ni a entendido la filosofía que lleva detrás.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

En su día vota en contra de la constitución en el titulo octavo porque no entienden las autonomías.

GREGORIO PECES BARBA – “PADRE” DE LA CONSTITUCIÓN ESPAÑOLA

No quieren aceptar que el país vasco es una nación.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

Un presidente del partido que en el año 79 escribe de un modo vitriólico contra el titulo octavo...

JAVIER ELZO – PSICOSOCIÓLOGO - AMENAZADO POR E.T.A

Ha visto una oportunidad de afianzamiento de una idea de españa que entendían que estaba de capa caída, han hecho la equiparación terrorismo equivale a nacionalismo.

LOLA VALVERDE – HISTORIADORA

La apuesta de Aznar no es terminar con E.T.A sino terminar con el nacionalismo o sea es una postura muy antinacionalista, no?

CARLOS GARAIKOETXEA – LEHENDAKARI DE 1980 A 1985 (PNV)

Y el problema vasco se ha convertido en un recurso en primer lugar, para exhibir firmeza y conquistar votos a lo largo y ancho de españa.

JAVIER ELZO – PSICOSOCIÓLOGO - AMENAZADO POR E.T.A

Eso ha sido, por otra parte, muy aceptado por la prensa de Madrid y digo de Madrid.

IÑAKI VILLOTA – SACERDOTE

Zapatero se atreve a decir que el día que ellos gobiernen, hablaran con el gobierno vasco. ¿Ahora no puedes entonces? ¿No te dejan?

RAMÓN SAIZARBITORIA - SOCIÓLOGO. ESCRITOR EN EUSKERA

Si que hay el nosotros y el negar la identidad de vasco al que no está en ese grupo, no? Eso es lo más grave del nacionalismo, no?

JOSEBA ARREGUI – EX CONSEJERO DE CULTURA (PNV)

No es que se desprecie pero, quienes dicen que son solo vascos parece que tienen más derecho a definir la sociedad vasca que los demás.

RAMÓN SAIZARBITORIA - SOCIÓLOGO. ESCRITOR EN EUSKERA

Es cierto que, desde el mundo nacionalista, ha habido muy poca sensibilidad con las victimas.

JUAN JOSÉ IBARETXE – ACTUAL LEHENDAKARI (PNV)

Como hay que aprender siempre del pasado y de las cosas que no se han hecho bien, tendremos que tener en cuenta que el olvido no es el camino.

- COMENÇA LA CANÇÓ BAGA, BIGA, HIGA DE MIKEL LABOA -

RAMON ETXEZARRETA – CONCEJAL DE CULTURA DE DONOSTIA (PSE-PSOE). AMENAZADO POR E.T.A

Yo siempre he sentido una doble condición de victima. Por un lado eres víctima de la violencia y por otro lado eres víctima de los protectores y de los defensores de las victimas.

TXETXO BENGOETXEA – MÚSICO

Ahora resulta que las cosas son o blanco o negro, o estas conmigo o estas contra mi.

CARLOS GARAIKOETXEA – LEHENDAKARI DE 1980 A 1985 (PNV)

Lo que no se puede es recurrir al dogmatismo respaldado por la violencia. La violencia de las pistolas o la violencia del monopolio de la fuerza del estado.

IÑAKI GABILONDO – PERIODISTA

Que la capacidad emocional que tiene el terrorismo es demasiado botín para que las fuerzas políticas no... no se peleen por él.

EDUARDO MADINA – SECRETARIO GENERAL DE LAS JUVENTUDES PSE-EE-PSOE. VICTIMA DE UN ATENTADO DE E.T.A

Porqué el partido popular toda su aureola electoral y todo su movimiento y toda su estrategia gira alrededor de la gestión del dolor que E.T.A genera, no?

JAVIER SÁDABA – FILÓSOFO

Para eso sirve mucho Euskadi, entre otros, para buscar un enemigo... como el terrorismo general o universal sirve a Bush.

FELIPE GÓNZALEZ – PRSEDENTE DEL GOBIERNO ESPAÑOL DE 1982 A 1996 (PSOE)

Y como además en el problema vasco se ha planteado como el que no esté conmigo está contra mi, ningún matiz es aceptable.

IÑAKI GABILONDO – PERIODISTA

Como menciones la palabra dialogo, eres amigo de E.T.A, estas con el terrorismo y estas, no con las victimas sino con los asesinos.

JONAN FERNÁNDEZ – FUNDADOR DE ELKARRI

E.T.A tiene que dejar de matar y el gobierno del partido popular tiene que abrirse al dialogo

¿COMO VAMOS A CERRAR LA HERIDA SI NO JUNTAMOS LOS LADOS?

- Les descripcions dels subjectes son les que surten al curt. Hem intentat ser el més fidel posible al que es diu. Si voleu podeu veure el curt aquí. (Dispenseu la qualitat. Al emule podeu trobar-lo en 20 MB. )

VIATGE A LA “CAPITAL DEL REINO”

2005-12-10T12:17:00.000+01:00

Salut bloggers!

Ara fa cosa de cinc dies vaig tornar d´un viatge a la capital de l´estat per perdrem una mica entre museus i teatres.

Com sabeu el passat dia tres el PP – grans manipuladors – van convocar una manifestació a favor de la constitució espanyola. Heràclit i la seva càmera digital van estar allà per explicar-vos el que hi havia. No em vaig quedar a veure com sortia cap polític. Jo crec que no hagués pogut aguantar. A més a més, l´aparença de qui os parla no deixava massa dubtes de que allò no era pas el meu lloc.

Ja era el segon cop que anava a Madrid però aquest cop encara em va semblar molt més barroc, molt més farragòs, suposo que estic molt acostumat a la modernitat de la ciutat comtal. Em va sorprendre veure als avis amb barret, suposo que allà encara estan arrelats els “vells costums” o les tradicions. A Madrid, a la nit, és impossible trobar a un “pako” venen cerveses pel carrer, i molt difícil no arribar a qualsevol lloc amb el metro.

Era prop de les 10 del matí quan vaig arribar a la plaça del sol. Estava molt plena, de debò, no sé quantes persones hi hauria però hi havia molta gent. Tothom portava banderes del PP, de l´estat espanyol, alguns de Galícia, València... De sobte vaig començar a veure gent amb banderes de Catalunya, de País basc... jo vaig pensar que les haurien haver repartit en algun lloc... La gent portava adhesius de “ Con la constitución TODOS JUNTOS” i de cop i volta entre tantes enganxines de fons blau vaig veure aquesta:

"NO AL ESTATUT" diu aquest home amb la seva enganxina igual a les de "NO A LA GUERRA"

Jo ja no pintava res allà dintre i les fotos que estava fent no eren gaire bones. Vaig trobar darrere meu una tenda de roba, “Milano”. Tenia dos pisos i el pis d´adalt era tot de vidre Així que em vaig colar amb força cara i vaig començar a fer fotos. Era una sastreria i tothom em va començar a mirar. “Buenos dias, gracias.” Vaig dir i vaig marxar.

Em va costar tres quarts d´hora sortir de la plaça. Va ser una de les pitjors experiències de la meva vida. Tres quarts d´hora amb peperos enganxats pel cos. Jo suava de la mateixa manera que suo quan treballo... l´olor a suor de la gent que es manifestava era estrany. Olorava a antiguitat, a antigues èpoques i a un seguit de coses que jo no se descriure.

Vaig sortir i vaig esmorzar. Em pujo al metro a callao i en passar per sol va sonar per megafonia la següent frase: “por razones de aglomeración en la calle es imposible salir de la estación. Sólo se permite hacer transbordo. Gracias”. Per flipar!!

Jo vaig anar al Retiro i vaig veure a força gent amb les banderetes. Mireu, mireu...

¡SOMOS ESPAÑOLAS!